El príncep del poema

Un bon auguri em surt del cor. Dedico al rei el meu poema,
la meva llengua és àgil com una ploma d'escrivà. Salm 45.

Què és un poema? Podem pensar-lo? Podem pensar o veure la seva mirada, les seves sirenes, la seva proximitat, la seva concepció, les seves veus, la seva obstinació i el príncep que hi ha en ell?

1. La mirada del poema

Per més ric i sòlidament articulat que sigui el sistema de categories d'un poema, romandria, en el fons, cec i contrari a la seva finalitat més pròpia, si no aclarís abans de manera suficient el sentit del seu ésser i no hagués entès aquest aclariment com la seva tasca fonamental. Definirem el lloc del poema com el lloc on s'experimenta físicament o mentalment la seva acció. Un contacte que aporta felicitat.

Un punt qualsevol de l'exterior mitjanament abandonat del que és poètic, per tant, pot arribar a ser aquest lloc, per poc que ens hi lliurem. Immediatament, regularment, quotidianament. El lloc on també el més universal, més indefinible o més evident és pensable i on és possible posar al descobert aquests fonaments mitjançant la seva exhibició. És en pressuposar-los que els previsualitzem, ens hi fem transparents, descobrim la mirada privilegiada que té el poema amb tot allò de venerable que hi ha en els seus orígens.

Aquesta mirada que no anuncia res, que res no diu, que només mostra, conté una promesa íntima de ressonància perquè ensenya per ella mateixa i des d'ella mateixa el ser que serveix de guia, perquè, des del teu estat d'alerta i instal·lada en una calma viva, només pot ser la mirada de la compassió i de l'alegria compartides. Una mirada que irradia en estat pur la possibilitat immanent de ser tocada a qualsevol moment per qualsevol cosa de la mirada que coneixem com la mirada del poema.

2. Les sirenes del poema

Què sap el poema de la seva víctima per poder-se’n apropar tant? Quina mena de receptivitat que adverteix per avançat permet a l'àngel de l'Anunciació dir el que és impossible a orelles de Maria sense que el seu lliurament es transformi en rebuig?

Un poema és la promesa que el lector esdevindrà l'objecte del seu cant. La promesa plausible de la seva aparició al cor de la cançó. El secret del poema és cantar, des del lloc de qui escolta, exactament els cants en els quals l'oïda de l'oïdor desitja precipitar-se a qualsevol preu per arribar el més a prop possible de si mateix.

Aquell que escolta per endavant, en tant que resistent al desànim, signa un pacte amb el seu futur, i per això li ve l’alegria de viure en direcció al seu compliment.

3. La proximitat del poema

En direcció al seu compliment, en exercicis de proximitat cada cop més fervents, fent vots amb obstinació per la seva província anàrquica, organitzant visites guiades per les clarianes de l'ésser, les cases del llenguatge, com un conserge màgic que amb unes quantes claus pesades a la mà sempre està a punt de dirigir-nos un signe portador de sentit com un que suscita, com un que anima, com un que saluda, com un que ens veu.

4. La concepció del poema

La gènesi d'un poema és semblant a la història de Sant Joaquim. De quan, seguint els preceptes dels seus, va anar a fer l'ofrena el dia de la festa de la Dedicació i va ser rebutjat pel sacerdot que li va dir: «Com t'atreveixes!». De quan es va retirar a viure al desert prop d'uns pastors on va ser visitat per un àngel. De quan, arran d'això, va resoldre marxar cap a una Porta Daurada on seria besat com a immaculat per la seva esposa Anna.

5. Les veus del poema

I una d'aquestes veus, potser la més forta, seria la veu que, girant-se, es dirigís cara a cara al poema mateix, i el sol fet de dirigir-se-li ja seria la cosa forta d'aquesta veu. Un plantar-li cara, un xoc, una provocació, una retractació. Com si la veu es dirigís al poema pel seu nom de pila i li increpés: «Es pot saber què hi fas tu aquí, davant meu?» Un dir-li d'entrada a la cara allò que ell és, un fer palès de manera contundent la seva presència, estar allà i no en cap altre lloc, una mena de denúncia pública, en plena plaça, davant de tothom. La veu li hauria dit a la cara allò que ell ja per sempre és i ens hauria fet veure a tots, públicament, el seu ésser de poema. Aquesta és l'etimologia del verb grec kategoreiszai. Allò que hem vist i el que és visible en aquest poema en són les categories.

6. L'obstinació del poema

Un que se les heu amb alguna cosa és algú

que en fa ús
que la produeix
que s'hi abandona
que s'hi perd
que l'emprèn
que la duu a terme
que la realitza
que l'aclareix
que l'aconsegueix
que l'esbrina
que la interroga
que la contempla
que la determina
que sap quan la deixa de fer
quan l'omet
quan hi renuncia
quan reposa d'ella.

Ocupar-se d'una cosa no té res a veure amb sentir aflicció, tristesa o alegria. Ocupar-se d'una cosa vol dir témer i desviure's per aquesta cosa que ella mateixa i davant dels nostres propis ulls, es dona a conèixer, es mostra, fa palès de què parla el seu dir com a forma eminent que té, aquesta cosa, de compareixença entre nosaltres. Que ens cuidem d'una cosa és degut a la tendència a la proximitat que té aquesta mateixa cosa per a nosaltres. Un pot heure-se-les, per exemple, amb alguna cosa com aquest mateix poema.

7. El príncep del poema

De vegades diem: «El que és principal d'un poema». Principal ve «primer» o de «principi» o que és a prop —a les primícies— dels inicis.

Principal, que senyoreja pel meu interior i es comporta com a casa. Fa de principia o n'és investit. La indicació ens porta a preguntar-nos per aquest príncep i per la seva llar i ens marca el camí a seguir. A la llar d'aquest príncep és on arriba el pelegrinatge del poema que hem imaginat fins aquí, ja que és en aquest mateix lloc on va començar el seu camí. Fer-ne l'experiència és el seu destí: ell s'explica i ningú ho faria millor. Fer l'experiència de manera clara, com un que parla tal com es parla al carrer i a qui s'entén tot el que diu.