Relats d'estiu. Jugar com els nens

Recolzat a la barana i amb el mòbil a la mà, era com si parlés directament amb el Tibidabo.

Sant Pau a una carta als cristians de Corint escriu:

Vull dir, germans, que el temps s'acaba. // D'ara endavant, els qui tenen muller, que visquin com si no en tinguessin, els qui ploren com si no ploressin, els qui estan contents com si no ho estiguessin, els qui compren com si no tinguessin res, els qui treuen profit d'aquest món com si no en traguessin gens. // Sapigueu que aquest món passa. // Jo voldria que visquéssiu sense neguit.

Sant Pau ens parla de jugar i que tot és un «com si»: «Ves com si anessis», sembla dir, «perquè no hi ha cap lloc on anar». Amb aquestes paraules ens recorda que l'important és de ser sempre present i que amb això n’hi ha prou. La il·luminació no està en el futur, sempre és en el present i no és una feina a fer ni uns comportaments determinats, sinó un joc a jugar.

Tots els esforços que sembla que ens porten a algun lloc són artificials. Ningú ni res ens pot portar a enlloc perquè ja som a casa. Estem arrelats en la realitat i en la veritat de Jesús. On, sinó, podríem arrelar? Totes les contrarietats de què parla sant Pau són jocs per a posar-nos en situacions en les quals descobrim que el que volíem trobar ja ho teníem.

L'energia es delecta jugant, es divideix a si mateixa i juga a fet i amagar amb nosaltres. Per això podríem dir que Déu no és pròpiament un creador sinó, millor, un jugador.

Déu vol dir energia absoluta i infinita. No és econòmic. No ho podria ser. En té tanta, infinitament tanta, que només pot jugar-hi i fer que nosaltres juguem amb ell sense preguntar-li, però, per què. L'energia es mou, no té cap per què.

Fixem-nos com juguen els nens. Mirem-los la cara o els ulls. Estan en l'eternitat. Són feliços perquè juguen. La felicitat no és el resultat de cap finalitat, és allà amb ells en el joc. Moment a moment estan satisfets. No juguen amb l’ansietat d'esperar que passi alguna cosa fantàstica perquè ja els està passant. Són al paradís. 

Dels exemples de sant Pau es desprèn que no cal divorciar-se. Podem continuar el joc del matrimoni, però hem de tenir clar que és un joc i, si volem jugar al joc del divorci, també ho podem fer, però tampoc ens l'hem de prendre seriosament. Són jocs, com ho són el fet de ser ciutadà o monjo.

Triem el que triem, hi podem jugar al marge de les conseqüències. Així els podem donar la benvinguda, perquè no ens les haurem pres seriosament.

Quan això ho aprofundim i assimilem silenciosament en la consciència —i ho fem quan comencem a jugar amb Jesús— és un bon inici perquè en aquest fet els únics jugadors som nosaltres. Estem jugant sols.

Podem jugar al que vulguem si ens oblidem de les finalitats. Si en el fet d'estar amb Jesús hi hagués alguna finalitat, ho convertiríem en una feina o una obligació. 

Jugar, gaudir-ho, estimar-ho, perquè tot això és bell per si mateix. No cal engalanar-ho amb res.