• D'un bou, del bover i de la Bovera

Retaule procedent de l'ermita de la Bovera de Guimerà.

Fragments d'un treball de Josep-Joan Piquer i Jover (vegeu-lo sencer aquí.) i del conte oriental «El bou i el bover».

Hi ha una història preciosa en tot això que amplia aquest entorn ermità del que anem parlant.

Josep-Joan Piquer ens descriu un retaule procedent de l'ermita de la Bovera de Guimerà, pintat pel tarragoní Francesc Olives l'any 1481 i que ara és al Museu Episcopal de Vic.

El fragment que reprodueix representa la invenció de l'escultura de la Mare de Déu, que algú havia guardat dins d'un amagatall fet a la soca d'una alzina. La pintura té els principals elements que són propis de les imatges «trobades»: l'abric on és guardada, el bou en actitud reverencial i l'ermità o bover.

La llegenda afirma que la Mare de Déu de la Bovera fou «trobada» o detectada per un bou que, fugint del pastor, es prosterna davant on era oculta la imatge. La figura del bou agenollat, que veiem en altres representacions, aquí no fa menció d'una manera exclusiva al descobriment, ans es refereix també a la veneració deguda a la imatge.

La presència del bou es funda en el text profètic d'Isaïes relatiu al naixement de Jesús, que diu: «El bou coneix al seu Senyor i l'ase l'estable del seu amo, però Israel no els coneix, el meu poble no ho vol entendre.» Més que voler constituir, doncs, un document llegendari o històric, l'al·legoria del bou agenollat té una intenció apologètica fonda, puix que si els animals humils presten acatament al misteri, què no hauríem de fer els homes, éssers intel·ligents?

El bou també és una al·legoria del retir de l'erm, segons comprovem a través d'un text de Cassià, en el qual es fa l'elogi de l'abat Pafnuci, un dels solitaris d'Escet, famós per la seva paciència: «El seu amor a la soledat ha estat sempre tan gran, que els altres anacoretes li han donat el nom de «búbal», que vol dir «bou salvatge», a causa del seu desig innat d'amagar-se al desert i pel gust que té de romandre ocult constantment». Remarquem que a la major part dels boixos relatius a imatges trobades, a la nostra terra, hi figura gairebé sempre el bou.

Fins aquí el text de Piquer.

Però nosaltres hi afegim un relat molt bonic emparentat també amb el món interior de l'ermità.

«El bou i el bover» és un text il·lustrat atribuït al monjo Shübun (1432-1460) el qual s'hauria inspirat en una versió més antiga de Guo'an Shiyuan. Les imatges es deuen a Zekkai Chushin (1336-1405), abat del monestir de Shokoku-ji de Kyoto, on encara es guarden els originals.

1. Cercar.
Per les pastures del món, sol i sense treva camino travessant grans camps d’herbes molt altes a la recerca d’un bou. Segueixo rius, no conec el nom que tenen i em perdo per camins i muntanyes distants. Em fallen les forces, la vitalitat se m'esgota, però no trobo el bou per enlloc.

2. Descobrir.
Per una ribera, però, i sota uns arbres veig empremtes, damunt l'herba humida i fragant descobreixo petjades. en el més profund de les muntanyes remotes. Aquests rastres, em dic, no poden passar desapercebuts per ningú.

3. Percebre.
Sento com canta un rossinyol. El sol escalfa, el vent és suau i els salzes del riu són molt verds. Penso: aquí un bou no s'hi podria amagar perquè ni el millor artista hauria sabut dibuixar mai una crinera tan gran i unes banyes tan majestuoses com les seves.

4. Atrapar.
Argollo el bou després d'una lluita espantosa. La seva voluntat i el seu poder eren inesgotables. Tan aviat empenyia cap a l'altiplà molt per damunt de la boira i dels núvols com s'abocava per qualsevol barranc impenetrable.

5. Domar.
Ara és quan el fuet i les regnes són necessaris, altrament es podria desviar per camins polsegosos. Però quan està ben entrenat es torna dòcil, amable i simpàtic de manera natural. Després, sense impediments, obeeix l'amo que li soc.

6. Muntar.
Muntat al seu damunt me'n torno xino-xano cap a casa. Allà m'assec amb la flauta que no paro de tocar durant tota la nit. Mesurant la mà amb els batecs del cor, dirigeixo el ritme i no acabo mai. Estic segur que qui també senti aquestes melodies estarà completament unit a mi.

7. Transcendir.
Finalment, cama aquí cama allà damunt el bou, arribo a casa. Estic extraordinàriament serè. El bou també descansa. Ha arribat l'alba. He deixat a fora el fuet i les cordes.

8. Fondre.
Tots, tant el bou com el fuet, la corda i jo fórem transcendits, tots ens fonguérem en el no-res misteriós de la nit. Avui el cel és tan vast, que cap missatge no el podria tacar. Com podria sobreviure un floc de neu en una foguera? Aquí hi ha empremtes de tots els nostres avantpassats.

9. Arribar.
He fet molts passos fins a arribar aquí per tornar a l'arrel i a la font de l'aigua viva. Qui sap si no hauria estat millor ser cec i sord des de bon començament. Habitant en l’estatge més veritable d'un mateix, despreocupat i sense. El riu flueix tranquil i les flors són vermelles.

10. Tornar.
Descalç i amb el pit a l'aire em barrejo pel mercat amb la gent. Tinc la roba esparracada i plena de pols, però soc feliç a cada moment. No faig màgia per entendre res. Ara, davant meu, els arbres morts tornen a viure.

«Només cal veure com sant Lluc parla de l’indret del naixement, de la contrada, dels pastors o de la tendresa mateixa plasmada en l’escalf que és un bou fins i tot movent-se –plof plof–. Tot això no és exactament emotivitat sinó més aviat complaença en la realitat de la vida cristiana.» J. M. Rovira Belloso. El banquet amagat.