Les temptacions de sant Antoni Abat. Burí de F. Valesio (1612)
Fragments d'un treball de Joan Josep Piquer i Jover. Vegeu-lo sencer aquí.
En un estudi precedent hem tractat de definir quins són els trets característics que impulsaren la naixença de l'eremitisme primitiu, de l'anacoretisme medieval i de qualsevol altra mena de vida solitària ascètica. El senyal típic d'aquesta forma d'espiritualitat, d'acord amb l'exemple de Crist, consisteix a lliurar-se hom «al combat singular del desert», o sigui, en la lluita decidida contra el dimoni com a símbol i fautor de les passions desordenades de l'home.
Lanza del Vasto diu que els sis dimonis que lluiten contra el domini del cos humà son: gola, embriaguesa, luxúria, peresa, brutícia i covardia.
Els autèntics anacoretes són homes de grans passions, com veiem entre d'altres, a través de la vida de sant Antoni «el gran». Des d'aquest punt de mira, els llegendaris i la literatura moderna coincideixen moltes vegades amb la història vertadera. El P. Festugière va estudiar el paper que acompleix el diable en el context de l'espiritualitat del desert. Sense negar l'existència del dimoni com antagonista de l'home i com esperit del mal, aquest autor creu que la Historia Monachorum in Aegypto i totes les altres fonts referents als primers anacoretes no es varen poder sostreure de les creences populars de l'època i de la cultura dels països en els quals es desenvolupà l'anacoretisme.
Admetent que el dimoni vivia al desert, a les coves, a les ruïnes i a les tombes abandonades, els ascetes fugien del món per tal d'endinsar-se en aquells indrets despoblats i plantar-li cara. Fins i tot anhelaven provocar-lo puix que, com a membres que eren de la milícia de Crist, es delien per la lluita. Per tots aquests motius, els anacoretes tenien consciència que, sentint-se el dimoni envaït en les seves pròpies possessions, es prenia la revenja i els atacava per totes bandes amb una guerra a mort. Les tempestes i el soroll del vent eren atribuïts al dimoni, de la mateixa manera que les molèsties produïdes pels insectes, l'aparició dels rèptils i els atacs de la fauna gran; que els dolors i les malalties, que les fogositats i les defallences. Moltes vegades els solitaris creien que lluitaven contra el dimoni i, en realitat, es debatien contra les batzegades de les passions fonamentals del llinatge humà, que són el desig, l'alegria i la tristesa.
Aquesta estranya meravella es repeteix moltes vegades en el curs dels temps. Recordem els rars sorolls que cap a l'any 1686 senten els monjos de la Gran Trapa i el mateix abat Rancé: trucades a les portes de les cel·les sense que piqui ningú, grans passos d'éssers invisibles, sorolls horripilants, sacsejades estranyes produïdes per forces ocultes, etc., fins al punt que l'abat es prepara per exorcitzar el cenobi.
Davant d'aquests fets, Chateaubriand, biògraf de Rancé, es pregunta: «Els efectes descrits, ¿s'hauran d'atribuir al brogit de les tempestes nocturnes, enmig de les soledats de la Trapa?». I el mateix biògraf de Rancé, respon: «En aquells temps, hom creu que no hi ha soledats buides, sinó que els homes viuen immersos en una multitud d'esperits que tenen el seu amagatall dins de les residències dels penitents». No cal que hi compliquem el «dimoni de la fornicació» per a explicar la manera com eren temptats, amb representacions obscenes molt vives, alguns solitaris del desert. La carn i la sang ens ho expliquen a bastament. Tampoc no és necessari de creure que es tracta d'intervencions diabòliques o de veritables casos de posseïts, per tal d'il·lustrar un gran nombre de malalties psíquiques que avui són diagnosticades amb exactitud i poden ser sotmeses a tractament clínic.
El gravat que representa les temptacions de sant Antoni en el desert ens revela d'una manera sensible quina és la veritable situació del problema que analitzem. D'una banda el dimoni que, prenent formes immundes i repugnants (el porc), el fastigueja i el turmenta físicament; d'altra part i fent viu contrast, una noia bella, suggestiva i obscena, que porta els atributs de la supèrbia i de la vanitat, li exhibeix lúbricament els encants mentre el sant, victoriós i serè, està completament absort en la contemplació, abstret del medi que l'envolta, o més ben dit, dels records d'una vida platxeriosa passada i de les manifestacions mai no apagades de la luxúria.
La major part de les manifestacions preternaturals que la literatura dels Pares del Desert atribueix al dimoni, són fàcilment explicables com a fenòmens naturals i corrents. El món màgic del desert és, en gran part, una creació humana, fruit de les al·lucinacions òptiques i anímiques produïdes per la monotonia del paisatge —sobretot quan es tracta de cel·les instal·lades en llocs esteparis—, per l'anèmia, l'insomni i els sofriments produïts per les flagel·lacions. En aquests casos el dimoni, convertit en un espectre, assumeix la representació dels terrors de l'home primitiu, de la por atàvica a la soledat i a la inseguretat, que és la temptació més forta i que més sedueix l'eremita i una de les emocions més constants i profundes de la naturalesa humana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada