Quatre làmines del Beatus de Girona

El Beatus de Girona és un manuscrit miniat, obra de la monja Ende, del miniaturista Emeteri i del copista Senior. Fou acabat l'any 975. Conté el comentari a l'Apocalipsi de Beat de Liébana. Consta de 284 folis de pergamí de 400 x 260 mm, escrits en lletra visigòtica. Les miniatures són molt riques en policromia. Hi abunden l'or i l'argent. Podeu veure una selecció de pàgines clicant aquí. N'he triat quatre que m'han captivat especialment. Les podeu trobar a un requadre de la dreta de bloc o llegir-les directament clicant aquí:

• La geneta i el sol
• A dos dits del cel
• L'arbre de la vida
• L'ocell i la serpent

Winterreise

Vaig quedar enlluernat per la bellesa del paisatge que hi havia dins del vidre del vehicle. Em va absorbir. Vaig entrar-hi. M’hi vaig passejar. Winterreise. M’hi sentia com a casa. On visc també hi ha arbres com aquests i un horitzó de llum per descobrir. Sovint m'hi endinso tímidament quan ningú em veu. La solitud es respira i el ròssec de les passes amb les fulles seques retruny com la part èpica d’un concert.

Etiqueta «Dois» 

El dipòsit d'Hostafrancs

El nom d'aquesta entrada és prou suggerent i no caldria dir res més. Podria ser el títol d'una novel·la negra. Què podria contenir aquest dipòsit, què hi deu haver? Jo, que visc a prop, l'imagino guardant les històries dels veïns. Una mena de traster sentimental molt més gran que tots els del barri. En realitat havia estat un dipòsit d'aigua protegit interiorment amb rajoles de ceràmica.

Portetes

Vàlvula d’aire de pneumàtic o obús de vàlvula curta.

La taula que m'ha tocat

  

La taula que m’ha tocat avui al bar sembla que em vulgui dir alguna cosa. S’hi veu la forma d’una fletxa, una direcció, i això potser distreu de la història que arrossega. El tall aprofitat de la fusta, la tria, l’assemblatge, la restauració fins a fer-la creïble d’alguna cosa vella. No puc deixar de veure aquests nusos dels taulons que evoquen l'arbre quan era verd. És una evidència. No ho puc negar. D'aquesta manera la taula m'ha sacsejat la consciència per fer-me adonar que soc aquí i en cap altre lloc.

Etiqueta «Dois» 

L'any, avui, és verge

Diem que avui, l’any que comencem, és verge, pur, immaculat del tot, perquè encara no s’hi ha escrit res. Això s'entén. 

La litúrgia («Dia 1 de gener. Octava de Nadal. Solemnitat de la Mare de Déu») el dedica a la Verge, la verge que hi ha en Maria, la Mare de Déu, tota pura, neta i immaculada, com l’any. És una coincidència feliç, alegre, joiosa, venturosa, oportuna, encertada, eficaç i ben trobada!

≃ Quan

Quan la consciència es troba amb la paraula perdó, es recorden molts oblits i s’obliden molts records.

≃ Com un espòs

—El salm dinou, entre altres coses diu: «Déu ha posat en el cel un pavelló per al sol, i el sol en surt com un espòs de la cambra». No trobes que aquest llenguatge és una mica passat de moda?

≃ Vull desvetllar l'aurora

El salm cent vuit comença així: «El meu cor se sent segur, Déu meu, tocaré i cantaré, cantarà el meu cor. Desvetlleu-vos, arpa i lira meva, vull desvetllar l'aurora.»

≃ Cent quaranta metres

Dues persones parlaven d’un llibre, era el seu centre d’atenció. Parlaven amb propietat, amb la seriositat que probablement desprenia el seu contingut. Les veus eren reflexives. No parlaven de futbol. Però jo veia que el tema els era un llibre escrit per algú i res més. Potser un recull d’històries o de ciència-ficció o un diari o algun manual tècnic, tant se val.

≃ M'ha mirat

Maria digué: «És que em va mirar, saps, i això no t'ho hauria de dir. He vist la seva mirada. Ha mirat la petitesa de la seva serventa. T'imagines?»

≃ Què vol dir

Què vol dir: «el crit d'auxili dels desvalguts penetra més enllà dels núvols»?

≃ La lluna al parc

La lluna aparegué al parc. Malgrat que era el dia de Tots Sants, l'acompanyava una estelada de flors d'acàcia grogues. Em vaig quedar en blanc. La nit era negra i convidava a navegar mar endins.

≃ Petitesa

Carrer de la Providència, 40

Sant Lluc escriu en el seu evangeli que Maria li digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa».

≃ Folquer

La baixada del coll de Comiols, anant cap a Folquer.

En acabar l’estada a una masia, la persona que ens va acollir es va acomiadar amb aquestes paraules: «Espero poder-vos oferir menjar i beguda també l’any vinent. Pel que fa a la resta ja sabeu, digué somrient: aquesta casa és com un hostal on els convidats no troben res més que el que porten a la motxilla».

≈ Amagament

Qui no té Déu en si mateix no pot sentir la seva absència.

Simone Weil

 

«Realment, ets un Déu que s'amaga, un Déu victoriós», escriu el profeta Isaïes. 

≈ Apressament

Déu té pressa. Té pressa d'ell mateix. Per això s'estranya tant que nosaltres encara no el siguem, ell. Aquesta ànsia ens l'ha sabut transmetre el profeta Habacuc (Ha 2) quan explica quina va ser la resposta que va rebre del Senyor als seus precs.

≈ Seràs tu, ell

A M O R

L'Amor em va acollir; la meva ànima, però, reculà,
culpable de pols i de pecat.
Però l'Amor, clarivident, veient que no parava de dubtar
des que havia entrat,

Un aire despreocupat i de sorpresa

Al començament hi hagué una respiració de la qual hem convingut a dir-ne univers i, quan ens contagià, també fórem respirats per ella per primera vegada.

El camí més llarg

Per expressar el que és veritable cal una feina. També per a rebre-ho.
Sense feina s'expressa i es rep en fals, o si més no, superficialment.

Simone Weil

 

Hi hagué una vegada algú que rebé la visita de Déu. 

≃ El banc

«Hola! Aquí, al costat meu, tinc un full de calendari del dia 21 de setembre d'enguany amb un poema. Es titula “En un banc”.  Et copio a continuació la part del poema que sembla que parli de quan ens vèiem cada dia. 

“En un banc del carrer / oratge de tardor / llum de capvespre / ens vam dir paraules d'amor / a cau d'orella / sense saber / que amb la veu tan tendra / es trenquen com el gel / les esperances”.

Ara ja puc llençar el full del calendari.»

L'amor a Déu

Estem acostumats a parlar de l’amor de Déu. El donem per descomptat i cantem contents per aquest gran prodigi. Aquí la nostra feina tan sols consisteix a mantenir-nos innocents.

Sí, per què no?

Per què no percebre conscientment que les coses divines flueixen en nosaltres? Les escriptures en parlen obertament. «El regne de Déu és en nosaltres» no es cansen de dir. Nosaltres, pròpiament, no existim. Déu i tot el que és diví, sí i està dins nostre.

El pardal resplendent

 

Els tipus de pardals més coneguts entre nosaltres són el pardal blanc, el roquer, el toledà, el pardal de moro, el de verneda, el pardal boig, el de muntanya, el de passa, el pardal salvatge, el pardal tordà, el de bardissa, el pardal xarrec, l’alablanc i el pardal italià, però no n’he trobat cap com el que vingué a fer-me companyia diumenge.

L'hora menys pensada

No havia pensat ni el dia ni l'hora que el sol travessaria la reixa.
Si ho hagués sabut, hauria vingut abans.

