• Tots sostenen el llibre obert a les mans

Colònia d'eremites del Baix Egipte. Tela de J. Bestard (1587-1659).

Fragments d'un treball de Joan Josep Piquer i Jover. Vegeu-lo sencer aquí.

Durant el segle IV, la muntanya de Nitria, al baix Egipte, és habitada per cinc mil cenobites, repartits en cinquanta convents, sota el govern d'un sol abat. No gaire lluny, al desert d'Escet, hi resideix també una multitud d'ascetes monàstics. Un xic més enllà, a l'erm de les Cel·les, estan establerts sis-cents anacoretes. Santa Paula Romana els va visitar l'any 386. Alguns autors comparen els monestirs de Nitria i d'Escet amb un rusc en el qual cadascú compleix la feina que té assignada i tothom està ocupat.

El pintor mallorquí Joan Bestard (segles xvi-xvii), amb el quadre «Els ermitans» ens ha deixat una magnífica mostra del tipus de cenobi en forma de rusc. La pintura que referim és provinent de Valldemossa, on hi hagué un antic eremitori i, després, la cartoixa, i no sabem si l'artista vol evocar els antics ermitans de Valldemossa o bé els del Pròxim Orient. Amb tot, cal reconèixer que la composició comentada és un document impressionant.

Els testimonis coetanis del desert de les Cel·les, el descriuen dient que són unes muntanyes de roques inaccessibles, formades per cavitats naturals, que se superposen a guisa de pisos, incomunicades entre elles. Els eremites no tenen cap mena de moble, estri o abrigall. Dormen i mengen a terra, sense la més mínima protecció. Es nodreixen de rels i vegetals crus. A través de les esquerdes, que tenen l'aparença de corredors irregulars es filtra com un murmuri de pregàries i cants. Els diumenges i festes, surten dels seus refugis i, vestits de fulles de palmera i pells de corder, s'adrecen a l'església de Nitria, on es reuneixen entre ells i amb els cenobites per prendre part en els actes de culte, menjar junts i tractar de les coses divines. És la mateixa fórmula dels terapeutes, que conserven després les congregacions ermitanes. Si no fos que al desert de les Cel·les no porten hàbit, la descripció que acabem de fer s'apropa molt a la pintura de Bestard.

Deixant de banda l'hàbit i l'allotjament, ara ens toca dir quelcom de l'utillatge simple i bàsic dels anacoretes. No tots són tan austers com els solitaris del desert de les Cel·les. Altrament, per manca de resistència, alguns no haurien pogut acomplir llur missió. Amb tot, n'hi ha de diverses condicions.

Sant Pau «primer ermità» va nu i només té una creu rústega, un salteri, una gaiata i una escudella.
Sant Antoni porta l'hàbit complet —amb salteri i claca penjant—, disposa d'una taula, un llibre, un sant Crist i una campaneta.
Abraham de Xidane, a més dels objectes habituals, té un quadre de la Mare de Déu i un sedàs, i guarda uns feixos de palla.
Malc és pastor i posseeix els utensilis per a fer matons i formatges.
Teonas disposa de dos llibres i dues taules.
Mutius porta bastó i carabasseta de pelegrí.
Hel·lè és representat pregant dins d'una bota, que també li serveix de casa i de llit, com Diògenes, i la imatge de la Mare de Déu, en forma de capelleta, la té penjada en un arbre de l'altre costat del barranc; a més, cultiva herbes i llegums comestibles.
Pitrió s'ha fet una paret, amb un teixit de branques i rels, a l'estil dels cistellers.
Apel·les és un notable forjador, que ha bastit una de les cel·les més belles de l'eremitori; al costat de la capella hi ha posat la fornal.
Orígenes és constructor i mostra les eines principals del paleta.
Evagrius, a la cel·la, a més de la llibreria, hom distingeix la ploma, el tinter, el rellotge, l'assecador de sorra i l'espalmatòria; és l'únic eremita que porta lents.
Or té també una capelleta dedicada a Maria, una bota per a guardar l'aigua, feixos de palla i verdures fresques (patates, pastanagues, raves, etc.).
Copres és pagès, conrea les palmeres i cultiva tota mena d'hortalisses (cols, carabasses, carxofes, naps, etc.); usa dos tipus de pala i la falç, té l'olla de terrissa posada al foc i la façana de la cel·la mostra un quadre gran de la Verge.
Macari d'Alexandria, situat al fons de la cova, llegeix a la llum d'una llanterna. Ammó recull l'aigua de la pluja amb una bota gran i se serveix d'un gerro per a abastar-la.
Onofre, tan assimilat a sant Pau «primer ermità», porta el salteri a les mans i tot el seu equip el constitueixen un sant Crist, dos llibres, una escudella i la carabasseta de pelegrí.
Piamó és sacerdot i mostra l'altar parat; quan el ministeri li ho permet, es dedica a la pesca.
Anub, Dídim, Hel·lè, Or i Pitrió, són representats fent ús de les tauletes de cera.
Evagrius i Teonas, empren la ploma.
Antoni, Piamó i Teonas., porten el signe de la campaneta.
Ammó, Antoni i Pafnuci., fan servir la claca.

Sembla que la campaneta simbolitza la facultat de practicar els exorcismes i la claca podia ser un instrument típic de la Tebaida, on el nombre extraordinari de monjos obliga a inventar un veritable diccionari de signes que serveixen per a comunicar-se entre ells, sense que hagin de trencar la regla del silenci.

La majoria són representats en actitud d'alta contemplació, ja estiguin drets, agenollats o asseguts. Gairebé tots sostenen el llibre obert a les mans. Uns altres estan simplement en actitud de llegir, pregar o meditar. Un bon nombre resen oracions i passen els grans del salteri. N'hi ha uns pocs en actitud de caminar, tot resant o llegint, i altres que treballen en els seus oficis (pastor, manyà, paleta, escriptor, pagès). Un de sol, anomenat Copras, sosté amb la mà dreta un llibre de lectura espiritual i amb l'esquerra una pala. Tot un símbol.