• Les contrades on floriren els primers asceteris

Ermita de santa Justina i sant Cebrià. Carbó de Joan Baixas (1863-1925).

Fragments d'un treball de Joan Josep Piquer i Jover. Vegeu-lo sencer aquí.

Les dades que hem reunit i l'examen de la toponímia dels llocs, que encara no ha pogut esborrar la impetuosa allau del creixement de la ciutat, ens assenyalen d'una manera clara les contrades barcelonines on floriren els primers asceteris.

D'una banda tenim la demarcació primitiva que va des de Sant Genís dels Agudells a Horta i a la Vall d'Hebron i, de l'altra, els nuclis tardans dels Penitents, el Carmel i la Muntanya Pelada. Els noms d'aquests indrets ens evoquen els de la geografia bíblica que estan relacionats amb la vida solitària. Així veiem que Hebron significa «lloc d'aliança» i que és ensems una població sagrada, per raó dels anys que hi residí Abraham, i un punt de refugi. El record de les celles que emplenaran la nostra Vall d'Hebron ha estat mantingut per molts dels noms amb els quals encara avui designem els carrers que després s'han format, segons podem comprovar a través del nomenclàtor vigent d'aquelles àrees.

Carrers d'origen eremític situats al sud del passeig de la Vall d'Hebron: Betània, Carmel i Gòlgota.

Carrers assentats al nord de l'expressada via: Canaan, Emaús, Getsemaní, Jericó, Jordà, Judea, Naïm, Natzaret, Perea, Samària, Sidó, Sinaí, Tabor, Tiberíades i Tir.

Cal esmentar encara els noms dels carrers dedicats a Sant Lluc i a Sant Onofre —un dels més famosos Pares del Desert—, als Penitents i al seu fundador Francesc Palau i Quer i a l'evocador carrer del Romeu.

El turó barceloní del Carme!, esmaltat de barraques i calb de vegetació, guarda una certa semblança amb el promontori bíblic que porta el mateix nom i que adés ha estat considerat com un símbol de la bona ventura, adés com una imatge de desolació. Ambdós cims eren poblats de boscatge, que després fou arrencat, i és per això que els textos profètics fan referència al Carmel com un emblema de benanança o com un signe de misèria i de compunció.

No és en va que la part nord-est del Carmel barceloní prengué el nom de «Muntanya Pelada». Formades per elements calcaris, una muntanya i l'altra del Carmel —la bíblica i la barcelonina— estan plenes de coves, que serviren d'habitacle als anacoretes o als que buscaven refugi contra els perseguidors; al Carmel barceloní existeixen moltes cavitats que ara estan emparedades d'una manera especial dintre de la zona del parc Güell, on s'han descobert —igual que al Carmel bíblic— fragments d'indústries i restes humanes d'època prehistòrica. El caràcter sacre del Carmel de Palestina li ve d'haver estat la residència del profeta Elies, un dels més grans eremites de tots els temps, i la veneració que els barcelonins sentim pel nostre Carmel i per les muntanyes i depressions veïnes, és deguda també a l'exemplaritat dels anacoretes catalans que santificaren aquelles contrades amb la pregària, el cilici i l'isolament absolut.

L'afecció dels solitaris per a batejar els erms amb noms de reminiscència eremítica és un fet generalitzat arreu. En la famosa institució de la «Santa Muntanya» de Montserrat, comprovem que les ermites estan dividides en dos grups, que porten respectivament els noms de Tebes i de Tebaida, en memòria de les colònies d'ascetes establertes entre les ruïnes de la que havia estat l'antiga capital d'Egipte, després de la destrucció pels assiris (663 a. J. C.), a les ribes del sud del Nil. Tots els llocs esmentats —Sant Genís dels Agudells, la Vall d'Hebron, els Penitents, el Carmel i la Muntanya Pelada— són estivacions de la serra de Cerola o de Collserola, modernament apellat Tibidabo (tibi dabo), per haver-li estat aplicades aquelles paraules que a la tercera temptació l'evangelista sant Mateu posa en boca del diable: Haec omnia tibi dabo, si cadens adoraveris me.

A més de les circumscripcions que acabem d'al·ludir, hem trobat notícies inèdites de capelles ermitanes establertes a Montjuïc, al «desert» de Sarrià, a Betlem de Sant Gervasi i a Horta, i, formant un cercle més ampli entorn de l'urbs, a Sant Climent de Llobregat, al Papiol, a Sant Cugat del Vallès, a Cerdanyola i a Montcada.

Agustí Duran i Sanpere ens informa d'algunes batudes als llops i senglars, practicades durant els anys de 1359 a 1828, que infestaven la comarca propera a la ciutat de Barcelona, episodi que ens ajuda a configurar la veritable idea del «desert» eremític que poblaren els nostres ascetes.

Si la solitud era una condició essencial de la vida ermitana això vol dir que tots els paratges que hem esmentat —alguns dels quals ara són atapeïts de construccions urbanes— quedaven lluny del tràfic dels homes. Així, doncs, de retop, el nostre estudi sobre la vida ermitana ens pot proporcionar algunes dades relatives a la vertiginosa creixença de Barcelona, on s'ha format la regió més densament poblada del litoral mediterrani.

L'ermitori de santa Justina i sant Cebrià és a la contrada de «Les Eures», prop del «Laberint» del Marquès d'Alfarràs, al terme de l'antiga parròquia de Sant Genís dels Agudells, ara sufragània de Sant Joan d'Horta. Sabem que pel 1493 l'ocupen els «hermitans del pare Fransesch de Paula» i que hi resideix fra Bernat Boyl, el famós benedictí que acompanyà Colom a Amèrica. Segons la tradició, el visitaren sant Francesc d'Assís i sant Ignasi de Loyola. Abans el freqüentaven molt els veïns d'Horta i Sant Andreu de Palomar. El dibuix ens il·lustra com era l'ermita abans de la restauració. Prop hi ha la font de la Llet, la font de la Cabreta i la font de sant Cebrià.