El relat d'una dansa

«Gurdjieff va crear danses molt boniques i en va fer miracles. Va preparar un grup d'un centenar de persones per una dansa meditativa i per primer cop va actuar davant d’una audiència a Nova York. Hi havia cent dansaires donant voltes a l'escenari. Els espectadors van dir després que fins i tot les seves ments començaren a voltar. Cent dansaires amb túniques blanques dalt de l'escenari que donaven voltes.
       »Quan Gurdjieff ho indicava voltaven i quan deia "stop", tot s’aturava de repent amb un silenci sepulcral. Això era un stop per a l'audiència però no per als dansaires, perquè el cos pot parar-se de sobte, però la ment seguia el moviment per dins.
       »Era bonic de veure: cent persones, de cop i volta, es tornaven estàtues mortes. Creava també una sacsejada sobtada en l'audiència perquè cent moviments —moviments bells i rítmics— de sobte es paraven. Estaves mirant com es movien, com giraven, com ballaven, i de sobte els ballarins es paraven. Llavors el teu pensament també es parava.
       »A molta gent els va semblar que els passava alguna cosa molt estranya: els seus pensaments se'ls aturaren però per als dansaires la dansa els continuava per dins, i els cercles interns s'anaven fent cada vegada més petits fins que es quedaven centrats absolutament.
       »Un dia, els ballarins s'estaven apropant molt a la vora de l'escenari. S'esperava —se suposava— que Gurdjieff els pararia amb l'"stop" just abans que caiguessin de l'escenari damunt l'audiència: cent ballarins just al llindar de l'escenari.
       »Un pas més i tots caurien a la sala. La sala estava esperant que Gurdjieff digués "stop" però ell es va girar d'esquena i va encendre un cigar. Va donar l'esquena als ballarins i al públic per encendre el seu pur i els cent ballarins van caure de l'escenari al terra de pedra sense cobrir.
       »L'audiència es va aixecar esglaiada. Es posaren a cridar perquè pensaven que molts s’haurien fet molt mal ja que havia estat un patacada molt sonora. Però cap ballarí va quedar ferit; no tenien ni una esgarrinxada.
       »Li van preguntar a Gurdjieff què havia passat ja que no hi havia ferits i semblava impossible. L'única raó era aquesta: els ballarins no estaven realment en el cos en aquell moment. Estaven minvant tant la velocitat dels seus cercles interns que quan Gurdjieff va veure que eren completament aliens als seus cossos els va deixar que caiguessin i no es van fer res.»

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada