La providència explica la saviesa

Sembla estranya la frescor que desprenen les paraules del llibre de la Saviesa de Salomó. Aparenten ser dites com si res i fan l’efecte de durar menys que una exhalació tot i mantenir-se fermes perpètuament. Impliquen la gran autoritat natural de qui sap i no ens cansaríem si no s'acabessin mai. Hi ha una evidència tan gran darrere d’elles que obre totes les finestres tancades de l’ànima. Fan que circuli un aire nou per tota la casa. Després de sentir-les, ens fan l’efecte que en el món no hi pot haver un parlar més diàfan i pur que la mirada de nen de qui les diu.

Aprofundint, doncs, en la seva puresa m’he permès de canviar del text original la paraula saviesa per la de providència.

Qui sap si en el fons no són una sola i mateixa paraula, o dues maneres de dir-la, però si llegim el text tot escoltant detingudament els arguments, veurem com no perden intensitat. Al contrari, la guanyen perquè tenen un plus molt viu de significació afegida.

La saviesa és un terme una mica abstracte, llunyà, exclusiu, inconcret o desbordant. En canvi, la providència parteix d’unes experiències, d’uns fets, d’unes manifestacions, d’unes revelacions que, qui més qui menys, ha experimentat. Qui ha dit mai «Va ser un fet sapiencial»? En canvi, qui no ha dit mai «Va ser un fet providencial»? «La providència es fa trobadissa», llegirem més avall, però entenguem-ho: si la pensem bé, la paraula providència ens porta molt a tocar de Déu. En ella hi ha la vidència que tenim d’ell i la que ell té cap a nosaltres. És una constatació. Hi ha una proximitat màxima en aquest moment provident ple de saviesa. Aquest moment ho sap tot, no li calen explicacions. Per això, potser hauríem d’inventar la paraula «pro+consciència» per posar-la al costat de la pro+vidència perquè la vidència que s’hi dona és la consciència d’aquesta vidència.

I d’això es tracta: d’experimentar que a prop estem de Déu i de la seva benvolença per nosaltres.

✲   ✲   ✲

De la providència

La providència és resplendent, mai no es marceix; la contemplen fàcilment aquells qui l'estimen i es fa trobadissa als qui la busquen; s'avança als qui la desitgen, per donar-se'ls a conèixer.

El qui matineja per buscar-la, no s'hi haurà d'escarrassar: la trobarà asseguda a la porta de casa. És d'un seny madur, portar-la sempre al pensament, i el qui per ella passa nits de vetlla, aviat no tindrà cap neguit. Perquè els qui en són dignes, els va buscant per tot arreu; amb benvolença se'ls apareix pels camins, i els surt a l'encontre a cada pensament.

El seu origen més autèntic —l’origen de la providència— són les ànsies d'aprendre; l'interès d'aprendre és amor; amor vol dir tenir guarda de les seves lleis; l'aplicació a les lleis assegura la incorrupció; la incorrupció fa ser prop de Déu. El desig, doncs, de ser savi condueix fins a la reialesa. Així, si el vostre gust són els trons i els ceptres, sobirans dels pobles, honreu la providència, i regnareu eternament.

Us faré saber què és la providència i com va néixer, i no us n'amagaré els misteris secrets; en seguiré les petjades des que nasqué i posaré a plena llum el seu coneixement. No tingueu por, no em decantaré de la veritat. Déu me'n guard, també, de fer camí amb l'enveja que rosega: l'envejós no té res de comú amb la providència. Una multitud de savis és la salvació del món, i un rei assenyat dona consistència al poble. Apreneu, doncs, amb les meves paraules, i en traureu profit.

Jo també soc un home mortal, igual que tots els altres, i procedeixo del primer, fet de la terra. Vaig ser modelat en carn al ventre de la mare, quallat dins la sang durant nou mesos, fruit de semença viril i del plaer que acompanya el son. I, un cop nascut, també vaig xuclar aquest aire que és de tots, i vaig caure en la mateixa terra en què tots caiem, i el meu primer crit, igual que el de tothom, foren els plors. Em van pujar entre bolquers i afanys ansiosos. Mai cap dels reis no ha començat d'altra manera. Una sola és l'entrada de tots a la vida, i la sortida és la mateixa.

Per això vaig pregar, i em fou donat el seny, vaig suplicar, i em vingué l'esperit de la providència.

L'he apreciada més que ceptres i trons, i he tingut per no res la riquesa al seu costat. Ni l'he comparada a cap pedra de valor inestimable, perquè tot l'or del món davant d'ella és un grapat d'arena; la plata, a la seva presència, no val més que el fang.

Me l'he estimada més que la salut i la bellesa, i, abans que la llum, l'he volguda a ella, perquè no mor mai la seva claror. Amb ella m'han vingut a la vegada tots els béns, i a les seves mans hi ha una riquesa incalculable. Jo n'estava radiant, perquè la providència era la qui els menava; però no sabia que en fos ella la mare. L'he apresa amb simplicitat i la comunico sense gelosia, no encobreixo pas la seva riquesa.

Els homes hi tenen realment un tresor inesgotable; els qui l'adquireixen, s'atreuen l'amistat de Déu, recomanats pels dons de la instrucció. Que Déu em concedeixi de parlar assenyadament i de tenir pensaments dignes dels dons que m'ha fet, perquè és ell qui guia també la providència i rectifica els camins dels savis. Sí, ell ens té a la mà, nosaltres i les nostres paraules, tota intel·ligència i tota tècnica d'artesania.

És ell qui m'ha donat la ciència segura de les coses: perquè conegui la composició del món i les propietats dels elements, el començ i la fi i el mig dels temps, el pas dels solsticis i els canvis de les estacions, el rodar de l'any i les posicions dels astres; les maneres de ser dels animals i els instints de les feres, la força dels esperits i els pensaments dels homes; les menes diverses de plantes i les virtuts de les arrels.

Tot ho he conegut, tant el que és secret, com allò que es veu, perquè m'ha instruït la providència, que ha treballat tota cosa.

Posseeix, en efecte, un esperit intel·ligent, sant, únic, múltiple, subtil, expedit de moviments, penetrant, sense taca, clar, impassible, amant del bé, agut, lliure, benefactor, que estima els homes, segur, ferm, sense neguits, totpoderós, que tot ho vigila, que passa a través de tots els esperits, dels intel·ligents, dels purs, dels més subtils.

Perquè la providència és més movedissa que qualsevol moviment, per la seva puresa s'escampa i passa a través de totes les coses: perquè és exhalació de la potència de Déu, irradiació sense mescla de la glòria del Totpoderós. Per això cap cosa impura no s'hi barreja. És reflex de la llum eterna, mirall sense taca de l'activitat de Déu i imatge de la seva bonesa.

És sola, i tot ho pot; quedant-se tal com és, tot ho renova. Al llarg de la història va passant per les ànimes santes, i en fa amics de Déu i profetes, perquè Déu només estima el qui conviu amb la providència.

És més meravellosa que el sol, més que qualsevol constel·lació. Comparada amb la llum, la guanya, perquè després de la llum segueix la nit, però la maldat no pot res contra la providència. S'estén vigorosament d'un cap de món a l'altre i tot ho administra bondadosa.

Me'n vaig enamorar, i des de jove li he anat darrere, buscant de fer-ne la meva esposa, corprès com vaig quedar del seu encís.

Frueix de la intimitat de Déu, i això exalça la seva noblesa: el Senyor de totes les coses la va estimar.

És ella —la providència— la qui inicia en el coneixement de Déu, i la qui decideix les seves obres.

Si la riquesa és un bé cobejable en la vida, ¿què més ric que la providència, que fa totes les coses? Si la intel·ligència és qui ho fa tot, ¿qui més, que la providència, dona forma als éssers?

Si un estima la justícia, és en les virtuts que la providència s'esforça: perquè ella ensenya la temprança i la prudència, la justícia i la fortalesa, i els homes no tenen en la vida res de més útil que això.

Si un desitja encara una gran experiència, ella sap les coses que han passat i descobreix les que vindran, coneix els secrets de les prediccions i la solució dels enigmes, sap què anuncien els senyals i presagis, i com acabaran les èpoques i els temps.

Vaig decidir, doncs, de prendre-la per compartir la meva vida, segur que em fora consellera per a obtenir el bé i consol en les ànsies i en les penes. Per ella tindré anomenada entre la gent i, jove com soc, m'honraran els ancians. Em trobaran agut en el judici, i seré l'admiració dels poderosos. Si callo, esperaran que parli; si dic una paraula, hi posaran atenció, i si, parlant, m'allargo, es posaran la mà sobre la boca. Obtindré, per ella, la immortalitat, i deixaré un record etern als qui vindran al meu darrere. Governaré pobles, i tindré per súbdits les nacions. Sobirans temibles tindran por sentint parlar de mi.

Entre la gent em mostraré bo, i valent a la guerra. Entrant a casa meva, reposaré a la seva vora; perquè no porten amarguesa les relacions amb ella, ni dolors, la seva intimitat, sinó jovialitat i alegria.

Fent-me jo mateix aquestes reflexions, i meditant seriosament en el meu cor que un lligam estret amb la providència porta la immortalitat, i la seva amistat, una joia pura; que en l'esforç de les seves mans hi ha una riquesa que no passa; que exercitar-se assíduament en el seu tracte fa entenimentat; fa famós de prendre part en les seves converses, anava per totes bandes buscant com podria fer-la meva.

Jo era un noi ben dotat, em va tocar la sort de tenir una ànima bona. Més ben dit, bo com era, havia entrat en un cos sense tara. Sabent, però, que no hi havia altra manera d'emparar-me'n, que si me la donava Déu —això ja és d'intel·ligent, saber d'on ve el favor—, vaig acudir al Senyor i el vaig suplicar, i li vaig dir moltes coses amb tot el cor.