«Vosaltres heu vist com us he pres sobre les ales igual que una àguila i us he portat fins a mi. Ara, doncs, si vosaltres m’escolteu i observeu les condicions de la meva aliança, sereu la meva possessió personal, a part de tots els pobles, encara que tota la terra sigui meva. Vosaltres sereu el meu reialme sacerdotal, la meva nació sagrada.»
Però ¿ho hem vist tot això realment? Perquè si aquest deixar-se prendre sobre les seves ales ho és realment ¿podem continuar pensant com abans?
Podem dir de Déu el mateix? «Si ens escoltes, si mires l'aliança que et tenim, tu també seràs la nostra possessió personal.»
Sobre les ales vol dir no pensar. No pensis i volaràs.
1
«Per això» vol dir que em va ser donat (per amor!) de veure els meus llavis separats de mi, lloant tots sols com si no fossin meus, com si fossin autònoms. Jo ho observava això i en tenia una consciència molt forta i viva d'aquests meus llavis fora de mi que sabien com endolcir tant les seves tensions que desapareixien en l'anhel d'estar a punt d'exhalar una paraula imperceptible. Entre jo i els meus llavis, veient-los actuar amb tanta veracitat, s'obria una perspectiva immensa. A ella parlaven i en ella respiraven, ells tots sols, lliures, i l'espai era immens. «L'amor que em teniu». Però de l'amor no en sabem res. No podem. Sabem que és a dalt de tot, allà on hi ha allò que no es pot dir i acaba tot allò que vol dir alguna cosa. Val més no parlar-ne perquè «val més que la vida».2
Però arriba l'hora, més ben dit, és araAra! Ara és l'única disciplina possible. Ara! Seria millor callar. Ara és el melic del món i de la vida. Ara és una paraula de foc en boca de Jesús. Tots els misteris que s'expliquen d'ell no són res més que un assenyalar aquest únic i imprevisible ara seu. La gent propera a Jesús, si no acceptaven el repte d'entrar en l'ara-o-mai de la seva mirada, no el veien, els passava desapercebut, era el fill del fuster.Què és ara? No és ni abans ni després. És el no-abans o el no-després i així, quan tot queda anul·lat, quan ja no en queda ni el pensament, apareix l'ara. Ara: respirar i prou, o ni respirar, o una respiració d'una altra mena, fins que de sobte, d'algun racó imprevist apareix algú que ens fa exclamar: «Ah, Ara ets Tu!».
Ara no admet que pensis. Si penses no hi pot haver ara.
3
El tro del Senyor fa espurnejar flames de foc. El tro del Senyor arremolina el desertEl tro del Senyor és tan fort que no hi ha res que se li assembli. Quan sona ho fa tan fort que deixes de pensar en tot de sobte. Quan el Senyor parla tot tremola i no tenim res per a comparar-ho. Tot se somou. Ets a les portes del terrible, diu el tro, res del que t'era conegut et servirà. Tu no em pots explicar. Jo et depasso i mai podràs imaginar de quina manera. Soc tant i amb tanta contundència que només soc jo. Tu tan sols veus les meves turbulències en un mapa del temps desfasat i t'espantes perquè penses que amb una bufada et podria suprimir. L'espant no ens deixa pensar en res.4Li he tret el pes de les espatlles i els cabassos de les mansPer extensió, doncs, li va canviar el centre de gravetat del cos i de la mateixa vida. En realitat va passar a ser un altre. Es preguntava on aniria a parar tot l'esforç que fins ara havia de fer pensant les coses. Sense pes a les espatlles ni res a les mans tan sols li quedava la possibilitat de volar.Un dia ho vaig provar. Vaig provar de focalitzar la zona de les cervicals i l'alleugeriment d’un pes que fins aleshores desconeixia fou immediat i amb resultats sorprenents perquè vaig percebre com m’anava pintant amb un blanc intensíssim la superfície espiritual que tots tenim entre el melic i el coll i aquell blanc, més que un color, era una túnica de la qual ja mai més me n’hauria de desfer. Em va semblar que aquell era el meu vestit autèntic, que per fi l’havia trobat.
5Ho escolto i se'm remouen les entranyesEn el somni algú estava a punt de llançar-se saltant d'una barana del terrat. Sèiem l’un al costat de l’altre. Ell havia arribat a aquesta decisió de manera natural. Es veu que d’alguna cosa (una eina?) li havia estat prohibit el seu ús. L’havia col·locada com una ofrena a la vista damunt un piló que hi havia una mica més darrere del terrat.Havia estat descobert en molts sentits, deia, i veia que ja no tenia cap força moral per seguir i que tot allò ja no li corresponia. No li quedaven sortides. Portava un punyal al cinturó, com dient «això no m'ho han pres». Jo pensava ¿per què voldria el punyal si s’anava a llençar? Potser per a rematar-se?
Se sentí el cop del cos a terra que coincidí amb el soroll del pas de l'autobús i em vaig despertar. Sense la consciència no ens passaria res, però allò que ens passa no és la consciència.
6Veurem la llum en la vostra llumPaterson era la paraula estampada amb plata a la capsa. (Ostres, William Carlos Williams, vaig pensar). Dins hi havia dos rellotges. Me'ls «donava» algú amb accent estranger que parlava darrere una mascareta bruta, prop de la plaça Lesseps.Qué casualidad, ha dit. Segons ell jo havia estat molt amic d'algú al lloc on vaig treballar abans de jubilar-me. Dónde era? Exacto. Te llevabas muy bien con todos. Tu eras bueno. Yo soy cuñado de su mujer. Ahora iva a llevar un regalo al médico que operó a mi hermana de cáncer en Valle Hebrón pero lo han trasladado a Madrid. Mi mujer está comprando algo. Ahora voy a buscar el coche al pàrquing. Per què m'ha aturat? Per què ha dit que soc bo? Tot era mentida.
Quan he pogut l’he tallat. Li he dit que tenia pressa.
7El Senyor és un gran guerrer, el seu nom és el SenyorEl Senyor és una evidència o no és res i d'una evidència no se'n pot parlar perquè tan sols és: la tenim al davant o no i si és així tot canvia tant en nosaltres que no té res a veure amb abans. Només per evidència puc dir: tu, tu ets el meu senyor. Això és evident. Per això l'evidència també és un gran guerrer i el seu nom és l'evidència.8Executar la sentència que està escrita és la glòria reservada als qui l'estimen.«Les coses no podien ser d'una altra manera» va dir. I doncs, vaig pensar, com les imaginava o com esperava que havien de ser? Però no, les coses han estat exactament així i de manera molt precisa.¿Per què aquest «ser de les coses només com són» és tan inquietant? Les coses poden ser d'una altra manera? A mi em sembla que aquest «ser de les coses com són» conté, també, un gran Ara. Un moment —que és ara i només ara— en el qual les coses són exactament com són i com han de ser i això espanta perquè nosaltres no hi podem fer res llevat d’executar mil·límetre a mil·límetre la sentència que està escrita molt minuciosament i que només és aquella.
9Res no s'escapa de la seva escalfor.Ni res ni nosaltres podem escapar-nos-en. T'ho miris com t'ho miris és així. No podem escapar-nos de l'escalfor de Déu. Res no se n’escapa. Les paraules del salm poden semblar ingènues, però ho fan molt evident. Sentir-se en l'escalfor de Déu és més que una imatge retòrica, és passar a ser tan sols aquesta escalfor i res més.L'escalfor que en aquests mateixos moments podem sentir dins nostre llegint això, aquesta escalfor de vida, és Déu. Res no se n’escapa, tampoc nosaltres.
10Renteu-me, i seré més blanc que la neu.El blanc ve del no-blanc, de l'absència i del desconeixement absoluts d'allò que pugui ser blanc. Això sembla un acudit però és necessari. Tan sols caldria contextualitzar-ho per fer-ho comprensible a tothom. Si tingués temps ho faria.La qüestió, doncs, és que jo també tinc dret a conèixer les coses a la meva manera que a alguns els pot semblar estranya.
Aquí, a la llum dels dards afiladíssims dels salms, parlo fins on sé, fins on, poc o molt, m'ha estat donat de parlar. El llenguatge, l'indicador, m'hi porta i jo em deixo portar fins que arriba un dia que arribo on no sé, però que sé del cert que hi he arribat.
11No aniré al llit a descansar fins que hauré trobat un lloc per al Senyor.Un dia em van venir al cap totes les estones de cada dia durant les quals havia oblidat el Senyor, tots aquests intervals em vingueren de cop i eren molts.12Vós heu creat el meu interior, m'heu teixit a les entranyes de la mare.Un salm diu: «La seva crida s'escampa per tota la terra» i també vol dir que hi ha un circuit, uns camins per transitar per la terra del nostre cos. Aquest circuit ha estat construït i cristal·litzat en nosaltres amb els nostres pensaments i vivències, és personal i intransferible i per això el reconeixem. És nostre i de ningú més. Ningú llevat de nosaltres en pot saber res. Com el nostre cos.Observo com puja —la seva crida em puja— des dels peus per les cames i com s'atura a les natges i als lloms, com els muscles l'encarrilen, com desfila pel darrere del melic, com arriba al plexe del sol, al pit, en forma de dues mans en intensíssima pregària que tenen el cor bategant al seu interior, que pugen, que la consciència que en tinc permet i alena que pugin i les deixa soltes quan arriben al coll Allí, alguna cosa especial passa, una altra zona, l'aire sembla més pur, arriba a la gorja, a la cavitat bucal, passa per la llengua i es ramifica en els badius i les orelles. Així és com tota aquesta circulació arriba vibrant als ulls, als dos, a les parpelles i, si encara estan oberts es tanquen i s'obren de veritat.
No diríem res si diguéssim que allò que veuen, si és que veuen alguna cosa, sembla llum. Els dos la volen veure perquè ja veuen i és quan es donen a un tercer ull que és cec, però que és qui té la clau de tot el viatge que estem fent.
Més enllà hi ha allò que no es pot dir. Sabem que hem arribat i ens hi entreguem perquè en formem part. Això provoca una gran alegria perquè tenim en nosaltres una constància, una evidència molt forta de la seva presència i perquè per fi hem trobat en qui confiar, a qui donar-nos sense cap recança, a qui explicar-ho tot. No ha estat debades, ens diem, i complim amb alegria el que està escrit: tot ve d'ell, passa per ell i torna a ell.
13Treu-te primer la biga de l'ull i t'hi veuràs per poder treure la brossa de l'ull del teu germà.La biga, treure's la biga, què deu voler dir Jesús? Una biga amb relació a un ull seria tan gran com un mur per al cos d'una persona. Treu-te el mur, sembla dir doncs. Destapa't. Això només ho pots fer tu. La frase és bonica, punyent, amb grapa, però en boca de Jesús havia de ser tota una altra cosa perquè ell era l'únic que no tenia ni bigues ni brossa ni res a l’ull i per això curava. Era transparent en tot, els seus ulls també i per això costava tant d'aguantar-li la mirada.El problema són les comparacions. No és que algú o altre hi vegi o no, o hi vegi més o menys en comparació a d’altres amb vista més fina, el problema de nou és el tu a tu sense escapatòria de qui ho està dient, és sentir-li la veu i veure-li els ulls mentre ho diu. Només així podem tenir una petita besllum d'allò que de manera tan imperiosa ens vol ser dit des de temps immemorials. Només així podem canviar. El nostre estat natural és el que és, amb nombroses bigues que enterboleixen o impedeixen la mirada neta, però això no ho sabem fins que no hem estat fascinats per l’evidència d’un altre tipus de mirada, una mirada que ens veu.
Però en això també hi ha el perquè. Efectivament, podríem aspirar a tenir aquesta mirada neta, sense brossa, podríem fer exercicis i entrenaments. Hi ha disciplines que ho treballen, però tot serien fal·làcies o no seria prou autèntic o no compliria amb la condició principal que és la d'ajudar: treure la brossa de l'ull del meu germà, poder-lo, per fi, ajudar.
14No us entristiu, el goig del Senyor serà la vostra força.Desconec si Déu existeix o no, però sé del cert que està molt content i agraït cada vegada que li miro (que jo miro per a ell) el que veig amb els meus ulls, perquè un dia em va dir que ell, això, no ho podia veure.
15Estic esgotat de tants gemecs.Al-baabi, xisclava sense parar una nena a l'entrada de la plaça dels jardins. Ben bé ha estat un quart d'hora així. Poc abans havia caigut, just quan jo m’havia girat. El pare, en francès, l’havia renyada i li havia pres el paraigua i així ha començat tot. Semblava cristal·litzada o posseïda. Immòbil, la mà estesa, crispada i al-baabi, al-baabi. Era com una escena de terror. El pare, uns quants metres més endavant, anava baixant costa avall. Tan sols li deia fluixet vine, viens. El crit era tan obsessiu que ha encomanat a un nen que baixava amb la mare en un cotxet.Els dos xisclets tenien la mateixa longitud d'ona, la mateixa manera de vibrar i obeïen les mateixes lleis invisibles. Unes lleis que semblaven escrites a l'aire, al vent en un circuit elèctric sense cables però tangible. M'he mogut. He buscat un racó i he encès un cigarret pensant que les meves passes la desbloquejarien, però res, ni em veia, tot i que d'alguna manera em semblava formar part important d'aquella història invisible, inexplicable, però confirmada pels brams de l’altra nen del cotxet i de la seva mare angoixada que no sabia com calmar.
Molt bé, he pensat, no puc dir de què es tracta, però no es pot negar que he vingut a trobar això.
16Senyor, quants n'hi ha que em persegueixen, són molts els qui s'aixequen contra meu.Escolliria la paraula intimitat per parlar del perill que la gent se t'acosti i et conegui, perquè així els dones el poder i l'oportunitat de fer-te mal.
17Però al front teu brillarà la diademaEn el somni se sentia una veu que no sabia d’on venia ni a qui pertanyia, però que era molt present i molt propera. (Em) preguntava en alemany: Warum bist du gekommen? I insistia: Bist du deswegen gekommen, bist du deswegen gekommen? (Per què has vingut? És per això, oi, és per això que has vingut?)Era una pregunta sense sentit: si havia vingut no podia haver deixat de venir. Però vaig arribar a la conclusió que la qüestió era sobre el perquè els humans som vinguts aquí i en aquest moment, però no com una pregunta retòrica que es pot respondre en funció dels estudis o dels coneixements, sinó com un imperatiu del qual no et pots escapar ni deslligar perquè tu ets aquest mateix imperatiu. Hi havia una cosa inseparable, enganxosa en la pregunta, perquè en el fons era la mateixa vida que es preguntava a ella mateixa «warum, warum, per què…». La vida no ho sap això?
No, perquè la vida no es pot conèixer a ella mateixa. Ho té vetat. La vida té altres feines a fer, unes altres funcions.
Però el coneixement, el no-desconeixement, la consciència és molt important en aquest joc que nosaltres en diem viure.
Res exterior, res. Aquí, ni els altres ni el món no existeixen. Tot passa a dintre. La veu sonava a l’interior.
També hi ha el tema de la diadema: «Estiguis on estiguis, facis el que facis, siguis qui siguis, siguis com siguis, ho sàpigues o ho vulguis o no, en el teu front brillarà la meva diadema». Que aquest ’tu’ sigui el ’tu’ de la diadema i que tu i la diadema sigueu una mateixa cosa és el tema. Que tu, vagis on vagis i amb qui vagis, siguis aquest tu donador de la diadema. No vas a res més del món que a això.
18Ha vist que un vel cobria el seu pecat.—Avi, què vol dir pecador?
—Pecador és algú que coneix la proximitat amb Déu pel distanciament. Com més se n'allunya més a prop hi és, perquè Déu fa que aprofiti fins i tot el pecat que li dona per fer.
—I mascaró, què vol dir?
—El mascaró de proa era un relleu o una escultura que es posava com a adornament a la part alta del tallamar d'una nau. Era la figura encarregada de dir: «Avui trobaré un tresor».
—Ah, doncs jo soc un mascaró i no ho sabia.
Notes«Canteu salms tal com l’Esperit us inspira, canteu salms entenent-los, això és: glorifiqueu Déu amb tot el cos i amb tota l’ànima» diu l'esiqui d'un salm.
Entendre els salms! Pretendre entendre els salms és pretendre ser com Déu perquè són la seva veu mateixa. Entendre els salms vol dir assumir un alt grau de perillositat.
Es pot parlar dels Salms? S'haurien de dir tantes coses que, per adquirir-ne el coneixement, és més pràctic resar-los amb devoció, amb molta devoció. Com més, millor.
Els carrers per on passejo ara mentre escric això al mòbil semblen els passadissos d'un claustre. Algun frare, solitari, silenciós, capcot, travessa. El soroll de les passes sonen familiars com les d'un monestir que no havia visitat mai.
Ara ja sé que no és res de tot això. Han estat de nou intents de fer un cant prou digne. No ho aconseguiré mai. No, no serveix.
Cendra de dimecres de cendra. Com hauria pogut fer cendra sinó amb la llenya d'això que he escrit?
Ja soc un altre que no té res a veure amb això i no sé de què estic parlant.
L'altra respiració és incomparable i el nivell d'oxigen espiritual que entra és immens. La respiració corporal es torna mínima, molt delicada i silenciosa.
Per a Flavià Llobet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada