Sant Pau, «primer ermità», a la seva cova. Burí de F. Valesio (1612).
Fragments d'un treball de Joan Josep Piquer i Jover. Vegeu-lo sencer aquí.
Els signes propis del desert —llocs inaccessibles i escarpats, boscúries, animals silvestres, etc.— els podem veure arreu. Només sant Antoni és representat amb les temptacions i amb les figures repugnants que pren el dimoni per a fustigar-lo. Totes les cel·les tenen, com a mínim, una creu rudimentària, feta amb dues branques ajuntades, alguns un sant Crist i una imatge de la Mare de Déu. La major part dels eremites estan agenollats davant dels símbols de la passió de Crist.
La túnica, de diverses llargades, pròpia de l'àrea mediterrània i d'una manera especial dels països de l'imperi romà, que ha esdevingut l'hàbit religiós i litúrgic per excel·lència. Els ermitans la porten fins als peus, però la mantenen aixecada uns trenta o quaranta centímetres de terra, per mitjà d'un cenyidor, quan es posen a treballar o caminar.
El cíngol o cenyidor de cuir, que serveix per a ajustar i recollir la túnica i que, a més de ser símbol de la castedat, també significa que la persona que el porta està presta per al servei de Déu. L'escapulari. Peça lleugera de roba, amb caputxa, que descansa sobres les espatlles i cau per davant i per darrere. Simbolitza el jou de Crist.
La capa d'abric, volada i sense mànegues, oberta per davant, que és un dels induments més característics dels ermitans. Dels gravats de Valesio no es pot deduir amb certitud que en portessin, almenys durant els primers temps. La capa és una peça tardana.
La gaiata rústega dels pastors, encorbada per la part de dalt. Serveix per a trescar per camins i llocs pendents i pedregosos, per això és l'emblema dels pelegrins. Té un sentit pastoral i, per ser propi dels homes d'edat avançada, és l'atribut de la longevitat.
La crosseta o gaiata en forma de tau, amb el puny a guisa de creu egipcíaca (de la qual, de vegades, penja una campaneta), és un atribut de sant Antoni i té el mateix significat que la gaiata senzilla.
A més, penjats al cinyell, la major part dels ermitans porten els objectes que enumerem a continuació:
El salteri o psaltiri; en castellà «cuentas» i en francès «chapelet». Enfilall de grans de diverses mides, units rústicament per mitjà d'un cordill, que serveix per a comptar oracions. Té la forma d'una tira o d'un rosari irregular (làmina 2) i és el precedent que té sant Domènec de Guzmán per establir la «corona» actual, amb denes uniformes o separacions de deu grans per a cada un dels «misteris».
La claca o xasca; senzill aparell de fusta d'un so sec, semblant al de les castanyoles, que s'usa en alguns ordes monàstics amb la intenció de fer un senyal que no trenqui el silenci (per exemple, per tal d'advertir el començament o el final d'una tasca). Al cenobi de Vallbona se'n diu tust i ha fet servei fins ara, a la monja que presideix, per a assenyalar el temps dels punts de meditació.
La tauleta de cera per a escriure, que fan servir els pobles cultes, sobretot els romans.
La major part dels anacoretes gravats per Valesio van descalços. Però n'hi ha uns quants que porten babutxes, com les que utilitzen avui els moros. Un sol ermità està proveït d'una mena de xancletes de fusta sui generis.
En resum direm que els trets característics dels ermitans són: la barba i el cabells abundants i incultes, la túnica cenyida amb un cíngol, l'escapulari, la capa de caputxa i la gaiata. A més dels testimoniatges que acabem d'aportar, ens ho confirma tota la documentació posterior.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada