—Has anat mai dalt d’un carro? Quan tenia uns cinc anys vaig ser obsequiat amb aquesta experiència. Jo era petit i, anant i tornant del tros, m'asseia a la post de darrera del vehicle. Davant meu tenia el Josep que, dret, amb les regnes a la mà conduïa la mula. Els camins eren plens de sotracs i el carro avançava gronxant-se tota l'estona.
Tot ell grinyolava i els radis de fusta de les enormes rodes cruixien sorollosament en l’encaix amb els cèrcols. Jo m’aguantava amb les dues mans molt agafat a la fusta i davant meu contemplava com el Josep, dempeus enmig de tanta oscil·lació sabia mantenir-se sempre dret sense agafar-se a enlloc que no fossin les regnes.
El Josep, amb els moviments flexibles de les cames, dels braços i de tot el seu cos contrarestava els sotracs i els embits i explicava millor que un llibre què és i on s'ubica el centre d'una persona. Ara veig que no és al cap com em pensava i aquesta imatge m’ha servit moltes vegades quan he hagut de recuperar-me d'un «descentrament».
De manera involuntària m'he habituat a fixar l'atenció en un lloc imprecís prop del melic i a concentrar-m'hi. De vegades m'ha semblat que era un punt tan sòlid que tenia prou força com per aguantar l'univers sencer. Qualsevol «sotrac» extrem era possible de ser compensat des d'aquest centre sempre mòbil, mai rígid, sempre dúctil i en oscil·lació.
Si es troba el centre fas que tot en la vida volti al seu entorn amb més elegància i grandesa que en una dansa, com era el cas del ball del Josep.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada