Una vegada un monjo anà a trobar un mestre perquè l’ajudés en la seva millora espiritual i es quedà a viure amb ell al monestir molts anys fins que un dia el mestre li digué: «Has treballat bé. Et felicito. Gairebé ho has assolit tot». El monjo, però, li preguntà: «Què voleu dir quan dieu gairebé?» El mestre li va respondre: «Hauré d'enviar-te encara a un altre mestre una temporada. Això et donarà el toc final».
A la Ronda, prop de Lesseps, hi ha un plafó que, com que per l'estretor de la vorera s'hi sol anar depressa, passa desapercebut. És a sota d'una finestra de la Fundació Teas. Si cliqueu aquí podreu veure algunes d'aquestes imatges amb més detall. Semblen les pàgines d'un conte amb grans històries que, per insignificants, també ens passen desapercebudes.
Allà hi havia el pou de Jacob Jo 4.
L'aigua que jo li donaré es convertirà dintre d'ell en una font. Jo 4.
Al carrer, mentre esperava l’hora del podòleg, m’he arrecerat del fred a l’aparador d’una botiga de verdures. El vent es clavaba a la pell com les agulles del dolor al peu. Com no pensar-hi? Com eludir la gelor i tanta crispació? Com pensar, per exemple, que la terra pot donar coses tan portentoses com les que estic veient? Mai tindria prou temps per entendre-ho, però la possibilitat —la possibilitat d'entendre a la menuda coses tan enlluernadores com aquestes— hi és i ens ve de la mà de la devoció.
«Mira les mandarines —diu la devoció— i les taronges i les cols i les bledes i les coliflors. Contempla els bròquils i les pastanagues i les mels i les patates i els tomàquets i els xampinyons. Delecta't amb les cebes i les carbasses i els alls i els enciams i els calçots i les farigoles. Fixa’t en totes i cada una de les seves fulles i brots. Mira la col llombarda tallada, mira la carbassa, olora la ceba, la farigola i els alls, toca l’enciam». I jo no parava de mirar, de tocar i d'olorar i allò era un pou immens ple de tresors.
A la vora d’un pou sempre passen coses grans i portentoses pensava mentre trucava el timbre i esperava el senyal a la porta del carrer per entrar al consultori.
El coneixement és un remolí. És semblant a la devoció que no es cansa d’arrossegar-nos fins aconseguir de fer-nos dir: «ara ja sé». El coneixement i la devoció van de la mà. Són inseparables. El coneixement sense la devoció mai no sabria res i la devoció necessita que el coneixement la reconegui per existir.
