«El seguia un jove, cobert només amb un llençol, i el van agafar. Però ell es va desfer del llençol i va fugir tot nu».
La frase així tal com està en l'evangeli de sant Marc, despullada, insignificant i perduda en un final de paràgraf sense cap més explicació, és lluminosa i plena de silencis reveladors.
/ 1
De tot arreu on he estat fins ara n’he fet un gir cap a dins que ha cristal·litzat en un centre em deia un diumenge aquest pit-roig. Jo era el meu patiment, afegí, però ara només observo, no coopero, tan sols soc qui veu.
A les tardes, asseguts al pedrís, mirem passar els núvols.
—Avi, com és que aquests núvols son tan iguals als d’ahir?
—Perquè els dies, l’un a l’altre, es transmeten el missatge i l’una a l’altra se’l revelen les nits.
—I quin és el missatge?
—Doncs que el cel parla de la glòria de Déu i l’estelada anuncia el que han fet les seves mans. Tenim molta sort que els estels ens ho hagin anunciat. Si no ho haguessin fet ens hauríem quedat sense saber totes aquestes meravelles i seríem persones tristes.
El cel parla de la glòria de Déu, l'estelada anuncia el que han fet les seves mans. Els dies, l'un a l'altre es transmeten el> missatge, l'una a l'altra se'l revelen les nits. Silenciosament, sense paraules, sense que ningú els senti la veu, el seu anunci s'escampa a tota la terra, escolten el seu llenguatge fins als límits del món. Sl 18
Es pot dir alguna cosa de la penetració no matemàtica de l'existència?
El sentiment de Déu per tot arreu és la fragància més intensa que hi pugui haver.
Quan Alícia va arribar al País de les Meravelles se sentí desconcertada. Un cavall es convertí de sobte en una vaca tal com passa en els somnis. En un somni es veu alguna cosa i tot seguit pot canviar sense més. La causalitat no existeix. Un cavall es pot convertir en una vaca i no preguntes per què ni com ha passat. Si ho fas, et despertes i el somni s'interromp. Però el dubte, en un somni, mai hi és. Per què?
Estampa de Mīrābāī
Vós sou el meu Déu, de bon matí ja us cerco. Tot jo tinc set de vós i per vós es desviu el meu cor com terra eixuta sense una gota d'aigua. Jo us contemplava al santuari i us veia gloriós i poderós. L'amor que em teniu val més que la vida i per això els meus llavis us lloaran. Que tota la vida us pugui beneir i alçar les mans lloant el vostre nom. Saciat del bo i millor us lloaré amb el goig als llavis perquè vós m'heu ajudat i soc feliç sota les vostres ales. La meva ànima s'ha enamorat de vós, em sosté la vostra mà. Sl 62
Aquest salm expressa una manera de fer i de ser tan absolutes que no deixa escletxes ni admet comentaris. El ser que diu aquestes paraules és total. La totalitat és el seu jardí i totalment enamorat i entregat està qui les va escriure. Per a ell no hi ha cap més univers que aquest. Aquesta és la única manera que té de veure les coses. Aquí, les coses no es poden ajornar ni limitar ni imitar gens diu l'enamorat.
Un àngel assegut a l'ampit de la finestra d'una casa, al carrer d'Antequera.
Petit homenatge al blog musiquesilletres.blogspot.com, el dia vint-i-dos de juny.
Ja tenia l'equipatge a punt. Els àngels m'havien preparat la maleta amb cura i, amb la clenxa ben pentinada, tot jo feia goig. Portava sabates de xarol noves i anava mudat. Tot semblava una festa. Tots hi érem allà. Que estrany. Estava desconcertat. Sentia una gran alegria i una gran pau, encara que no sé si amb aquestes paraules dic res. Doncs bé, just abans de començar el viatge que m'havia de portar fins aquí a la terra, em va sortir de demanar-li a Déu un petó de comiat. Give me a kiss to build on, li vaig dir.
Espera en el Senyor, sigues valent, que el teu cor no defalleixi, espera en ell. Sl 26
«Mai no havia conegut un silenci d'aquesta envergadura, mai no havia contemplat una presència tan absent.»
Un dels assistents va demanar la paraula i ens explicà això: «Després d'un llarg viatge vaig arribar fins on vivia algú a qui feia temps que buscava. Era cap al vespre i estava escombrant. El vaig saludar però no va contestar. Li vaig preguntar i explicar coses però no responia a res. Vaig tractar per tots els mitjans d'entrar-hi en contacte però es comportava com si estigués sol i continuava escombrant.
Al regne del cel passa com amb un comerciant que buscava perles fines.
La respiració és una porta. «L'estimat passa la mà pel forat de la porta, i les meves entranyes es commouen per ell.» Ct5
Hi ha peixos que tenen noms encantadors. Per exemple l'anomenat Donzella d'Escacs (Halichoeres hortulanus) que té escates grogues i verdes. Diuen que els serveixen per passar desapercebuts entre les fulles dels pollancres que abans de la tardor cauen al mar.
Sant Marçal, la Taula dels Tres Bisbes.
La pujada tan sorollosa que féiem els quatre fins a Sant Marçal amb un Dyane desmanegat, pujant entre revolts amb marxes curtes fins a arribar a dalt, a la Taula dels Tres Bisbes. Allà paràvem el motor i, com no podia ser d’una altra manera, sentíem el silenci per contrast amb els sorolls de l'ascenció. Després d'esbargir-nos una estona iniciàvem el descens cap a Viladrau amb el motor parat. Així el silenci continuava fins que s'acabava el pendent i l'havíem d'engegar de nou.
Estem plens de sorolls per dins i per fora. Al món exterior és impossible crear una situació silenciosa. Encara que anem a dalt de tot d'un bosc no hi trobarem el silenci: hi haurà sons nous, sons naturals. A mitjanit tot s'atura, però això no és silenci, només també són sons amb els quals encara no estàs prou familiaritzat. Són més harmoniosos o més musicals però encara són sons, no són silenci.
Castell de Mequinença.
Sotmeteu-vos a Déu que ell us exaltarà quan serà l’hora. Deixeu el destí a les seves mans: ell s’ocupa de vosaltres. Estigueu atents, vetlleu! 1Pe
Pujant cap al castell de Mequinença hi ha unes esplanades que fan d'aparcament des d'on es divisa l'enorme cabdal del riu quan conflueix amb el Segre. La vegada que hi vem anar —l'última excursió— hi havia un grup de joves asseguts a terra i algú els estava parlant: «Imagineu, deia, que heu caigut al riu. Teniu dues opcions. Una és la de lluitar contra el corrent tement per ser-ne engolits. D'aquesta manera aviat sereu derrotats perquè amb por mai no es fa res de bo. Abans o després se us acabarà l'energia en la lluita i el corrent us arrossegarà.
Dels Goigs en Alabansa de N. Señora de la Bovera.
Piquer Jover, Josep Joan. «Vida ermitana a Barcelona i als seus entorns. Analecta Sacra Tarraconensia, 1976, Vol. 49, p. 205-343. (Vegeu aquí.).
Vaig llegir el treball de Josep-Joan Piquer amb la sensació d’una certesa antiga però desdibuixada pel pas del temps, del fet que tots portem un ermità en el nostre interior. Venia de descobrir la Font del Roure (vegeu l'entrada anterior) i, resseguint els seus torrents, vaig arribar on hi hagué la cova del pare Francesc Palau i l’ermita de la Santa Creu. El text de Piqué tocava molt de prop coses que rumiava des de feia temps, entre elles la necessitat de solitud i d'aïllament com a aliment previ a tot altre aliment, com a aire previ a tot altre vent i em va semblar que un ermità donava respostes molt creatives amb la seva actitud de «plantar cara» al món, imposant amb una autoritat insobornable i prèvia a qualsevol altra cosa, aquest espai de solitud —la cova— per damunt de tot altre bé del mon.
El treball el trobareu dins d'un requadre a la dreta del bloc («L'ermità i el bou») i també hi podeu accedir des d'aquí fent clic a les vuit parts que el composen:
El carrer de Gomis ha pres el nom del camí que portava a can Gomis, una finca i palau de vacances ubicada on ara hi ha la Plaça Comín. De pujada, una mica desplaçada del camí, hi havia la Font del Roure i a mà esquerra encara hi ha un roure impressionant que qui sap si és un dels que donà nom a la font.
Ja he escrit alguna cosa sobre això (↑). Que ara hi torni vol dir que hi he entrat com si fos per primera vegada, també vol dir que el concepte no havia cristal·litzat prou i també que la fogonada ha estat suficientment encegadora com per tornar-ne a parlar.
Una vegada van encarregar a un pintor el quadre d'una flor per a un palau. El pintor digué: «Si això és el que voleu haurem d'assumir les conseqüències. Per començar hauré d’anar a viure amb les flors». Els de palau li digueren: «No t’amoïnis, aquí hi ha tota mena de flors. Vine, mira, passeja't, toca-les i pinta des del balcó». Però ell respongué: «Si no sentís les flors amb tota la seva profunditat, com us sembla que les podria pintar? He de conèixer el seu esperit i això no es coneix amb els ulls o amb les mans com una cosa qualsevol.
Pujant vorera amunt hi havia una pinya petita a terra a punt de caure dins un escocell i vaig pensar: «Té, mira, l’agafaràs. Una pinya sempre és una pinya». Però de seguida me'n vaig desdir: «Una pinya no és res, no cal que t'ajupis. Només és una cosa, deixa-la estar». Així ho vaig fer, però després d'un parell de passes me'n vaig penedir, pensant: «I fos alguna cosa més que una cosa? I si aquesta altra cosa fos una pinya?» Vaig recular, doncs, per agafar-la i vaig poder contemplar de prop aquella boleta tan bonica berrugosa i menuda.
Diuen que en la mesura que creixem en consciència, totes i cada una de les cèl·lules del nostre cos se’n van contagiant. Diuen que quan la consciència els arriba, la qualitat intrínseca de la cèl·lula se'n sent i canvia. Els passa com quan algú dorm.
Si jo alguna vegada manifestés alguna cosa amb alguna motivació, deia el tord, no actuaria de manera lliure. La finalitat seria allò que m’esclavitzaria. Però quan ho faig sense cap motivació, sense que em preocupi qui ho pugui sentir o entendre, aleshores actuo en llibertat que vol dir absència de tot propòsit. Aleshores, el fet de cantar és un gaudi per si mateix. Haver-lo exhalat, haver-ho expressat, amb això ja n’hi ha prou. Amb llibertat, no es viu en funció de cap motivació sinó que es viu directament. Aquesta immediatesa és la llibertat. Ni tan sols en tens consciència perquè no hi penses ni la perceps. Quan la perceps és que hi ha algun contrast. En aquesta immediatesa fins i tot la sensualitat desapareix però els sentits en canvi s'accentuen molt més vius i així és com han de ser les coses.
En la primera estrofa, el salm vint-i-nou diu: «Adoreu el Senyor, s'apareix la seva santedat». Així ens informa que no és el mateix el Senyor que la seva santedat. La santedat és allò que d'ell s'apareix a nosaltres. A Déu no hi tenim accés, però de vegades, com una flaire, ens n'arriben tornaveus, senyals, ressons, perfums o aparicions de les quals el copista en diu santedat, tot advertint-nos, però, que aquestes coses, tot i ser tan portentoses, no són pròpiament el Senyor.
És la respiració de Déu la que ens arriba, la seva exhalació, l’alè, els seus sospirs, el seu bleixar: exhalen gràcia els seus llavis. Irromp així la seva santedat en nosaltres com una gran tronada, però ell en persona encara no i precisament són aquesta distància, separació i tensió les que ens fan gaudir de les seves benediccions. El salmista tenia una ànima gran i neta com la dels nens perquè en el fons escrivia des de la perplexitat de no comprendre perquè estan separades aquestes dues coses.
Afinitat ve d'ad+finis que en llatí vol dir que s'és a prop d’unes acaballes. Afí és algú acostat als límits que li assenyalen on comença i on acaba ell i on algú altre, però afinitat també significa la tendència dels àtoms a combinar-se entre ells.
No és la llavor d'acàcia ni el vent que l'ha arrossegada fins aquí ni l'esquerda a l'asfalt del terra ni jo, ja que no hem fet res perquè ens fos donada així. Qui ens parla amb aquestes metàfores tan subtils i silencioses? Qui ens disposa les coses així? Qui pot ser tan afí a mi?
Ja era fosc quan un cotxe sortí de sobte d'un garatge pujant per una rampa amb els fars encesos. Quan va arribar a l'alçada del gual, amb un cop de llum va il·luminar la paret frontal del carrer que, per uns moments, es tranformà en les bambolines, els bastidors i el decorat d'una obra de teatre. L'escenografia representava una serralada nevada amb dos personatges misteriosos nedant pels fons.
