Lloança

No és el mateix dir «sol i lluna» que dir «Beneïu, sol i lluna».

Amb l’afegit imperatiu del verb observem perplexes com canvia completament el sentit de les dues paraules que passen a formar part d’un univers espiritual inexplicable.

El sol i la lluna, en el text, són algú, són tractats com a persona, i es parla amb ells de tu a tu. Tenen la unitat i la complicitat d’una evidència compartida.

Les longituds d’ona de qui les recita coincideixen amb les dels planetes.

Les paraules lloar o beneir, però, què designen? Què despleguem en el nostre interior quan les diem? Com ressonen, quin flux, quins aromes, quins vents, quines ales s’estenen per la nostra ànima?

Alguns diccionaris les defineixen així: «Dir paraules expressadores del desig de felicitat per a algú» o «Manifestar aprovació de perfeccions o bones qualitats com a inherents a una persona o cosa». 

Però, si a més de dir-les com els diccionaris, les deixem ressonar amb lentitud suficient en el nostre interior, podrem percebre els corrents vius de benvolença i de benestar que ens donen. Ens arriben unes aigües cristal·lines —«aigües de l’espai»— que flueixen o que respiren, però que no són ni el flux ni la respiració mateixos. Són simplement el trànsit seu pel nostre interior del qual no podem parlar perquè si volem fer-ho ja ha passat.

Es dona una situació d’inestabilitat i de fragilitat molt grans, vistes des de la perspectiva fixa a la qual estem habituats en considerar-les paraules per a la dicció, la reflexió o l’anàlisi. Però és el que hi ha quan, amb una infinita lentitud, ens atrevim a conjugar aquests verbs, delectant-nos en la seva contemplació mai fixa i sempre sorprenent fins que desapareixem amb elles.

Hananies, Azaries i Misael tenien molt clar què era beneir i a qui s’adreçaven perquè l’estaven veient... o potser ja l'eren?

Que tot l’univers lloï el Senyor.

Beneïu el Senyor totes les criatures, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu-lo, àngels del Senyor, beneïu-lo, cels el Senyor.
Beneïu el Senyor, aigües de l’espai, beneïu-lo, estols del Senyor.
Beneïu el Senyor, sol i lluna, beneïu-lo, estels del cel.
Beneïu el Senyor, pluges i rosada, beneïu-lo, tots els vents.
Beneïu el Senyor, foc i calor, beneïu-lo, freds i gelades.
Beneïu el Senyor, rosades i gebre, beneïu-lo glaç i freds.
Beneïu el Senyor, neus i geleres, beneïu-lo, dies i nits.
Beneïu el Senyor, llum i tenebres, beneïu-lo, núvols i llamps.

Que la terra beneeixi el Senyor, que li canti lloances per sempre.

Beneïu el Senyor, muntanyes i turons i vegetacions, beneïu-lo.
Beneïu, fonts, el Senyor, beneïu-lo, rius i mars.
Beneïu el Senyor, peixos i monstres marins, beneïu-lo, tots els ocells.
Beneïu el Senyor, feres i ramats, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, tots els homes, beneeix-lo, poble d’Israel.
Beneïu-lo, sacerdots del Senyor, beneïu-lo, servents del Senyor.
Beneïu el Senyor, sants, humils, ànimes i esperits justos, beneïu-lo.
Beneïu el Senyor, Hananies, Azaries i Misael,
canteu-li lloances per sempre.
Beneïm el Pare i el Fill amb l’Esperit Sant,
cantem-li lloances per sempre.

Sou beneït, Senyor, al firmament del cel.
Glòria i lloança per sempre. [DnGr3]