• He visitat l'ermità

Les coves i la capella segons el pare Aleix de la Verge del Carme.

«He visitat l'ermità i t'asseguro que és d'una talla inaccessible. És un ésser veritablement extraordinari. M'ha meravellat pel seu esperit, per la seva imaginació i per un no sé què que encara m'impressiona d'una manera inexplicable quan el recordo.

»M'ha explicat que en aquest indret, Déu li havia preparat una solitud en una posició tan agradable al seu esperit que mai no hauria gosat desitjar ni demanar-ne cap de millor. Aquí hi ha prou aigua, deia, i alguns germans venen a veure’m de tant en tant, per tant ho tinc tot. Que feliç seria si d'aquí no en sortís mai més!

»Per a mi aquesta solitud és el cel. Per tant ¿què hi tinc a veure jo amb els homes? ¿Qui em pot treure d'aquí?

»Si dins del teu cor tu també sents la cremor d’un viu desig de solitud, no te n’estranyis. Encara que en tots els llocs i en tot els temps i circumstàncies podem servir Déu, l’entorn exterior ajuda l'esperit meravellosament.

»Ja ho veus, visc en aquesta cova, és tot el que tinc. Deu fer uns dotze pams d'amplada i onze d'alçada. Ara hi ha una porta i una finestreta. Aquí dormo i habito. Ahir em va venir a visitar el rector. L’accés és tan petit, tan baix i tan estret que el pobre, de vell que era, no podia entrar, tot i que per fi ho va aconseguir. Aquí em va portar el Déu immens, fet nen, nascut en una cova. Al començament tenia por, no pas pels malfactors, sinó per la impressió que podia causar el fet de veure enterrat un capellà, a la vista de la ciutat. Per ara, però, tot ha anat bé.

»Baixo a Barcelona molt poques vegades. És horrorós pensar a deixar aquesta soledat. Visc amb molta pobresa. Passo l'hivern molt bé, perquè, encara que estigui, no dintre la penya sinó dins i sota de terra, el lloc és molt còmode per a l'esperit i la cova és molt seca, silenciosa, recollida i calenta.

»Mai no seran prou coneguts els immensos tresors que hi ha amagats en una vida solitària, quieta, pacífica i contemplativa, si no són vistos des del món per una ànima també contemplativa. La regla és callar, obeir i esperar en silenci.

»No t'oblido en la meva soledat. El camí que al principi has de seguir és el de ser conscient que, per començar, no podries sostenir una solitud absoluta durant molt de temps perquè el teu esperit encara no té prou aliment. Et convé sortir de la casa de l'amor propi espiritual, per ser del tot de Déu. Que la teva oració per l'Església sigui curta i freqüent, però ocupa't sobretot pel bé dels altres que és fer-ho per Jesús. Per a la vida solitària cal tenir un gran comerç amb Déu relatiu als afers de la salut dels homes. Aquest és el grau més alt de perfecció i veuràs com, ocupant-te'n, ordenaràs també les teves forces, les teves virtuts, els teus temps i la teva vida. Així podràs sostenir durant molt de temps la solitud absoluta perquè el teu esperit s’haurà alimentat prou.»

Textos basats en el treball: Piquer Jover, Josep Joan. «Vida ermitana a Barcelona i als seus entorns. Analecta Sacra Tarraconensia, 1976, Vol. 49, p. 205-343. Si el voleu llegir feu clic aquí.