L’olor que desprenen les figueres, a què es podria comparar?
És més que una salutació de benvinguda perquè és envoltant. No hi podem fixar l’atenció com fem amb alguna cosa que veiem. És per tot arreu. La podem percebre des de molt abans d’arribar-hi i ens fa girar el cap contínuament per esbrinar d’on pot venir. És una olor, doncs, que ens espera.
Després de pujar unes escales, la figuera apareix finalment al capdamunt, en un carrer transversal, emboscada entre arbustos i heures, aclaparada i amagada darrere un mur que tanca un jardí descuidat.
Li ha arribat l’hora. Això és molt emocionant: poder assistir com a convidat d’honor a un moment d’aquesta envergadura. Perquè la figuera ha de cantar. La naturalesa li demana que ho faci. L’obliga. L’esprem. L’abraça i l’estima amb tanta força que acaba espargint el seu cant en forma de flaire per tot arreu.
Exhala, emet, expel·leix i contagia grans perfums, una figuera. Després de sentir-los res no torna a ser com abans pel que fa a l'olfacte. Totes les olors seran comparades a partir d'ara amb la fragància captivadora que desprenen les seves enormes fulles. I ho fa tan fervorosament que…
És el moment àlgid de la planta: esclata universalment i, per tant, també per a mi que soc davant seu contemplant-la ebri i desbordat.
Em porta records d'olors de menta, de sajolida i d'un punt subtilíssim de poliol.
Per això és un cant. Sembla que no hagi de ser massa difícil per a un músic traslladar aquesta olor a un pentagrama de tan diàfana com és. No hi ha dubte: la figuera és un himne que abraça gratuïtament a tothom qui passa a prop seu.
És una essència neta amb un lleuger punt d’aspror que obre els alvèols, netejant-los.
És una fragància que ve directe de Déu.
És un perfum fresc que somriu i convida. Fa de porta. És una il·luminació. És una olor millor que la de l’encens perquè no cal cremar-la per a sentir-la.
També és com un pati o una enorme era o la gran extensió d'un camp. No és una fragància de miquetes. Escampa fins a molt lluny la seva olor. És tan gràfica que podríem desplegar una cartografia immensa del seu domini. Una cartografia espiritual.
És una olor-onada que, tot just començar a sentir-la, s'obre oceànicament en nosaltres. És una onada en un mar sense límits, una part de quelcom misteriós i infinit com l’univers que, quan ens arriba, ens incrementa el sentiment de ser presents aquí i ara, en un món també intensament existent com el de la figuera.
L'agraïment que sento per aquesta olor és molt profund i tan sols tinc una mica de delicadesa i de concentració per a donar-li, en un moment de no res, durant el qual desaparec del tot de mi per contemplar-la només a ella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada