Una placeta anònima, una cruïlla —una cova?— i, camí avall, una ovella rosa i un transeünt blau. Un lloc per trobar-me tot desapareixent. «Mentre desapareixo», doncs, podria ser el títol d'aquestes històries. (Vegeu la Delimitació)
D'unes bitlles
Són enormes i el trajecte que fan cada dia amb carretons des del magatzem on ho guarden tot no és curt. Juguen a bitlles i les tiren amb la meitat d'una esfera de fusta. Unes bitlles enormes. Es una manera de tornar-se nen. Ja que no poden empetitir-se, engrandeixen la realitat.Cada dia aplanen el terreny amb una maça que té la base feta d'un tall de tronc. Els cops retrunyen fort. Pom, pom. En acabar, protegeixen dels ruixats i dels gossos l'espai de joc amb una lona de Pepsi fixada amb pedres. Cada dia, cap a les sis.El vent suau, avui, sí. «Finalment vingué el so d'un aire suau. Així que el vaig sentir, em vaig cobrir la cara amb el mantell, vaig sortir sortir fora i em vaig quedar a l'entrada de la cova».Tots els estius em regalen un espai anònim, arecerat, solitari i secret com aquest. Tant, que arribo a dir «aquest espai és meu». Algú me l'ha destinat en exclusiva perquè en faci un jardí o una cova.És el més semblant a un no lloc. Intempèrie pura. Ni et veu ni et mira ningú. Et sents segur. Qui et pot fer mal? Ja no tens res. Per tant, el pur estar aquí de cada instant és el que em queda i, si no hi salto em vindrà la mort, com al mural de la caputxeta.Alguna vegada apareix algú amb un gos o algú aparca o marxa o parla des d'una moto mentre el semàfor està vermell, poques vegades. Hi sol fer vent i sol. Hi ha quinze forats a l'asfalt vestigis d'arbres que no han sobreviscut.L'entrega, doncs, es fa inevitable, ineludible. No te'n pots escapar. No pots fer res. No pots pensar res. Pensar seria un luxe que ja no és a les teves mans. T'hi has de llançar, no hi ha més remei.
D'una branca
Hi ha una branca que el primer dia em va captivar. Va fer que m'adonés del lloc on era i que aquest fos el lloc que ja va sent. Un deixar-se caure, un fluir silenciós, un davallar tot restant dempeus, un abandonar-se tot mantenint-se dret, un significar, una lletra: una capitular per aquest relat.Allà el mural de la caputxeta i, al capdamunt, el castell de geriàtric.Allà els plàtans del forat de La Clota amb la torre de la finca i el carrer d'Alarcón. (Vegeu la Delimitació)Hi passen coses, aquí. Com parla, de què parla, què diu aquest jardí?Allà lluny, pel caminet algú puja poc a poc i passa a prop de la vinya. Qui sap si la mirarà.
D'una vinya
«Ve usted? La filoxera. Iré a comprar algo en una tienda de ahí abajo. Hay que ver como ataca este bicho a las articulaciones y las quema. Resulta que mi mujer ya no puede tener hijos y por eso yo cuido la parra. Mire, aquí asoma ya un racimo. Quien sabe si la plantó alguien o creció sola de una semilla.Antes, todo eso eran viñas. Mucho antes, antes de la Valle Hebron. Es muy vieja. Se conoce que ha brotado de una raiz. Grande. Escondida ahí debajo. Por eso no dará racimos. Por eso le digo que a ver si pillo a uno de Parques y Jardines y me ayuda. Sí, voy a por agua. Ahora, con el sol, le echas un poco de agua y reverdece. Le crecen alasAllá, más arriba, también alguien plantó un níspero. Ve usted? La riego por la mañana y por la noche. Los perros y el viento. Los temporales. Cuando arrecian del mar. Cuando vienen de montaña no, porqué los ves venir.»
Els circells. Eren evidents d'una evidència més que visual. Eren tendres, de color verd lluminós i transparent. S'enrotllaven per les canyes i pels nusos de fonoll que sostenien la fràgil estructura. Desprenien un so misteriós, com una veu. Si la senties et veies obligat a allunyar la mirada de la planta degut a les fortes radiacions. Veies moure's els circells i veies el seu replandor encegador que desprenien. La vida en estat pur, la vida vivint-se. Sentir la veu de la planta, les vocalitzacions sonores que deien la confiança que la havia posat en mans del seu cuidador. «Aquestes canyes per on m'embolicaré i em sostindré, entre aquests cordills de fonoll faré passar els meus dits i la meva veu i la meva confiança» diu la planta.
Quin llenguatge, oi, el de la confiança? El més que silenciós i cec aplom ara està parlant. Dia rere dia la vida de la parra s'entrega a l'amistat d'aquell que ha bastit una estructura tan delicada només per a ella. Nit i dia treballa el seu crèdit sense defallir i, com si ni tan sols fos seva, va, la confiança avança i va. Per on passen aquests circuïts d'amor? Passen per dintre el cep? Per fora? Com ho sap el cuidador que als circells els agrada tant d'aspirar el perfum i la frescor del fonoll en tendra abraçada? Qui sóc jo, diu un pobre cep acabat de néixer, per tant d'afecte que m'és donat? Amb uns dits que em semblaven enormes el cuidador m'ensenyava la intimitat pràcticament invisible de les juntures de les fulles on ja apuntaven, «mire mire» deia, els brots del fruit, els raïms.
«Ahora quiero que los de Parcs i Jardins me hagan un papel conforme puedo cuidar la parra. El otro dia estuve hablando con uno de ellos que me ayudó a desbrozar un poco esto. Dicen que vive por ahí. Cuando vuelva le voy a pedir que la empelte para que dé uvas y que, si me deja, haré un arco con cañas para que los perros y sus dueños pasen sin pisarla. Ayer me encontré con alguien que también la cuidaba y me dijo que otra persona baja a menudo a vigilar. No, todavía no he comprado el veneno para la filoxera. Es que me dijeron que ahora con estos calores es mal momento. Mire, mire cómo se come las hojas». Pasé de golpe de trabajar trece horas al dia, a jubilado total. Nada. Sin hacer nada. Terrible. Si no fuera por la parra quien sabe la de locuras que ya hubiera hecho por ahí abajo, en la Ramblas, allá en Barcelona (sic).»
D'un frare
I pel camí de baixada un frare franciscà amb barret i una barba blanca llarga. Portava a la mà esquerra unes quantes plantes. Se'l veia entès en herbes. Probablement era fra Valentí Serra de Manresa, del convent de Sarrià. Allò que em va fer pensar va ser la seva manera de caminar. Desimbolta. Feia molt temps que havia dit adéu a tot plegat. Tenia el mínim. Ens assemblem. Em va veure, és veritat. Un sarró a la dreta. Sandàlies. De caminar desimbolt sense arribar a ser despenjat. Jo hauria de ser com ell? O, per ser ell o com ell, on m'hauria de remetre de la meva vida? Quan hauria pogut dir: tot m'és igual i no ho vaig dir? És correcte pensar així? A la dreta del carrer un senyor amb una camisa blava també baixava.
D'esperes
Però el tema és l'entrega. La sala d'espera de l'entrega. Absoluta. Deslligada. Amb el vent i prou. Assegut al pedrís. Una mateixa cosa, una mateixa respiració. No és entrega, no. És una altra cosa. No és res meu. S'apareix la seva santedat, diu el salm. A la sala d'espera.
D'ocells
Em van fer aixecar del banc, sí o sí. Tenien uns cinc anys. «No, no es el cristal que está roto, señor, no! Hay un bicho dentro que tiene alas, como un pájaro azul. Els vaig fer veure el vidre per dalt per ensenyar-los l'esquerda. Em va semblar que ho havien entès perquè de sobte em van preguntar com l'havien fet. Els vaig dir que amb algún objecte prou contundent ja que aquell doble vidre era molt dur. Els vaig invitar a donar-li algun cop perquè ho comprovessin. També ho van entendre perquè immediatament, sense deixar-me acabar i amb els ulls lluents, em preguntaven amb gran expectació si qui va donar el cop havia pres mal.
D'un margalló
Semblen els circells del cep però aquests no estan pensats per sostenir la planta.
De rellotges
Té alguna cosa de rellotge, de «música de les esferes», l'univers aquí, com un engranatge nu. No poder-hi fer res. Contemplar és tot. Els centres es fixen sols pel sol fet de voltar. Els centres passen a través teu. Com passarien els centres, per exemple, a un altre lloc? Amb muntanyes i valls. Coincidirien els eixos, també? Qui seria el subjecte, la consciència, d'aquest voltar? Són eixos meus aquells que tan sols jo veig.
De trasllats
Ahir se li va trencar el carretó i anava fent el trasllat en dues fases. Agafava els dos paquets de llaunes de begudes a l'espatlla i els avançava unes vint passes. Els deixava a terra i reculava el camí fet per anar a recollir el carretó i, arrossegant-lo (no tenia rodes) avançava vint passes més i el deixava per agafar altra vegada els dos paquets de begudes i així el vaig veure unes quatre vegades a ple sol, cap a dos quarts de sis. D'on venia? On va? Hi ha dies que no va tan carregat i el carretó té rodes.
D'un accident
Em va costar aixecar la mirada cap aquell soroll. No va ser massa estrident. Simplement un soroll que no era habitual. Quan vaig veure el cotxe bolcat em va estranyar que no hagués fet més fressa. Hi va anar de seguida la gent. El conductor, un noi jove, va sortir tot sol. No va prendre mal si no fos per la pal·lidesa de la cara amb la mascareta.Compto que en girar el revolt va topar amb un cotxe aparcat. Això afegit al cop de volant que devia donar va provocar la bolcada. No devia anar massa de pressa. Aquí no s'hi pot anar per més es vulgui. Potser va ser una acumulació de fets petitíssims, gairebé imperceptibles que en altres circumstàncies i un per un no haguessin provocat cap terrabastall. Però va passar. Mil·limètricament, va passar.Què pensava? Se'n recorda? Què el va fer «sortir del guió»? De què, sense ben bé saber-ho, volia canviar les coses i quines i com? Vist a distància es podria mirar com una preciosa filigrana, un looping després del qual només es pot fer que aplaudir. Seria d'imaginar tenir tots els elements damunt la taula: d'on venia, de què parlava, en què pensava, què el constrenyia.Es van abraçar amb el propietari del cotxe contra el qual va xocar després d'haver fet el parte. Tot formava part d'una normalitat silenciosa, callada. Instants abans, mirant cap a l'altra banda de la plaça, acabava de contemplar uns núvols molt expressius. Després vingueren els urbans. En arrossegar el cotxe per posar-lo dret, l'operari de la grua va dir: «Jefe, le voy a rayar un poco la puerta». Hi havia una noia. Potser anava dins. Potser acabava d'arribar. Potser també va venir el seu pare o ho semblava.Poc després de la patacada un senyor va venir al banc on seia i em va preguntar què havia passat. Immediatament anà al lloc dels fets i es posà a dirigir el trànsit i guiava les furgonetes perquè passessin sense ratllar. Semblava que ho havia fet tota la vida. Va fer un treball perfecte. Com si el sentit de la seva vida hagués confluït en aquest moment central. Semblava ballar. Quan va marxar va mirar a dreta i esquerra com si algú l'hagués vist. Volia felicitar-lo però no ho vaig fer. Per dècimes de segon no ho vaig poder fer.
De mullar
Te voy a mojar em digué mirant-me als ulls tot prement el gallet. Jo, aixecant-me, li vaig dir pobre de ti si lo haces i va apretar a córrer.
De vols
No sé si és tema de res el vol d'un ocell a primera hora del dia. Passa com l'arbre i el parenostre. L'arbre i el parenostre! T'imagines? Podries dir: «Hi havia una vegada un arbre i un parenostre» però no. Què «hi havia» doncs? Quin arbre era? Com es van soldar les dues imatges? Eren només imatges? Quina seria, doncs, la imatge del parenostre? Vindria carregada de tot el que s'ha dit d'ella? Per ella mateixa seria alguna cosa? Es podria sentir la seva primera veu, la primera vegada, quan Jesús ho digué? Si així fos estaríem tan sols en una veritat a mitges perquè estaríem en el no-dir del que s'ha dit fins ara d'aquell moment: llibres gruixuts! Amb tot, la força del títol —«L'arbre i el parenostre»— no decau i es manté expectant d'allò que sembla portar de manera inherent, com esperant el que es pugui dir d'ella, d’abans que ningú —jo— relacionés els dos conceptes. Eren, però, només conceptes? Quins?
(És perquè ja no puc esperar res més que ve? És perquè aquest és el límit de l'espera? És perquè ja no tinc res o ho he perdut tot? Algú en té coneixement d'això?)
De perfums
De la fragància, de l'aroma, del perfum, de l'olor, de l'emanació, dels efluvis, del flaire, de la sentor, de l'exhalació. Ja tinc les paraules.En aquestes tres imatges la florida de la primera desprenia un olor intens i net. Olor a nard o gessamí.La segona imatge evoca l'olor de la flor d'acàcia caiguda. Exhala el perfum de les flors grogues però amb els factors temperatura i descomposició. «En descomposició»: olor de palla perfumada o perfum de palla vella.La tercera imatge evoca una olor com la de la primera però també amb aquest factor de descomposió afegit. En les olors de la segona i de la tercera també hi ha l'olor a terra. El terra ajuda, és causa del matís que pren aquest flaire barrejat amb el de nard que li és propi.En la primera imatge el pes d'aquest «factor terra» encara no hi és. L'olor no és tan densa, humida o pesada. És més lleugera, més blanca, més fresca i la campana d'aroma que projecta la florida d'aquest arbust a la vorera quan hi passo, a diferència de les altres dues, aquesta fa que m'elevi.(Del sentit de tot plegat. Escric només per a mi? Em conec millor així? Ni sí ni no. Es va. Com és l'anar d'aquesta manera? O com, sinó? Aquesta tarda el jardí, també.)
De més enllà
Més enllà de la zona de les olors s'arriba al parc de Frederica Montseny. Hi ha pins i romaní i nens i gossos —La poteta. Ssst. Seu. La poteta!— i se senten cigarres. De vegades és desert però per poca estona.
«Una mica més enllà. De petit ja les deia aquestes paraules. Diuen que quan em preguntaven: «–Allà?», jo sempre deia: «–No, una mica més enllà»
De torbar d'immens
«Branques paraules torben d'immens el camí per les dunes». El torbament seria el tema. La vida d'una persona pot estar marcada per un torbament. Diem «Un dia, quan era nen hi hagué alguna cosa que em torbà de tal manera que res no hxkka superat aquest desconcert. La meva vida quedà marcada per aquest trasbals. Des d'aleshores he passat a viure en el lloc on em transportà aquell torbament i no me n'he mogut ni un pèl».(La imatge il·lustra la immensitat des del punt de vista d'algú que viu en un pis molt petit entre carrers molt estrets.)
D'escorces
Senyals.
De laudes i de vespres
Les dues imatges són del mateix dia.
D'esquerdes
Esquerdes a l'asfalt de l'any 1992
De les escales del Codolar
Si hi passeu veureu com els colors de les imatges s'apropen molt a la realitat.
De galls i de gallines
(Les gotes de pluja. L'olor de terra mullada, avui. Res, quatre gotes. Mmmm.)
La primera vegada que vaig sentir cantar el gall al barri vaig pensar «Un gall. No pot ser».De mica en mica em vaig anar apropant al lloc d'on provenien els cants fins que el vaig trobar. És un espectacle que, en mig d'una via bastant transitada, fa posar el pèls de punta. Sempre s'hi atura gent i per la reixa donen menjar a les gallines. Les gallines ho han après i han fet d'aquella zona el típic terra erm i desolat de galliner mil vegades trepitjat i picotat.Sonen forts els crits del gall. Nets. Decidits. Precisos. Tallants. Antics. Abans les coses eren així, tenien aquest so. Quan van deixar de tenir-lo?«Ja hem arribat a la zona de les gallines» pensen els gossos, pensen els nens agafats de la mà dels avis, mentre s'amorren al reixat per veure l'espectacle.
Estrecho
–Papá ¿qué es 'estrecho'? –Es como estamos ahora en el piso nuevo, que tenéis que dormir los tres juntos en la salita y tu no puedes tener tu cama y tu mesita y tus juguetes en una habitación para tí solo. Silenci llarg. –Ah.
De l'atzar
Un dia vaig veure alguna cosa a l'asfalt però com que venia gent no em vaig aturar. Vaig pensar que l'endemà ho tornaria a trobar fàcilment però no va ser així. Em va costar bastants dies distingir en un asfalt molt uniforme allò que pràcticament n'havia oblidat la forma però finalment ho vaig trobar.Em pregunto què disposa que les coses siguin com són. Em refereixo que no siguin ni un pèl a com no són. Són exactes a elles mateixes. I ara em pregunto, doncs, per l'asfalt i per la disposició de les pedretes en la mescla bituminosa. Les mescles bituminoses o aglomerats asfàltics es fabriquen de forma mecànica en centrals fixes o mòbils on els àrids es classifiquen en fraccions uniformes en funció de la seva granulometria.Quan l'asfalt va ser abocat ho va ser d'aquesta manera tan precisa i va agafar aquesta forma. Fins a quin punt algú ho podia haver manipulat? És altament improbable. Per tant, simplement m'aturo a pensar com va ser que aquestes pedretes, en l'últim moment, en el moment de sortir de la quitranadora es van disposar d'aquesta manera. Aquest cercle imprecís i casual evoca records d'imatges de llocs antics com Stonehenge.Pensar en coses com aquesta segons com fa desvariejar. Deu ser perquè tot, també la insignificant disposició d'aquestes pedretes, té un sentit que forma part del cant de la creació que hauríem de practicar més sovint.
m'ho he passat especialment bé amb les bitlles, l'accident i el "te voy a mojar"
ResponEliminano sé si t'he dit mai que escrius molt bé