Sobre si dir-ne inconcebible

Inconcebible vol dir que tot ha de ser nou del tot i que, per tant, no en podem saber res perquè és una ciència exclusivament dedicada a l'ara. Concebible, en canvi, és una repetició o un calc d’allò que ja ha passat abans o una projecció d'això mateix cap al futur.

Percebre l'inconcebible com un fet, com un esdeveniment que es pot comprovar i que d'aquesta manera pot constituir el fonament d'una afirmació que contingui veritat.

Inconcebible, impensable, descartada havia estat la possibilitat d’estar davant seu, però, oh meravella, ja hi era i no ho sabia. Inaudit. Inconcebible era que em mirés, que es prengués aquells moments per a mirar-me.

Que l'inconcebible em miri fa que tota la resta de coses no siguin res.

Que alguna cosa sigui inconcebible fa que augmentin en nosaltres les ganes de conèixer-la, de concebre-la.

Com em mira? Complaent com es miren els àngels de Rublev perquè ells son mirats així per Déu. Déu em mira i —cosa inaudita— manté la seva mirada en mi. De fet, no ha deixat mai de fer-ho. De fet, abans, no sabia de ningú que realment mirés. Per això destaca tant la seva mirada. De fet, és l'únic que mira de veritat perquè veu de veritat.

Potser molts ho donen per sabut tot això. Diuen: «D'això ja n'han parlat totes les religions» però aquest fet no treu l'impacte: era inconcebible i, en canvi, ell ara és aquí i abans no i, a més, saber-ho tot això. Atònit

Relat de com un dia entràrem en l'inconcebible: «Un fet inconcebible i inesperat ens obrí les portes del cos i de l’esperit i ens deixà nus per dins i per fora mentre ens cabussàvem i l’aigua de l'univers ens acollia en el seu interior de mare sense impediments per a res i no sabíem si nedàvem o volàvem perquè nedar o volar encara ho era en alguna cosa i nosaltres no».

Ho teníem aquí i ens tocava, exclamàvem, però no en podíem dir res. No ens ho esperàvem. Era molt a prop nostre. Què havíem de fer? Tota la vida que ens havia estat tocant i no ho sabíem.

Com una cosa que passa per davant nostre molt de pressa i no tenim temps de saber què era.

Déu em volia exclusivament per a ell. M'ha costat entendre-ho. Era incomprensible. Després, tot ha estat més fàcil. Aquells espais que semblaven angostos ara són immensitat.

Gràcia: de sobte la trasbalsadora comprensió de tot plegat viscuda en el més pregon de la íntimitat. La gràcia o és inconcebible o no ho és.

Hi ha un moviment subtilíssim en nosaltres que, quan les condicions són favorables, exclama: Oh ànima meva, ets naturalment acceptant i naturalment acceptada!

Tot el temps. Podria ser absurd. És la temptació. Van tallant i tallant i cada vegada tinc menys espai i no puc fer res. Segons com m'ofego, em falta l'aire. Una bogeria si voleu, però és així. Condemnat a no fer res de res fins que només quedem ell —tu— i jo. Potser només intentar expressar l’astorament davant l’evidència. Aquí volia explicar com tot (jo mateix) m'ha portat quí. «Per a qui sinó per a tu».

Un parlar i un entendre confiats, lentíssims sense cap pressa ni una, paraula a paraula, en tota extensió: cal dissipar tots els dubtes absolutament i molt a la menuda. Ets davant seu. Ni un pas en fals. En aquesta frase es dona un miracle

Gràcia és un fet trasbalsador. Un estat. Les coses ofegades o que eren plenes de pols es desperten, els inferns es tornen cels.

S’havia entestat a comprendre i a voler explicar que una frase que acabava de llegir l’havia inundat del seu coneixement, de seu sentit original, amb una sotregada molt forta. Tot i que plena de silencis i de coses que no es poden dir havia entès el que aquesta frase explicava i el per què li estava succeint a ell i tot això li semblava inconcebible.

Encara que sigui inútil pensar-hi, cada vegada que penso en l'inconcebible quedo fortament trasbalsat.

Inconcebible, indemostrable, existent? Allò inconcebible és el mateix per a tothom? Inconcebible: podria ser que aquesta paraula l'hagués inventada un mentider? Quan diem inconcebible, què percebem? És evident que alguna cosa ha de terra-tremolar dins nostre, tan concebibles i previsibles com som en tot.

Quina és la tangent que toca el concebible i l'inconcebible al mateix temps? Com és aquest frec?

A l'inconcebible només ens és donat de demanar-li que vingui.

A l'inconcebible s'hi accedeix quan reconeixem que ja hi érem.

L'inconcebible em ve a buscar. Em tracta, té tractes amb mi. No sóc jo que tingui res a veure o que vulgui res d'ell. Abans, jo no en sabia res d'ell i estava molt tranquil.

«Gràcia és el fet inconcebible que Déu es complagui en mi i que jo pugui alegrar-me en ell.» K. Barth.

Alegrar-me, però també poder alegrar-me, és a dir, poder arribar a alegrar-me, poder pujar l'escala de o fins l'alegria.