Considerarem que tot l'espai és el nostre cos. Ho podríem fer en condicions òptimes meditant al cim d'un turó amb l’infinit davant. Considerarem que aquest espai és ple del nostre cos de benaurança. Considerarem que tenim set cossos i que aquest és l'últim. Com més entrem en nosaltres, més ho sentim perquè ens estem apropant a la capa que envolta l'ànima essencial i que és el primer cos des de dins cap a fora, o el darrer des de fora cap a dins. Abraçant l’ànima hi ha aquesta capa. L'anomenen «cos de benaurança».
Què sentirem? Felicitat? Com la imaginarem? Val més que abans provem de sentir que l'espai és ple de silenci més que de felicitat. La naturalesa ajuda en això perquè tots els seus sons són silenciosos. A ciutat, fins i tot el silenci és sorollós, en canvi, els sons naturals són silenciosos perquè no pertorben i harmonitzen. El silenci no és necessàriament l'absència de so. Un so musical pot ser molt silenciós quan és harmoniós i no pertorba. Més aviat l'aprofundeix.
Quan som en plena naturalesa, la brisa que bufa, el so d’un rierol, el fragor del riu, el vent o qualsevol altre so, són harmoniosos, formen un tot. No pertorben. Els escoltem i la mateixa escolta fa encara més profund el silenci.
Cal sentir, doncs, que tot l'espai és ple de silenci i percebre que cada cop és més silenciós, que al voltant nostre tot el cel ha callat. Aleshores haurem d'intentar omplir-nos-en. A mesura que el silenci es faci més gran ens arribaran besllums de benaurança. Quan venen aquests albiraments és quan podrem imaginar que tot l'espai és ple d'aquesta benaurança. Els requisits, però, sempre seran els mateixos: l’espai il·limitat, el silenci i ningú entorn nostre.
(Difícilment podem complir aquests requisits. El nostre espai és limitadíssim i la feina seria convertir-lo en il·limitat. El silenci és inexistent o sorollós fins a l'estridència i la feina seria convertir-lo en profundament callat. L’absència de gent és impossible i la feina seria fer-nos fonedissos de tothom, però aquestes tres coses no comporten cap forma de vida. No parlem de deixar el món i fer-nos ermitans. Simplement, anem-nos-en, relaxem-nos, siguem uns inútils, romanguem sols, comportem-nos com una roca, siguem independents i lliures del món. Partim de la naturalesa i ens rejovenirem. Després retrocedim i moguem-nos altre cop per la societat tractant de portar amb nosaltres aquesta bellesa, aquest silenci de quan estàvem sols. No hi perdem mai el contacte. Entrem a fons en la gentada, però no ens tornem part d’ells. Deixem que la gent estigui fora de nosaltres. Nosaltres estem sols, ara ja ho sabem. I quan som capaços d'estar sols entre la gent, haurem aconseguit la solitud real. És fàcil estar sol al cim d'un turó, ja que tota la natura ens hi ajuda i res no fa de barrera. Tornar al carrer, a la botiga, a l'oficina, a la família i continuar sol, aquest és l'èxit. És una cosa que haurem aconseguit i no és accidental com les que passaven quan érem dalt de les muntanyes. Ara, la qualitat de la consciència haurà canviat. La gent és fora, no deixem que entrin. Protegim allò que hem aconseguit. Defensem-ho i no permetem que sigui alterat.)
Per què aquesta insistència a què no hi hagi ningú prop nostre? Perquè en el moment que veiem algú comencem a reaccionar com abans de la besllum. No podem veure una persona sense reaccionar, una persona no la podem passar mai per alt perquè, entre moltes raons, aquí ens recorda les nostres pautes velles.
Si no veiem ningú ens oblidem que som humans, i oblidar que som part de la societat és bo. És bo de recordar que simplement som, encara que no sapiguem què. No pertanyem a ningú, a cap societat, a cap grup, a cap religió. Aquest «no pertànyer» és molt útil en els treballs espirituals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada