Santa Teresa. Las Moradas. Fragment del capítol quart.
Estaba yo ahora mirando, escribiendo esto, que en el verso que dije: Dilatasti cor meum, dice que se ensanchó el corazón, y no me parece que es cosa, como digo, que su nacimiento es del corazón, sino de otra parte an más interior, como una cosa profunda.
Santa Teresa. Las Moradas. Fragment del segon capítol.
Poné los ojos en el centro, que es la pieza o palacio adonde está el Rey, y considerad como un palmito, que para llegar a lo que es de comer tiene muchas coberturas que todo lo sabroso cercan; ansí acá en rededor de esta pieza están muchas, y encima lo mesmo, porque las cosas del alma siempre se han de considerar con plenitud y anchura y grandeza, pues no le levantan nada, que capaz es de mucho más que podremos considerar, y a todas partes de ella se comunica este sol, que está en este palacio.
Abraham digué: “No, no fou cap visió. Quan la calor del dia era més forta, el Senyor se m'aparegué. Vaig veure tres homes alts com àlbers. Vaig córrer a trobar-los. Em vaig prosternar. Els vaig parlar. Els vaig portar aigua, pa i carn de la millor.
Expliquen de Jesús que, passats quaranta dies després de la resurrecció, tenia prescrit de tornar al cel i, per a preparar-li l’arribada, hi hagué un gran rebombori. Era la festa de la seva ascensió i tot el que es podia fer semblava poc.
“Anem al centre” ha dit algú a les escales de l'andana. Anem al centre: què volen dir aquestes paraules? Es diuen per dir? Per evitar de dir, per exemple, “anem a la plaça de Catalunya” que seria més llarg?
Dia diat vol dir que és un dia assenyalat, solemne, gran, únic i irrepetible. Avui és molt avui en un dia diat. Molt més que cap altre dia, molt més, i tant. Avui és el dia en que ha obrat el Senyor, alegrem-nos i celebrem-ho, diu una antífona de Pàsqua.
Per a “Dia diat” vegeu Rodamots 5952.
El rètol deia “Accés a la via” i jo havia llegit “Accés a la vida”. Què em volia dir jo, a mi mateix? En primer lloc, vaig pensar, cal considerar-ho com una reflexió que mitjançant un joc de paraules, ha fet la ment, però la vida no és això.
—Avi, com s’ho fa un funambulista per no caure de la corda?
—Ho fa dient pas a pas, a poc a poc i amb molta consciència, això:
“La cara es tornà resplendent com el sol
i els vestits blancs com la llum.”
0. Aquestes notes ho són de la pàgina Un calendari de Quaresma que podeu veure si cliqueu aquí o la busqueu a la barra lateral, a la dreta del bloc.
Estic cansat. No trobo ningú que em faci cas.
Tampoc tinc esperança. Sl 142
Imaginem que algú exclama “Però ara” en el sentit que a partir d’aquell moment les coses canviaran i que allò que il·lumina l'ànima d'amagat predominarà i no estarà més a les fosques. Aquest personatge ho voldrà capgirar tot, dirà que ja n'hi ha prou, farà l’auca del món del revés, perquè porta massa temps compungit.
Nigra sum sed formosa, filiæ Jerusalem. Ideo dilexit me Rex et introduxit me in cubiculum suum. Et dixit mihi : surge et veni amica mea. Jam hiems transit, imber abit et recessit. Flores apparuerunt in terra nostra. Tempus putationis advenit.
Quan naixem ho fem amb la consciència que venim d’una blancor absoluta que de tan blanca ni es distingeix. Venim d’un enlluernament, d’un encegament. Abans de néixer les coses eren així. Ho portem imprès de manera natural en el nostre ser.
Un gran arc de ferradura amb quaranta-sis dovelles de colors alterns. Dins hi ha David descalç que diu: “Daniel mira les paraules escrites als tres carreus”. Hi trobem també un canelobre (candelabrum) darrere del qual prorromp una mà d'alguna part invisible que sosté una ploma.
Us dono gràcies per haver-me fet tan admirable,
és meravellosa la vostra obra.
El salm dibuixa algú en la seva més absoluta nuesa, com si digués: “—Jo? Jo no he fet res: has estat tu qui m’has penetrat!” i encara diu més: parla d’algú que el coneix a la menuda, més que ell mateix. “Encara no tinc als llavis la paraula, que vós ja la veieu pronunciada”.
Mentre esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança,
que es manifesti la glòria de Jesús.
El desgast d'una paraula ens pot fer dubtar de si l'entenem o no. Es desgasta utilitzant-la molt, com si tothom entengués el mateix que entén qui la diu, o que se'n parla com un terme tècnic. Vaig pensar que jo no tenia esperança o que no sabia què era, sentint aquesta paraula repetidament en una tertúlia.
El Beatus de Girona és un manuscrit miniat, obra de la monja Ende, del miniaturista Emeteri i del copista Senior. Fou acabat l'any 975. Conté el comentari a l'Apocalipsi de Beat de Liébana.
Consta de 284 folis de pergamí de 400 x 260 mm, escrits en lletra visigòtica. Les miniatures són molt riques en policromia. Hi abunden l'or i l'argent. Podeu veure una selecció de pàgines clicant aquí. N'he triat quatre que m'han captivat especialment. Les podeu trobar en un requadre de la dreta de bloc o llegir-les directament clicant aquí:
• La geneta i el sol
• A dos dits del cel
• L'arbre de la vida
• L'ocell i la serpent
Vaig quedar enlluernat per la bellesa del paisatge que hi havia dins del vidre del vehicle. Em va absorbir. Vaig entrar-hi. M’hi vaig passejar. Winterreise. M’hi sentia com a casa. On visc també hi ha arbres com aquests i un horitzó de llum per descobrir. Sovint m'hi endinso tímidament quan ningú em veu. La solitud es respira i el ròssec de les passes amb les fulles seques retruny com la part èpica d’un concert.
Etiqueta «Dois»
El nom d'aquesta entrada és prou suggerent i no caldria dir res més. Podria ser el títol d'una novel·la negra. Què podria contenir aquest dipòsit, què hi deu haver? Jo, que visc a prop, l'imagino guardant les històries dels veïns. Una mena de traster sentimental molt més gran que tots els del barri. En realitat havia estat un dipòsit d'aigua protegit interiorment amb rajoles de ceràmica.
La taula que m’ha tocat avui al bar sembla que em vulgui dir alguna cosa. S’hi veu la forma d’una fletxa, una direcció, i això potser distreu de la història que arrossega. El tall aprofitat de la fusta, la tria, l’assemblatge, la restauració fins a fer-la creïble d’alguna cosa vella. No puc deixar de veure aquests nusos dels taulons que evoquen l'arbre quan era verd. És una evidència. No ho puc negar. D'aquesta manera la taula m'ha sacsejat la consciència per fer-me adonar que soc aquí i en cap altre lloc.
Etiqueta «Dois»
Diem que avui, l’any que comencem, és verge, pur, immaculat del tot, perquè encara no s’hi ha escrit res. Això s'entén.
La litúrgia («Dia 1 de gener. Octava de Nadal. Solemnitat de la Mare de Déu») el dedica a la Verge, la verge que hi ha en Maria, la Mare de Déu, tota pura, neta i immaculada, com l’any. És una coincidència feliç, alegre, joiosa, venturosa, oportuna, encertada, eficaç i ben trobada!
Quan la consciència es troba amb la paraula perdó, es recorden molts oblits i s’obliden molts records.
—El salm dinou, entre altres coses diu: «Déu ha posat en el cel un pavelló per al sol, i el sol en surt com un espòs de la cambra». No trobes que aquest llenguatge és una mica passat de moda?
El salm cent vuit comença així: «El meu cor se sent segur, Déu meu, tocaré i cantaré, cantarà el meu cor. Desvetlleu-vos, arpa i lira meva, vull desvetllar l'aurora.»
Dues persones parlaven d’un llibre, era el seu centre d’atenció. Parlaven amb propietat, amb la seriositat que probablement desprenia el seu contingut. Les veus eren reflexives. No parlaven de futbol. Però jo veia que el tema els era un llibre escrit per algú i res més. Potser un recull d’històries o de ciència-ficció o un diari o algun manual tècnic, tant se val.
Maria digué: «És que em va mirar, saps, i això no t'ho hauria de dir. He vist la seva mirada. Ha mirat la petitesa de la seva serventa. T'imagines?»
La lluna aparegué al parc. Malgrat que era el dia de Tots Sants, l'acompanyava una estelada de flors d'acàcia grogues. Em vaig quedar en blanc. La nit era negra i convidava a navegar mar endins.
Sant Lluc escriu en el seu evangeli que Maria li digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa».
En acabar l’estada a una masia, la persona que ens va acollir es va acomiadar amb aquestes paraules: «Espero poder-vos oferir menjar i beguda també l’any vinent. Pel que fa a la resta ja sabeu, digué somrient: aquesta casa és com un hostal on els convidats no troben res més que el que porten a la motxilla».
«Realment, ets un Déu que s'amaga, un Déu victoriós», escriu el profeta Isaïes.
Déu té pressa. Té pressa d'ell mateix. Per això s'estranya tant que nosaltres encara no el siguem, ell. Aquesta ànsia ens l'ha sabut transmetre el profeta Habacuc (Ha 2) quan explica quina va ser la resposta que va rebre del Senyor als seus precs.
A M O R
L'Amor em va acollir; la meva ànima, però, reculà,
culpable de pols i de pecat.
Però l'Amor, clarivident, veient que no parava de dubtar
des que havia entrat,
Al començament hi hagué una respiració de la qual hem convingut a dir-ne univers i, quan ens contagià, també fórem respirats per ella per primera vegada.
