Relats d'estiu. La solitud de l'escola

Naixem i morim sols i entre aquests dos punts vivim en un pas de vianants anomenat societat. La solitud, però, és la nostra realitat fonamental: allà d'on venim i allà on anem. La societat és accidental.

Tret que puguem viure sols i conèixer la soledat de manera profunda no ens podrem conèixer mai del tot. El que passa a la societat és extern, això no som nosaltres, tan sols és la nostra relació amb els altres. Nosaltres som uns desconeguts. Ningú no ens pot revelar des de l'exterior.

Vivint amb els altres, el coneixement de nosaltres queda velat. En sabem alguna cosa però indirectament, perquè ens ho han dit, i és estrany que algú altre hagi de parlar de nosaltres. Si ens hi fixem bé, la identitat que tenim ve definida pels nostres semblants, i per això, en el fons, no és real. És una etiqueta. En néixer se'ns dona un nom —l’etiqueta— perquè a la societat li seria difícil de relacionar-se amb algú sense nom. Però no només el nom sinó també la imatge que pensem que tenim: imatge de bo, de dolent, de simpàtic, d’elegant, d’intel·ligent, de moral, de sant o del que sigui, però en el fons això no té res a veure amb nosaltres.

El fet que som uns desconeguts ens omple d'una ansietat que està en la base de molts conflictes i aquesta manca de coneixement és una ignorància que no pot ser explicada des de fora perquè no seria directe ni immediat.

No només tindrem por dels altres sinó també de nosaltres perquè continuarem sense saber qui som i vindrà que tremolarem i ens prendrà una ansietat devastadora. Hi ha molts problemes quotidians que també creen ansietat, però són secundaris respecte d'aquest. Si reflexionem a fons veurem com tots els embulls del dia a dia poc o molt revelen que l'ansietat i l’angoixa bàsiques consisteixen en el fet d'aquest desconeixement. 

Ignorem la font de la qual venim, la fi cap a la qual anem i l'ésser que ara mateix som.

Les religions aconsellen la solitud per allunyar-se de la societat i de tot allò que ens ha donat, per afrontar-nos a nosaltres directament.

Es diu que Mahavira va viure dotze anys sol en un bosc. Durant tot aquest temps no va parlar, perquè quan parlem entrem en la societat. El llenguatge és la societat. Va romandre completament silenciós. Havia tallat el pont bàsic per a poder estar sol. Quan no parlem, estem sols, profundament sols i no tenim cap manera de dirigir-nos a l'exterior. Durant dotze anys va viure sense parlar. 

Què feia? Intentava descobrir qui era, observant totes les etiquetes que portava al damunt i allunyant-se dels altres per prescindir de la imatge social que li havien donat. Estava desfent-se de les escombraries i intentava estar nu del tot, sense nom ni forma. Això és el que significa la nuesa de Mahavira. No consistí només a treure's la roba. Era més profunda que això. Era la nuesa d'estar totalment sol.

Les robes també les usem a causa de la societat i serveixen per amagar o cobrir el cos davant dels ulls dels altres, perquè mai no s'aprova del tot el nostre cos sencer i, allò que la societat no aprova, ho hem d'amagar. La societat ens admet per parts. No accepta la nostra totalitat.

Es consenten la nostra cara o les mans, però no tot el cos, particularment les parts que poden suggerir el sexe. D'aquí la importància de la roba.

I això també succeeix amb la ment. La ment és acceptada per parts. Per això hem d'amagar algunes coses i reprimir-la. No la podem obrir del tot ni al nostre amic més íntim perquè ens jutjaria i diria: «Això és el que penses? Això és el que hi ha a la teva ment?» Hem de dir només allò que pot ser autoritzat —una part molt petita— i tota la resta ha de quedar ocult. Aquesta part oculta crea malalties.

Tota la psicoanàlisi consisteix a donar llum a aquesta part. De vegades es triguen anys abans que una persona es guareix i, en el fons, el psicoanalista no haurà fet res, simplement haurà ajudat a expressar la part reprimida. El fet de parlar es torna una força curativa.

Això vol dir que la repressió és la malaltia. És una càrrega pesada. Desesperadament, voldríem dir-ho, confessar-ho, parlar-ho amb algú i que ens acceptés totalment. 

L’amor vol dir justament això: que no som rebutjats. Siguem allò que siguem —bons, dolents, sants o pecadors— algú ens accepta del tot i no rebutja cap part nostra. L'amor és la força curativa més gran, la psicoanàlisi més antiga. Quan estimem algú ens hi obrim i, en fer-ho, les nostres parts dividides s'ajunten i ens en fem una sola cosa.

Però l'amor s'ha tornat difícil. Amb ningú no podríem dir la veritat totalment perquè sabem que els seus ulls ens jutgen. Sabem per experiència que si expressem la nostra totalitat som rebutjats i no estimats i això fa pensar. Tenim por i, amb por, l'amor és impossible.

Mahavira buscà la solitud per a poder ser qui era sense tenir por de ningú. Com que no havia de fer cap posat per a ningú, va poder rebutjar totes les màscares i totes les cares. D'aquesta manera, totalment nu, sota les estrelles, al costat del riu i al bosc va poder ser qui realment era. Ningú no el jutjaria, ningú no li diria: «No facis això o allò altre. T'hauries de comportar. Hauries de ser d’una altra manera.»

Però vet aquí que som allò que és accidental. Tot el que pensem que som és la nostra part accidental. 

Per exemple, hem nascut a Barcelona, però podíem haver nascut a França o al Japó. Aquesta és la part accidental i, per haver nascut aquí, tenim una identitat diferent. Som cristians i ens en considerem, però podíem haver estat considerats budistes al Japó o ortodoxos a Rússia. No hem fet res per ser cristians. Només és un accident. Allà on haguéssim nascut també ens hauríem afiliat a la situació del lloc. 

Parlem la llengua catalana, d’altres la gujarati, d’altres la francesa. Són accidents. La llengua és accidental.

L’ànima, però, és l'essencial. El nostre «jo» —el nostre ego— és accidental i trobar el que és essencial és l'única cerca possible. La trobarem sempre en el fons de totes les altres petites cerques que fem.

Com trobar això essencial?

Buda va estar en silenci durant sis anys. Jesús va anar a un bosc despoblat. Els apòstols volien acompanyar-lo i el van seguir, però ell els va dir: «Atureu-vos. No podeu venir amb mi allà on ara aniré. Ara he d'estar sol amb el Pare.» Va entrar al bosc i quan va tornar era un home totalment diferent perquè s'havia enfrontat del tot amb ell mateix i amb l'abraçada de pare.

La solitud és un mirall i la societat és l'engany. Per això tenim por d'estar sols, perquè sabem que no ens podem escapar de conèixer-nos, i ho hem de fer en la nuesa, en l’abandó. Tenim por. El fet de «només-ser» o «només-estar» és difícil. Sempre que estem sols fem alguna cosa per no estar-hi. Llegim el diari, encenem la televisió o anem a donar una volta: hem de fer alguna altra cosa per no fer el que realment hem de fer.

Per què? Perquè quan estem sols la nostra identitat es dissol. Veiem que el que sabem de nosaltres és fals, i que tot el que és autèntic comença a aflorar i això fa por perquè és essencial.

Per això les religions recomanen la solitud. No cal romandre-hi sempre, ja que potser no tindria sentit, però cal estar en solitud un temps, un període més o menys llarg, la durada del qual dependrà de cada un de nosaltres. De vegades n’hi ha prou amb mitja hora. Mahoma va estar en solitud uns mesos, Jesús amb uns dies en tingué prou, Mahavira durant dotze anys i Buda tan sols sis. Depèn. Però fins que no haurem dit: «He conegut el que és essencial» és imprescindible i fonamental la solitud de l'escola.