La paraula vacances ve del verb vacare (estar buit o desocupat) que ens ha proporcionat paraules com vacant, vagar, vacuïtat o evacuar. La seva arrel indoeuropea és eu (buit) que es va donar vanus (va, buit) d'on també procedeixen vanitat o esvair i vastus (desert, buit), d'on venen vast, vastitud o devastar.
Una característica del món és que està ple. Tot ho omple tot. Pedres, muntanyes, vegetació, persones, ciutats, aigua, vents, llum, pensaments, sentiments: no hi ha res buit.
Si diem que tot és ple ho fem, però, amb la certesa conscient o inconscient que hi ha d’haver un buit a l’altra banda d’aquesta plenitud. Buit i plenitud formen una unitat on l'un és incomprensible sense l'altre. Conèixer el buit és imprescindible si volem saber alguna cosa a fons d'aquest món on vivim.
Per apropar-nos a saber què pot ser el buit ens podem utilitzar a nosaltres mateixos com a experiment.
Què voldria dir fer el buit en nosaltres?
Voldria dir aturar-nos, deixar de pensar i de fer res, i observar com és difícil estar cinc minuts quiets i buits de pensaments.
Voldria dir reconèixer que aquest buit interior nostre tan difícil d’assolir és el misteri que volem descobrir.
Voldria dir que, com que és buit, no el podem sentir ni conèixer com ho fem amb qualsevol cosa. Si tingués algun atribut ho podríem fer, però aleshores ja no seria buit del tot.
En una cosa buida no hi ha res absolutament i, per tant, ni tan sols la podem observar. Si ho poguéssim fer, no seria buida perquè gràcies a la distància i a la densitat del llenguatge, en podríem parlar.
Aquest buit encara no seria buit, encara estaria ple de pensaments per més silenciosos que fossin. La ment és molt astuta i, com a observadora o espectadora, sempre vol estar present a tot arreu. En el buit també.
Quan el buit hi és, nosaltres no hi som.
No podem ser testimonis del seu misteri. Si en volguéssim saber res hauríem de desaparèixer de nosaltres i convertir-nos en el buit mateix, però si en parlem no serà buit.
Si el nostre interior estigués realment buit, nosaltres no hi seríem perquè és aquest «nosaltres» que omple el buit. Som els responsables que no sigui buit i, gràcies a nosaltres, l’espai està ple i ocupat.
Fins que no siguem dins seu, el misteri no ens serà revelat. Ens serà revelat, però, quan no siguem.
I si després de molts exercicis, encara diguéssim que «sentim» el buit dins nostre, això voldria dir que no el seríem. Aquest buit només seria un pensament del buit. El buit d’aquest pensament no seria real, formaria part de la ment.
Podem estar plens de buit, de discursos sobre el buit i, aquest és el problema, perquè si som tan plens no el podem ser, que seria l'única manera de saber-ne res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada