Wir leben
Fa temps vaig fer una composició gràfica amb aquesta imatge. És una fotografia de l’anomenada Operació Gomorra, a la Segona Guerra Mundial. Les bombes van caure del 24 de juliol fins el quatre d’agost de 1943. Lupi, Trudi, Marizchen i Edu van escriure els seus noms a la paret amb guix. Abans havien preguntat: Hilde wo bist du? que vol dir: Hilde, on ets? i, a sota, subratllat i amb lletres més grans deien: Wir leben, que vol dir: Nosaltres vivim.
El matí va ser plujós. Les taules eren buides. Em tocava d'esperar. Em vaig arrecerar sota un tendal. Les llums i els reflexos ompliren la imatge de tot allò que portava al cap i, per no perdre’n el fil, vaig recolzar el paraigua a una cadira per a contemplar aquella lluminosa escena que m’era donada i que de seguida s’havia d’esvair.
Sortida de sol per les arenes.
“Tot és en tot” vaig exclamar en adonar-me del que acabava de rumiar mentre contemplava com sortia des de l'arena. Ho havia dit sense dir-ho, sense paraules. No calien. Era una evidència. Es veia a tot arreu. Girava el cap a banda i banda i les coses eren així. no hi havia diferències de res en res.
Santa Teresa. Moradas primeras. Fragment del segon capítol.
Poné los ojos en el centro, que es la pieza o palacio adonde está el Rey, y considerad como un palmito, que para llegar a lo que es de comer tiene muchas coberturas que todo lo sabroso cercan; ansí acá en rededor de esta pieza están muchas, y encima lo mesmo, porque las cosas del alma siempre se han de considerar con plenitud y anchura y grandeza, pues no le levantan nada, que capaz es de mucho más que podremos considerar, y a todas partes de ella se comunica este sol, que está en este palacio.
(Tot i que quedaria molta feina a fer pels nombrosos registres i inspiracions que Las Moradas té, m’he entretingut a recopilar les paraules que vaig destacar en la primera lectura. Cada vegada que ho feia, però, pensava que seria millor subratllar el llibre sencer, conscient que deixava de recalcar les coses que potser eren les més importants. Les triava una mica a la babalà, marcat per la pressa i com si fes temps que les anava buscant. Les trobareu clicant aquí o a la pàgina ‘Moradas. Fragments’ de la columna de la dreta del bloc.)
Abraham digué: “No, no fou cap visió. Quan la calor del dia era més forta, el Senyor se m'aparegué. Vaig veure tres homes alts com àlbers. Vaig córrer a trobar-los. Em vaig prosternar. Els vaig parlar. Els vaig portar aigua, pa i carn de la millor.
Expliquen de Jesús que, passats quaranta dies després de la resurrecció, tenia prescrit de tornar al cel i, per a preparar-li l’arribada, hi hagué un gran rebombori. Era la festa de la seva ascensió i tot el que es podia fer semblava poc.
“Anem al centre” ha dit algú a les escales de l'andana. Anem al centre: què volen dir aquestes paraules? Es diuen per dir? Per evitar de dir, per exemple, “anem a la plaça de Catalunya” que seria més llarg?
Dia diat vol dir que és un dia assenyalat, solemne, gran, únic i irrepetible. Avui és molt avui en un dia diat. Molt més que cap altre dia, molt més, i tant. Avui és el dia en que ha obrat el Senyor, alegrem-nos i celebrem-ho, diu una antífona de Pàsqua.
Per a “Dia diat” vegeu Rodamots 5952.
El rètol deia “Accés a la via” i jo havia llegit “Accés a la vida”. Què em volia dir jo, a mi mateix? En primer lloc, vaig pensar, cal considerar-ho com una reflexió que mitjançant un joc de paraules, ha fet la ment, però la vida no és això.
—Avi, com s’ho fa un funambulista per no caure de la corda?
—Ho fa dient pas a pas, a poc a poc i amb molta consciència, això:
“La cara es tornà resplendent com el sol
i els vestits blancs com la llum.”
0. Aquestes notes ho són de la pàgina Un calendari de Quaresma que podeu veure si cliqueu aquí o la busqueu a la barra lateral, a la dreta del bloc.
Estic cansat. No trobo ningú que em faci cas.
Tampoc tinc esperança. Sl 142
Imaginem que algú exclama “Però ara” en el sentit que a partir d’aquell moment les coses canviaran i que allò que il·lumina l'ànima d'amagat predominarà i no estarà més a les fosques. Aquest personatge ho voldrà capgirar tot, dirà que ja n'hi ha prou, farà l’auca del món del revés, perquè porta massa temps compungit.
Nigra sum sed formosa, filiæ Jerusalem. Ideo dilexit me Rex et introduxit me in cubiculum suum. Et dixit mihi : surge et veni amica mea. Jam hiems transit, imber abit et recessit. Flores apparuerunt in terra nostra. Tempus putationis advenit.
Quan naixem ho fem amb la consciència que venim d’una blancor absoluta que de tan blanca ni es distingeix. Venim d’un enlluernament, d’un encegament. Abans de néixer les coses eren així. Ho portem imprès de manera natural en el nostre ser.
Un gran arc de ferradura amb quaranta-sis dovelles de colors alterns. Dins hi ha David descalç que diu: “Daniel mira les paraules escrites als tres carreus”. Hi trobem també un canelobre (candelabrum) darrere del qual prorromp una mà d'alguna part invisible que sosté una ploma.
Us dono gràcies per haver-me fet tan admirable,
és meravellosa la vostra obra.
El salm dibuixa algú en la seva més absoluta nuesa, com si digués: “—Jo? Jo no he fet res: has estat tu qui m’has penetrat!” i encara diu més: parla d’algú que el coneix a la menuda, més que ell mateix. “Encara no tinc als llavis la paraula, que vós ja la veieu pronunciada”.
Mentre esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança,
que es manifesti la glòria de Jesús.
El desgast d'una paraula ens pot fer dubtar de si l'entenem o no. Es desgasta utilitzant-la molt, com si tothom entengués el mateix que entén qui la diu, o que se'n parla com un terme tècnic. Vaig pensar que jo no tenia esperança o que no sabia què era, sentint aquesta paraula repetidament en una tertúlia.
El Beatus de Girona és un manuscrit miniat, obra de la monja Ende, del miniaturista Emeteri i del copista Senior. Fou acabat l'any 975. Conté el comentari a l'Apocalipsi de Beat de Liébana.
Consta de 284 folis de pergamí de 400 x 260 mm, escrits en lletra visigòtica. Les miniatures són molt riques en policromia. Hi abunden l'or i l'argent. Podeu veure una selecció de pàgines clicant aquí. N'he triat quatre que m'han captivat especialment. Les podeu trobar en un requadre de la dreta de bloc o llegir-les directament clicant aquí:
• La geneta i el sol
• A dos dits del cel
• L'arbre de la vida
• L'ocell i la serpent
Vaig quedar enlluernat per la bellesa del paisatge que hi havia dins del vidre del vehicle. Em va absorbir. Vaig entrar-hi. M’hi vaig passejar. Winterreise. M’hi sentia com a casa. On visc també hi ha arbres com aquests i un horitzó de llum per descobrir. Sovint m'hi endinso tímidament quan ningú em veu. La solitud es respira i el ròssec de les passes amb les fulles seques retruny com la part èpica d’un concert.
Etiqueta «Dois»
El nom d'aquesta entrada és prou suggerent i no caldria dir res més. Podria ser el títol d'una novel·la negra. Què podria contenir aquest dipòsit, què hi deu haver? Jo, que visc a prop, l'imagino guardant les històries dels veïns. Una mena de traster sentimental molt més gran que tots els del barri. En realitat havia estat un dipòsit d'aigua protegit interiorment amb rajoles de ceràmica.
La taula que m’ha tocat avui al bar sembla que em vulgui dir alguna cosa. S’hi veu la forma d’una fletxa, una direcció, i això potser distreu de la història que arrossega. El tall aprofitat de la fusta, la tria, l’assemblatge, la restauració fins a fer-la creïble d’alguna cosa vella. No puc deixar de veure aquests nusos dels taulons que evoquen l'arbre quan era verd. És una evidència. No ho puc negar. D'aquesta manera la taula m'ha sacsejat la consciència per fer-me adonar que soc aquí i en cap altre lloc.
Etiqueta «Dois»
Diem que avui, l’any que comencem, és verge, pur, immaculat del tot, perquè encara no s’hi ha escrit res. Això s'entén.
La litúrgia («Dia 1 de gener. Octava de Nadal. Solemnitat de la Mare de Déu») el dedica a la Verge, la verge que hi ha en Maria, la Mare de Déu, tota pura, neta i immaculada, com l’any. És una coincidència feliç, alegre, joiosa, venturosa, oportuna, encertada, eficaç i ben trobada!
Quan la consciència es troba amb la paraula perdó, es recorden molts oblits i s’obliden molts records.
—El salm dinou, entre altres coses diu: «Déu ha posat en el cel un pavelló per al sol, i el sol en surt com un espòs de la cambra». No trobes que aquest llenguatge és una mica passat de moda?
El salm cent vuit comença així: «El meu cor se sent segur, Déu meu, tocaré i cantaré, cantarà el meu cor. Desvetlleu-vos, arpa i lira meva, vull desvetllar l'aurora.»
Dues persones parlaven d’un llibre, era el seu centre d’atenció. Parlaven amb propietat, amb la seriositat que probablement desprenia el seu contingut. Les veus eren reflexives. No parlaven de futbol. Però jo veia que el tema els era un llibre escrit per algú i res més. Potser un recull d’històries o de ciència-ficció o un diari o algun manual tècnic, tant se val.
Maria digué: «És que em va mirar, saps, i això no t'ho hauria de dir. He vist la seva mirada. Ha mirat la petitesa de la seva serventa. T'imagines?»
La lluna aparegué al parc. Malgrat que era el dia de Tots Sants, l'acompanyava una estelada de flors d'acàcia grogues. Em vaig quedar en blanc. La nit era negra i convidava a navegar mar endins.