(Si voleu veure la imatge aïllada i més gran cliqueu aquí.)
Una biga, una antiga travessa de fusta que servia per a subjectar vies de tren i que ara aguanta un parterre de jardí. Una jàssera a l’extrem de la qual s’hi va endinsar una peça metàl·lica per evitar el desballestament. El tauló té un centre molt marcat allà on hi hagué el moll del tronc, el cor. Els groguets de la molsa que hi ha crescut en algunes arestes dibuixen un cap i un capell. Hi ha escletxes que fan pensar en un colze i una mà sostenint un gaiato de ferro. El faldar de l'hàbit del pelegrí, a la part inferior de la llenya, es desplega en forma de petxina oberta com un ventall, fent que el tió en conjunt sigui encara més tot ell tan sols ales.
Tenim la vida, això està clar, però potser seria millor dir que ella ens té a nosaltres perquè en realitat la vida que tenim és una participació en la vida. Els sentiments, els raonaments, les imaginacions i tot el que entenem per jo, tan sols participa una estona de la vida i aquesta només-que-participació és pròpiament el nostre lloc.
Pensar i experimentar que la meva vida no sigui només meva ens desconcerta perquè ens fa humils com quan demanem de participar en una timba i, en ser admesos, tan sols podem sentir-nos agraïts.
«Visc la vida en participacions creixents»: record del poema de Rilke. Però aquesta participació només pot ser la d'una consciència silenciosa, sense personalitat, sense jo, que tan sols és aquí, que només és un romandre en una callada i humil presència perquè amb això n'hi ha prou per a viure i perquè en fruïm com en un joc de nens.
Lo que pretende Dios es hacernos dioses por participación, siéndolo él por naturaleza, como el fuego convierte todas las cosas en fuego.
Toda la bondad que tenemos es prestada, y Dios la tiene por propia obra; Dios y su obra es Dios.
San Juan de la Cruz. Avisos espirituales. 2. Puntos de amor, 27 i 28.
Forma part de la rutina que abans de sortir de casa examini la jaqueta amb deteniment per si m'oblido res: les claus, la cartera, el telèfon, etc. El fet és que, ja a fora, aquell dia, abans de travessar el carrer, em va semblar que m'havia deixat alguna cosa i vaig començar a repassar les butxaques fins a comprovar que tot era al seu lloc.
Quan el semàfor es posà verd, però, la sensació persistia i vaig pensar que potser era degut a que portava alguna roba que m'havia oblidat de cordar. Feia molt fred. Altre cop, doncs, em vaig passar les mans per la jaqueta i els pantalons repassant tots els botons i cremalleres. Podria ser que anés despullat o descordat i no me n'adonés?
En el pas de vianants em vaig creuar amb algú que portava una gorra de llana al cap i qui sap si aquest detall m'ajudà a explicar l'enigma en què estava immers en ple esvolotegament de braços i mans. Es tractava del cap. Efectivament, a diferència del transeünt, jo portava el cap descobert i, per tant, podia dir literalment que anava «despullat de cap».
Aquestes paraules em van alegrar molt perquè explicaven la sensació de desconcert que m'havia dominat fins aleshores i de sobte em vaig veure caminant carrer amunt amb el cap destapat deixant al descobert tot el que pensava, sentia o imaginava i tothom podia veure-ho i gaudir-ne perquè era la veritat més pura que jo tenia.
En un cap obert hi ha el que hi ha i com que no pot amagar res, aquesta nuesa li dona felicitat.
La imatge ens mostra com, des de l'interior d'una esquerda d'un arrebossat de paret recremat per les pintades fetes al seu damunt amb aerosols, també en pot emergir un somni.
La imatge ens mostra com unes fulles acabades de caure s'eleven magnèticament atretes per les alçades d'on venen. Si girem la fotografia ens pot semblar una ombrel·la, una flor de fonoll o un arbre, tots ells atrets, també, per les seves alçades.
La imatge ens mostra com el rovell del ferro ha impregnat el marbre de l'entrada d'una escala. Fa pensar en els capil·lars de la pedra blanca que amb el temps a poc a poc han absorbit els colors rogents de l'òxid fins a convertir aquest contagi en la forma d'una ala. Manipulant la imatge he provat de suggerir la papallona sencera.
