La casa que vull

La casa que vull. No entenc per què totes les cases no són com aquesta. M’aturo encantat moltes estones davant aquesta finestra del carrer de La Costa. Miro de no pensar en res. Faig veure que fumo. Em sembla que soc on hauria d’estar, que és més lògic d'aquesta manera. El carrer de la Fraternitat, que és on vivien els avis, era així. 

La casa que vull. No entenc per què les cases tampoc són com aquesta. No em puc aturar davant seu però en vinc. Miro de no pensar en res quan soc a un camí com el que hi portava. Arribar-hi costava molt. Quan hi era sempre esperava que algú vingués. De vegades de nit un xiulet llunyà anunciava una arribada imminent. El carrer Camèlies, que és on vivien els avis i on vaig néixer, era així.

 

Ara ja entenc: «La casa que vull, que la mar la vegi i uns arbres amb fruit que me la festegin». 

Justo es cuando nos encontramos

Fa temps vaig sentir al pont que algú deia Anda, la mascarilla i ja es disposava a recular per anar a buscar-la. La pandèmia aleshores era forta i a les botigues no deixaven entrar si no la portaves. Li vaig dir si en volia una de les meves. Va estar molt content. Sempre que ens trobem ens saludem. Li vaig preguntar com es deia. —Yo? Justo, y usted? Avui l'he trobat al mateix lloc que la primera vegada i ens hem desitjat bones festes. Justo es... cuando nos encontramos! he pensat.

Beneit sigueu

Beneit sigueu Senyor per l’hora de la vostra vinguda i pel dia que ja és a prop. Que la nostra pregària faci més curta aquesta espera.

Vós que il·lumineu el camí als que es troben en les tenebres doneu-nos Senyor una esperança que ens faci superar tota mena de cansament i dificultats.

Vós que veniu a revelar a la humanitat la joia i el perdó doneu-nos força, Senyor, per elevar el nostre esperit per sobre les trivialitats quotidianes.

Quan el nostre feble cor s’adoloreixi amagat en un racó, obriu-li de bat a bat la porta, Senyor, amb la tendresa d’un infant

El Parc de la Creueta

En les vint entrades que precedeixen a aquesta i que comencen el dia dos de desembre, hi trobareu el dia a dia d'un treball que he aplegat en forma de pdf. El podeu veure o descarregar si cliqueu aquí. 

Quan posem les mans juntes a l'alçada del pit

les tornem valves d’un parèntesi

perquè han de contenir,

protegint-lo,

el cor

.

Notes

El parèntesi s'alimenta tan sols d'allò que porta a la seva carmanyola.

Mentre som dins d’un parèntesi no perdem mai la consciència de la interioritat.

Les portes en un parèntesi són importants.

El parèntesi és aquest d’aquí mentre escric això i res més. No puc descriure un parèntesi que és «allà» o que és «aquell». Només pot ser aquest, aquestes paraules, el treball amb aquestes imatges en aquest moment.

La paraula és un parèntesi en ella mateixa.

El parèntesi ve d’una carència, d'un buit.

Quan algú fa un parèntesi contempla la possibilitat que no es tanqui mai, però també la possibilitat que no s’hagi obert mai.

Tancar

Quan donem per acabat un parèntesi? Què ens fa dir que és ple, que no hi cap res més o que hi sobren coses?

El vaig obrir pensant que era millor fer-ho a no fer-ho però pensant també que potser no calia haver-ho fet perquè res no s’obre ni es tanca mai si tot ja ho està d'entrada.

Just abans de tancar

Just abans que es tanqui el parèntesi hi ha un drac. Té forma d'arrel amb una crinera i unes orelles de llum que el fan simpàtic, un drac que sempre vigila que mai ningú no s'endugui a fora cap dels secrets que hi haurà trobat a dins.

La barana

La barana que limita el parc pel carrer Cardedeu fa de tancada. Es tracta d'un mur llarg i ample de formigó amb grans rocs de granit acoblats que, a trams, és a l'alçada per a recolzar-s'hi. Els dies de pluja, les perles d'aigua penjades a les fulles realcen com cortines els límits tan particulars que té aquest indret abans de tancar-se, dins del qual, com veurem, hi ha un drac.  

      

    

Échele

Échele alguito diu asseguda al portal del convent dels dominics els diumenges abans de missa de deu parant les mans encarcarades com els claudàtors d’un parèntesi molt antic.

 

Un pilastró

Un pilastró del pont de Vallcarca avui s'ha llevat posant-se les mans a la cara per fer-ne un parèntesi d’enorme astorament.

El rastre

El rastre d'una pluja petjada.

Petjar una pluja de qualsevol manera és fàcil, però fer-ho bé —fer-ho amb encant, amb art o com qui no fa res— no està a l’abast de tothom perquè es requereix tenir coneixements d'unes arts que escapen al nostre coneixement. Són arts que no són nostres ja que venen del cel.

Aquest matí ha plogut i un gos ho ha fet a la perfecció perquè us pugui ensenyar gràficament què és el rastre d’una pluja petjada.

Aviat

Aviat es fa fosc i per això m'ha sobtat veure de cop tanta llum canonejada a l'esquerra del carrer, tanta que semblava que algú havia perforat la paret o que havia obert una finestra que allí no hi havia sigut mai abans. Però quan he mirat a l'altra banda del carrer he vist que a mi també m'estava travessant el sol quan el creuava per aquest parèntesi seu.

Al centre

Al centre del parèntesi tot és mudesa i repòs. Una cançó antiga deia «Jo vinc d’un silenci» i avui he pogut comprovar què vol dir sojornar la més llarga estona possible en un silenci el més absolut possible per, després, tornar-ne.

Veureu, «jo venia del silenci» del carrer Cardedeu. Al capdamunt hi ha una placeta i de vegades els caps de setmana s'hi donen lapses de temps durant els quals no passa ningú. Avui la callada ha estat tan gran que he tingut prou temps per escoltar molt detingudament tot què em deia la tija d'aquesta borratja

També diuen

També diuen que li agradava molt sant Joan de la Creu.

Allí me mostrarías aquello que mi alma pretendía, y luego me darías allí tú, vida mía, aquello que me diste el otro día.

El aspirar de el ayre, el canto de la dulce filomenla, el soto y su donayre en la noche serena, con llama que consume y no da pena.

Pintava pregant

Diuen els veïns que pintava pregant i que tan sols es valia de les xifres un, dos, tres i quatre per a fer-ho. Començava pronunciant un i totes les coses s'encarrilaven a poc a poc cap al seu aquietament ordenat. Quan deia dos, l'espai guanyat mentre havia dit un, s'ampliava i el temps adquiria la grandesa de ser més temps o de ser un temps amb més propietat, un temps sagrat. Quan deia tres ja era a un lloc prou ampli i segur on, si estava prou atent, hi podia sentir la veu de la nitidesa absoluta. Quan deia quatre ja no li calia recórrer a cap més xifra perquè ja era on havia de ser i es veia cara a cara amb qui parlava aquesta veu.

Fins aleshores, diuen, no començava a pintar.

Podem observar

Podem observar en la imatge com algú ha esmerçat bastant temps pintant detingudament a sant Francesc en el parèntesi d’un buit de la biga que aguanta el cablejat d’alta tensió per damunt la cruïlla dels cinc carrers que conflueixen en aquest accés al parc.

Em vaig entretenir

Em vaig entretenir a entendre aquesta frase en alemany: Was man von hier aus sehen kann, i vaig escriure: Allò que de fora es pot veure des d’aquí estant.

La frase explica que hi ha un a dins (aquí, hier), i un a fora (aus) d'aquest aquí de qui la diu. Podia no haver-ho fet. La frase podia haver dit simplement: «Allò que es veu» (Was man sieht). Quin interès tenia aquesta frase a fer-nos dirigir la mirada cap al nostre interior tot inventant un exterior per a fer-ho? La frase m'ha semblat un enorme parèntesi existencial.

Com si només parlés

Com si només parlés amb ell mateix, amb una veu il·luminadament monòtona i recolzat a una barana del parèntesi, algú em va explicar com, de mica en mica havia après a passar desapercebut i a tornar-se invisible. En la mesura que anava dominant la tècnica, deia, podia observar que a poc a poc prenia cos en ell un espai prou segur on poder desaparèixer tranquil, segur que, per més gent que hi hagués al seu voltant, ningú no el veuria. Aquesta des‖aparició és progressiva, continuava dient, i s'hi accedeix per capes. Asseguts aquí on ara som conversant tranquil·lament per exemple, el vent, el cel o el fet de no tenir sostre em fan sentir molt més a prop, hi ha molts menys impediments o capes entre jo i l'univers sencer que quan soc a l'entresol de casa. Aquí venen ganes de ballar.

A fora

A fora del parèntesi hi havia aquest gat que s'ha assegut a mirar-me amb simpatia mentre el fotografiava. N'havíem tingut un que s'hi assemblava. Quan no dormia o menjava, es passava el dia recorrent el pis. S’entretenia llargues estones olorant tots els racons. Em semblava que per més vegades que hi havia passat, aquella era sempre la primera i que per això s’abstreia tant a olorar totes les coses desconegudes que li apareixien en el recorregut. Les mirava amb estranyesa i amb sorpresa, com dient «caram, que rar que hi hagi coses com aquestes aquí, que rar que hi hagi res al món».

Parèntesi enllà

Parèntesi enllà, quan he arribat al capdamunt del Camí dels Àngels, ha aparegut l'Arc de Sant Martí darrere Collserola i, poc després que s'esvaís, me n'he anat perquè ja havia fet el que havia de fer: saber per què havia vingut.

S'omplí de núvols

Un dia el parèntesi s'omplí de núvols i va començar a ploure per dins i damunt la pantalla del telèfon mòbil les gotes semblaven perles transparents que, fent tentines, reflectien tots els colors de l'espectre de l’univers mentre un silenci immens em protegia perquè les pogués contemplar una a una amb gran deteniment.

La passejada em condueix

 

La passejada em condueix a un parc que fa temps era una pedrera. Ara també hi ha barraques, aire, bosc, pedrissos, camins, esvorancs, cels i vistes privilegiades. Un arbre sec fa de vigilant a l'esplanada de jocs. També hi ha una casa solitària a fora, al carrer de Manlleu.

Hi ha més coses, però no sé què més es pot voler.

    

Com sigui que de vegades

Com sigui que de vegades un parèntesi també pren la forma de camí, s'hi pot circular amb patinet. Avui, quan m'hi dirigia, he fet aquesta fotografia d'algú que també hi anava.

Obrir

Obro parèntesi, doncs, i escolto, mai prou callat de mi mateix, les aparicions que s'han de donar en el seu interior. L'he obert per explicar alguna cosa encara que ningú l’escolti mai. En podríem dir Contes dins d'un parèntesi o Coses que passen quan hi transitem o Viatges: cada cosa i cada moment, un viatge a la mateixa cosa i al mateix moment! O Vacances o simplement Moments. Arribats aquí deixo que les coses que penso pensin soles i me’n vaig a passejar.

La paraula parèntesi

La paraula parèntesi ve del nom grec παρένθεσις (addició) o del verb παρεντίθημι (col·locar), on trobem παρά (contra o prop), ἐν (dins) i τίθημι o θεσις (posar o posició, conclusió).

Podríem dir: «El parèntesi té la funció de conduir alguna cosa fins a col·locar-la a prop de dins, a tocar d’un interior tot reivindicant l’existència d’aquestes entranyes».

Així és com el parèntesi «tocaria» aquest interior assenyalant-lo. Per dir-ho d’alguna manera el descobriria, el crearia, en pintaria la intimitat. Abans d’ell mai no havíem pogut pensar que allà hi podia haver profunditat de cap mena. El text corria sòlid i pla.

Les passejades o la vintena de moments que aquí es donen recalquen la importància de la interioritat per ella mateixa, li atorguen un espai propi com a pas previ a qualsevol altra manifestació.

Aquestes passejades, fent veure que són de no res, des de la seva intranscendència i beneitejant una mica tenen la mirada posada en el més remot, verídic i essencial, però malauradament perdut. Allò que sense cap nom ni representació verbal possible, batega, però, i mobilitza contínuament el nostre desitjar conscient.

Aquestes «altres paraules» impossibles són, en el fons, l’objecte de tot parèntesi: paraules insignificants, silencioses, perdudes per la consciència, però determinants des d’aquesta banda interior del llenguatge que és un parèntesi per la veu que a dins se sent.