 

Aquesta llarga reflexió sobre el fet de pensar no vol ser més que un aguait de la quantitat de capes que prèviament hauríem de netejar —o de les quals hauríem de ser molt conscients—, abans de parlar del Regne del cel o de l'Amo o de l'Espòs o del Fill de l'home o de la Veritat o de Déu. 

Pericoresi

La pericoresi —circumincessió o inhabitació mútua— és un concepte teològic que expressa el grau d'unió de les persones de la Trinitat, el «ser en» entre elles: com el Pare és en el Fill i ell en el Pare i com amb l'Esperit sant.

Trinitat

Buscant imatges per il·lustrar la coberta d’un llibre sobre la Trinitat vaig trobar aquesta estampa a l'arxiu digital del Centre de Lectura de Reus. És el dibuix de l’escultura que hi ha a l’ermita de la Trinitat de l’Espluga de Francolí. 

Descomparar

Les senyores es comparen els vestits. «Jo també en vull un com aquest», diuen. Els agrada mesurar-se amb les altres i que el resultat sigui sempre que són les millors en tot. A Santo Domingo en diuen «comparonas». En el fons tots ho fem.

Miratge

Oh mondo Soltanto adesso io ti guardo
Nel tuo silenzio io mi perdo E sono niente accanto a te.

 

Un miratge de món va ser aquella llanta abandonada de roda de bicicleta sota el sol plomós de les quatre de la tarda a la deserta plaça de Joan Pelegrí. «El món».

Carrer de la florida blanca

Tocaré i cantaré: desvetlla't, cor, inspira't,
desvetlleu-vos arpa i lira meva, vull desvetllar l'aurora. Sl 139.

 

«Desvetlla’t cor, inspira’t.» La frase ens parla d’algú que s’adreça al seu cor i li enraona. Es nota que el té ben localitzat en l'interior i hi conversa sovint i amb confiança.

La cosa més natural del món

«Il mondo», una interpretació
de la vint-i-unena carta del tarot d'Albrecht Dürer.

 

Serà que sí? Que hi ha llum i no foscor? Serà que no eren visions ni imaginacions ni apropiacions ni pensaments, sinó que simplement era, però jo no ho veia?

Sin dar golpe

«Marta servia»

 

La porxada d'entrada de l’edifici on visc la protegeix una porta de ferro amb aquest avís: «Cerrar la puerta sin dar golpe». Sin dar golpe són les tres paraules que queden més a la vista. Sense fer soroll, com si no féssim res o ni brot.

Carrer de Tarragona

Ho fan com si res. En primer lloc hi ha l’embranzida per pujar, molt controlada i alentida arribant a dalt. Així mantenen una estona la vertical tan absolutament quieta que talla la respiració durant uns instants que semblen eterns.

Escoltar l'amor

El salm 142 diu: «Que pugui escoltar, Senyor, el vostre amor a punta de dia». Per tant, l’amor se sent i té gramàtica. Enraona? Canta? Respira?

El pont del parc

—Mira, veus? Jo soc la meva nuesa passant pel pont, però sense mi.

Etiqueta «Dois» 

L'onze de l'onze a les onze

L’avi Jaume va néixer un dia onze del mes l’onze a les onze: 11-11-11. Si per casualitat sumàveu les xifres del seu carnet d’identitat en donaven onze. Això també passava amb la matrícula del cotxe i en moltes coses més.

Aprendre a mesurar

«Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor» 

Què caldria per adquirir aquesta saviesa? Com seria? No seria una saviesa qualsevol sinó exclusiva del cor, neta de tota la resta i pura.

La Valenciana de Parlament

Hi ha quatre moments que donen corda al meu rellotge. El dia s’acaba després de la quarta despressurització que es realitza entre aquestes etapes.

Da Si Vid

Quantes coses diu el nom de David!