Baixada de la Glòria

M'ha tocat de venir a viure a un carrer que fa cantonada amb la Baixada de la Glòria i això fa que em pregunti què és la Glòria. Hi ha cinc trams d'escales algunes mecàniques des de Vallcarca per arribar a la Glòria. Quan s'acaben les escales es travessa l'avinguda del Coll del Portell i s'entra al Parc Güell «per darrera». Un camí ens porta fins un turonet conegut com Les Tres Creus. Més amunt ja no ens pot portar la Baixada de la Glòria. La baixada baixa d'aquí. Contemplar la perspectiva del carrer des d'aquí dalt fa vertígen. Sembla traçat amb regla. La continuació del carrer passat Vallcarca, quan s'enfila cap al Putxet, ara ha pres el nom d'Agramunt però abans era el mateix. Un dia hi heu d'anar tots els qui esteu interessats en saber alguna cosa sobre la Glòria

Dieziocho de julio

Ahir, tornant cap a casa, em vaig trobar per terra al llarg del Passeig unes pàgines de La oscura historia de la prima Montse de Juan Marsé. Les seves novel·les parlen del barri i la biblioteca porta el seu nom. Va morir ahir.

Ostres ostres

Bon dia, ostres, quin bon dia el del senyor del bastó! No hi ha paraules per explicar-ho. No m'ha donat temps ni d'enfocar els ulls per veure exactament qui era. Tan sols m'he pogut girar per tornar-li la salutació que he fet amb molta alegria. Portava un bastó que picava ferm a terra, pam pam. Devia tenir uns noranta anys però semblava més jove. Anava amb barret i calça curta. Potser era algú a qui fa temps vaig saludar un dia per primer cop a la plaça. Qui era, qui era? No sé com es diu. Ell, però, m'ha reconegut. La salutació ha estat sonora, clara, neta, en català d'una boca castellana i del tot inesperada. M'ha ben tret de l'absorviment. Bon dia, bon dia, ostres si l'haguéssiu sentit.

L'escala de Jacob

Cada dia per agafar l'autobús havíem de pujar un carrer (Feijoo) amb quatre trams d'escales mecàniques seguits. Si un les ha d'utilitzar sovint, el temps que triguen a fer la pujada de vegades es fa llarg o avorrit o s'omple d'ansietat o no s'acaba mai. És un temps mort. Un standby. Un lapse. Un encara no. Un no-temps i per això de vegades convida a pregar. Un va, simplement és portat.

Amarar

Embebido de tarde y viento, los ojos cerrados. Ya no hay, lo siento, tuve que escoger entre la tarde y el viento o la tarde y el viento. Nada más. Podría estar quién sabe dónde, sin embargo he hecho lo normal: la tarde y el viento. Soy ellos. Podría estar en otro lugar? A ellos he otorgado toda mi confianza. Mejor tarde y viento que todo. Que raro, qué lástima, no poder decir éxtasis por no haber leído sobre ello.