La figuera del carrer de Sant Nicolau

De vegades, la figuera que hi ha a la cantonada dels carrers del Rector Triadó i de Sant Nicolau, ara plena de fruits, desprèn una olor molt intensa a primera hora de la tarda tant que es percep fins a la plaça del Sol. Aroma cuit pel sol, encès, picant, fresc i dolç. Perfum d'encens. 

És en un enclavament que fa pensar. Sembla el que ha quedat d'un hort o d'un jardí que qui sap si aquí hi hagué alguna vegada. On devia ser el pou?

Quantes coses no hauran passat sota una figuera? La història és plena de relats transcendents a l'ombra d'un arbre intrascendent. Fa un temps em va acompanyar una figuera al carrer de Portolà i en vaig fer un relat. Es aquest: Relats d'estiu. Figueres 

Que quieta, discreta, inesperada, precisa, inconfusible i silenciosa és, de vegades, la presència del Senyor en una figuera!

Au va, per què no entres?

Expliquen de Jesús que, passats quaranta dies després de la resurrecció, tenia prescrit de tornar al cel i, per a preparar-li l’arribada, hi hagué un gran rebombori. Era la festa de la seva ascensió i tot el que es podia fer semblava poc.

Anar al centre

“Anem al centre” ha dit algú a les escales de l'andana. Anem al centre: què volen dir aquestes paraules? Es diuen per dir? Per evitar de dir, per exemple, “anem a la plaça de Catalunya” que seria més llarg?

Avui és un dia diat

Dia diat vol dir que és un dia assenyalat, solemne, gran, únic i irrepetible. Avui és molt avui en un dia diat. Molt més que cap altre dia, molt més, i tant. Avui és el dia en que ha obrat el Senyor, alegrem-nos i celebrem-ho, diu una antífona de Pàsqua.

Per a “Dia diat” vegeu Rodamots 5952.

Encantat de la vida

El rètol deia “Accés a la via” i jo havia llegit “Accés a la vida”. Què em volia dir jo, a mi mateix? En primer lloc, vaig pensar, cal considerar-ho com una reflexió que mitjançant un joc de paraules, ha fet la ment, però la vida no és això. 

Com ho fan els acròbates

—Avi, com s’ho fa un funambulista per no caure de la corda? 

—Ho fa dient pas a pas, a poc a poc i amb molta consciència, això:

Algunes notes al calendari de quaresma

“La cara es tornà resplendent com el sol
i els vestits blancs com la llum.”

0. Aquestes notes ho són de la pàgina Un calendari de Quaresma que podeu veure si cliqueu aquí o la busqueu a la barra lateral, a la dreta del bloc.

Però ara alegreu-vos-en

Estic cansat. No trobo ningú que em faci cas.
Tampoc tinc esperança. Sl 142

Imaginem que algú exclama “Però ara” en el sentit que a partir d’aquell moment les coses canviaran i que allò que il·lumina l'ànima d'amagat predominarà i no estarà més a les fosques. Aquest personatge ho voldrà capgirar tot, dirà que ja n'hi ha prou, farà l’auca del món del revés, perquè porta massa temps compungit.

Nigra sum, nigra sum sed formosa

Nigra sum sed formosa, filiæ Jerusalem. Ideo dilexit me Rex et introduxit me in cubiculum suum. Et dixit mihi : surge et veni amica mea. Jam hiems transit, imber abit et recessit. Flores apparuerunt in terra nostra. Tempus putationis advenit.

Renteu-me i seré més blanc que la neu

Quan naixem ho fem amb la consciència que venim d’una blancor absoluta que de tan blanca ni es distingeix. Venim d’un enlluernament, d’un encegament. Abans de néixer les coses eren així. Ho portem imprès de manera natural en el nostre ser.

Un gran arc de ferradura

Un gran arc de ferradura amb quaranta-sis dovelles de colors alterns. Dins hi ha David descalç que diu: “Daniel mira les paraules escrites als tres carreus”. Hi trobem també un canelobre (candelabrum) darrere del qual prorromp una mà d'alguna part invisible que sosté una ploma.

L'admiració per haver-me fet tan admirable

Us dono gràcies per haver-me fet tan admirable,
és meravellosa la vostra obra.

El salm dibuixa algú en la seva més absoluta nuesa, com si digués: “—Jo? Jo no he fet res: has estat tu qui m’has penetrat!” i encara diu més: parla d’algú que el coneix a la menuda, més que ell mateix. “Encara no tinc als llavis la paraula, que vós ja la veieu pronunciada”.

L'esperança: set fases, tres pensaments i un pont

Mentre esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança,
que es manifesti la glòria de Jesús.

El desgast d'una paraula ens pot fer dubtar de si l'entenem o no. Es desgasta utilitzant-la molt, com si tothom entengués el mateix que entén qui la diu, o que se'n parla com un terme tècnic. Vaig pensar que jo no tenia esperança o que no sabia què era, sentint aquesta paraula repetidament en una tertúlia.

Quatre làmines del Beatus de Girona

El Beatus de Girona és un manuscrit miniat, obra de la monja Ende, del miniaturista Emeteri i del copista Senior. Fou acabat l'any 975. Conté el comentari a l'Apocalipsi de Beat de Liébana. Consta de 284 folis de pergamí de 400 x 260 mm, escrits en lletra visigòtica. Les miniatures són molt riques en policromia. Hi abunden l'or i l'argent. Podeu veure una selecció de pàgines clicant aquí. N'he triat quatre que m'han captivat especialment. Les podeu trobar en un requadre de la dreta de bloc o llegir-les directament clicant aquí:

• La geneta i el sol
• A dos dits del cel
• L'arbre de la vida
• L'ocell i la serpent

Winterreise

Vaig quedar enlluernat per la bellesa del paisatge que hi havia dins del vidre del vehicle. Em va absorbir. Vaig entrar-hi. M’hi vaig passejar. Winterreise. M’hi sentia com a casa. On visc també hi ha arbres com aquests i un horitzó de llum per descobrir. Sovint m'hi endinso tímidament quan ningú em veu. La solitud es respira i el ròssec de les passes amb les fulles seques retruny com la part èpica d’un concert.

Etiqueta «Dois» 

El dipòsit d'Hostafrancs

El nom d'aquesta entrada és prou suggerent i no caldria dir res més. Podria ser el títol d'una novel·la negra. Què podria contenir aquest dipòsit, què hi deu haver? Jo, que visc a prop, l'imagino guardant les històries dels veïns. Una mena de traster sentimental molt més gran que tots els del barri. En realitat havia estat un dipòsit d'aigua protegit interiorment amb rajoles de ceràmica.

Portetes

Vàlvula d’aire de pneumàtic o obús petit de vàlvula.

La taula que m'ha tocat

  

La taula que m’ha tocat avui al bar sembla que em vulgui dir alguna cosa. S’hi veu la forma d’una fletxa, una direcció, i això potser distreu de la història que arrossega. El tall aprofitat de la fusta, la tria, l’assemblatge, la restauració fins a fer-la creïble d’alguna cosa vella. No puc deixar de veure aquests nusos dels taulons que evoquen l'arbre quan era verd. És una evidència. No ho puc negar. D'aquesta manera la taula m'ha sacsejat la consciència per fer-me adonar que soc aquí i en cap altre lloc.

Etiqueta «Dois» 

L'any, avui, és verge

Diem que avui, l’any que comencem, és verge, pur, immaculat del tot, perquè encara no s’hi ha escrit res. Això s'entén. 

La litúrgia («Dia 1 de gener. Octava de Nadal. Solemnitat de la Mare de Déu») el dedica a la Verge, la verge que hi ha en Maria, la Mare de Déu, tota pura, neta i immaculada, com l’any. És una coincidència feliç, alegre, joiosa, venturosa, oportuna, encertada, eficaç i ben trobada!

≃ Quan

Quan la consciència es troba amb la paraula perdó, es recorden molts oblits i s’obliden molts records.

≃ Com un espòs

—El salm dinou, entre altres coses diu: «Déu ha posat en el cel un pavelló per al sol, i el sol en surt com un espòs de la cambra». No trobes que aquest llenguatge és una mica passat de moda?

≃ Vull desvetllar l'aurora

El salm cent vuit comença així: «El meu cor se sent segur, Déu meu, tocaré i cantaré, cantarà el meu cor. Desvetlleu-vos, arpa i lira meva, vull desvetllar l'aurora.»

≃ Cent quaranta metres

Dues persones parlaven d’un llibre, era el seu centre d’atenció. Parlaven amb propietat, amb la seriositat que probablement desprenia el seu contingut. Les veus eren reflexives. No parlaven de futbol. Però jo veia que el tema els era un llibre escrit per algú i res més. Potser un recull d’històries o de ciència-ficció o un diari o algun manual tècnic, tant se val.

≃ M'ha mirat

Maria digué: «És que em va mirar, saps, i això no t'ho hauria de dir. He vist la seva mirada. Ha mirat la petitesa de la seva serventa. T'imagines?»

≃ Què vol dir

Què vol dir: «el crit d'auxili dels desvalguts penetra més enllà dels núvols»?

≃ La lluna al parc

La lluna aparegué al parc. Malgrat que era el dia de Tots Sants, l'acompanyava una estelada de flors d'acàcia grogues. Em vaig quedar en blanc. La nit era negra i convidava a navegar mar endins.

≃ Petitesa

Carrer de la Providència, 40

Sant Lluc escriu en el seu evangeli que Maria li digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa».

≃ Folquer

La baixada del coll de Comiols, anant cap a Folquer.

En acabar l’estada a una masia, la persona que ens va acollir es va acomiadar amb aquestes paraules: «Espero poder-vos oferir menjar i beguda també l’any vinent. Pel que fa a la resta ja sabeu, digué somrient: aquesta casa és com un hostal on els convidats no troben res més que el que porten a la motxilla».

≈ Amagament

Qui no té Déu en si mateix no pot sentir la seva absència.

Simone Weil

 

«Realment, ets un Déu que s'amaga, un Déu victoriós», escriu el profeta Isaïes. 

≈ Apressament

Déu té pressa. Té pressa d'ell mateix. Per això s'estranya tant que nosaltres encara no el siguem, ell. Aquesta ànsia ens l'ha sabut transmetre el profeta Habacuc (Ha 2) quan explica quina va ser la resposta que va rebre del Senyor als seus precs.

≈ Seràs tu, ell

A M O R

L'Amor em va acollir; la meva ànima, però, reculà,
culpable de pols i de pecat.
Però l'Amor, clarivident, veient que no parava de dubtar
des que havia entrat,

Un aire despreocupat i de sorpresa

Al començament hi hagué una respiració de la qual hem convingut a dir-ne univers i, quan ens contagià, també fórem respirats per ella per primera vegada.

El camí més llarg

Per expressar el que és veritable cal una feina. També per a rebre-ho.
Sense feina s'expressa i es rep en fals, o si més no, superficialment.

Simone Weil

 

Hi hagué una vegada algú que rebé la visita de Déu. 

≃ El banc

«Hola! Aquí, al costat meu, tinc un full de calendari del dia 21 de setembre d'enguany amb un poema. Es titula “En un banc”.  Et copio a continuació la part del poema que sembla que parli de quan ens vèiem cada dia. 

“En un banc del carrer / oratge de tardor / llum de capvespre / ens vam dir paraules d'amor / a cau d'orella / sense saber / que amb la veu tan tendra / es trenquen com el gel / les esperances”.

Ara ja puc llençar el full del calendari.»

L'amor a Déu

Estem acostumats a parlar de l’amor de Déu. El donem per descomptat i cantem contents per aquest gran prodigi. Aquí la nostra feina tan sols consisteix a mantenir-nos innocents.