«Us demano que li oferiu tot el que sou.» Tot. No us deixeu res.
Vaig sentir: «Ascensor destí espígol» i això em va transportar a Montblanc. Vaig tornar a veure aquells matolls tan agraïts i frondosos sota un sol sense pietat als afores del poble al costat de la carretera cap a Rojals i, a mesura que feia el ram, era una delícia el perfum que desprenien amb olors més agradables que qualsevol aroma, plenes de dolçor, de benvolença, de delicadesa i sempre a disposició de qui els desitjava sentir. El dit em quedava impregnat i tintat de l’oli que desprenia la canya de la planta en ser trencada que em durava dies.
Som allò que recordem, però, tanmateix, tenim consciència d'haver estat molt més nosaltres mateixos en moments preciosos en què, elevant-nos a un nivell més alt de simplicitat interior i esperonats per una olor, hem perdut la consciència de nosaltres mateixos.
Però no, em trobava a l'avinguda de Vallcarca, davant la porta de l'ascensor del metro i la veu automàtica havia dit: «Ascensor destí vestíbul»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada