Dormiment

De vegades la voluntat desapareix i apareix la seva absència. Això indica que abans l'haurem treballat molt durant molt de temps.

És per això que de vegades ens venen moments d'impotència i sentim la frustració. Ho hem intentat tot i no hem aconseguit res. Ens posseeix el defalliment i finalment abandonem.

Després de tant d'esforç, de sobte claudiquem. «Tot és impossible. No es pot fer res.»

Això ens pot passar una nit de lluna plena, asseguts prop d'un arbre on ens relaxem. Però en aquesta nit, a diferència de les altres, no hi haurà cap esforç del qual descansar. Ens sentirem tan desvalguts que el temps s'aturarà, el futur desapareixerà i els desitjos no tindran sentit. L'esforç serà impossible i la voluntat absent. Estarem psicològicament morts. 

Viurem com un arbre, sense desitjos ni futur ni perspectives. Com l'arbre sota el qual estem ajaguts. 

Tractem d'imaginar-ho. 

Si no hi ha desitjos ni futur ni demà ni res per assolir i tot s'ha tornat absurd, el pensament que no es pot fer res ens penetrarà fins al moll dels ossos. Quina diferència hi haurà, doncs, entre nosaltres i l'arbre? Cap. 

Estem tan relaxats com ell o com el riu que corre més avall. Ens adormim amb una somnolència estranya i sense somnis, perquè els somnis encara pertanyen al món dels desigs, del fet de voler fer i de l'esforç. Dormim totalment com ho fan els arbres o com la mort, sense cap oscil·lació al cap ni cap motivació interior. Tot s'atura. El temps també. 

Al matí obrirem els ulls o més aviat seran els ulls que s'obriran sols, perquè nosaltres no tindrem cap motivació per a fer-ho. Tal com les parpelles es van tancar a la nit, s’obren ara al matí. 

Revifats, però, per la relaxació de la foscor i refrescats per l'absència de desitjos, finalment els obrim. 

De nit havíem desaparegut al cel, ara, però, veient com una estrella s'esvaeix ens «despertem a ser», ens «fem» com per primera vegada. 

Com és que ha passat tot això? 

Perquè no hi ha hagut cap esforç, perquè el fet d’esforçar-se ha cessat. Tampoc no hi ha hagut desitjos ni frustracions perquè la frustració forma part del desig i de l'expectativa. Si les expectatives cessen, no queda lloc per a la frustració. No hem demanat, ni resat, ni meditat, no hem fet absolutament res. Simplement ser allà, buits del tot. 

Quan l'estrella desapareixerà, alguna cosa nostra també haurà desaparegut amb ella i ens haurem convertit en espai pur, en un pur no res. 

L'entrega haurà estat total, sense ni tan sols la sensació de lliurar-se, perquè... ¿qui s'hauria lliurat a qui?