«Quin recorregut hi pot haver en allò que és absolutament simple?»
De jove vaig anar a Freixinet de Riner amb moto. Era el mes de juny i els camps exultaven. Cap a les cinc de la tarda, després de la visita, en sortir del poble per la local, a mig camí cap a l’encreuament de la comarcal de Cardona, la via travessava un camp de blat molt crescut de dimensions considerables a una banda i a l'altra.
Era una recta llarga. Cap a la meitat hi havia una corba suau que feia desaparèixer òpticament el tall de la carretera, de manera que el camp de la dreta i el de l’esquerra es fonien en un de sol. Vaig reduir la velocitat. Al meu davant tenia el miratge que la carretera havia desaparegut. Per uns moments va ser alguna cosa més que un enlluernament perquè desaparegué realment del tot i de sobte em trobava enmig d’un espai sense asfalt, sense indicacions ni línies ni res. Tan sols blat. Vaig imaginar les rodes de la Lambretta enmig dels solcs del sembrat. Les espigues eren altes com canyes de panís. Cap on anar? Què es fa en casos com aquest? Aturar-me? Avançar? En quina direcció? Calia, potser, no anar enlloc? Aquesta era, sens dubte, una gran meravella. Estava immers i atrapat en un espai nou del tot fet de coses familiars.
Per les vegades que al llarg dels anys m’ha tornat aquesta visió al cap és de preveure que l'hauré distorsionada molt, però hi hagué un moment en blanc, un petitíssim punt de silenci de tot. Hi havia un altre món dins d'aquest ínfim instant, hi havia la possibilitat que les coses fossin d'una altra manera, no perquè així ho desitgés, sinó perquè eren allà, instituïdes. No eren bones ni dolentes. No hi havia criteris per parlar-ne perquè cap no valia. Era una situació nova i, enmig d'aquell camp esplendorós, les coordenades espacials conegudes desapareixien. Com era possible que no havent vingut d'enlloc aquest indret sense límits sigui present ara aquí? La frase de Plotí que encapçala aquesta entrada ho descriu perfectament. Els recorreguts hi són quan hi ha un lloc on anar, quan hi ha distància. Però quan aquesta distància no hi és, el recorregut també desapareix. Aquí hi ha la màxima simplicitat. Un punt atòmic, diminut, simple com un nen. Quantes meravelles, i de quines meravelles han de procedir aquestes meravelles!
Jesús digué: «Sigueu tant o més simples que els nens.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada