Dia disetè

Paraules-llavor

Què és una paraula-llavor? En primer lloc, ha de ser breu. Però una paraula sempre és com una llavor: potent, prenyada i plena de possibilitats. Per això te'n pots fer ressò infinitament i, com més hi medites, com més permets que et penetri més et són revelats nous significats. Aquestes paraules-llavor demostren que van ser trobades en un silenci profund.

Dia catorzè

La sorpresa

Quan he creuat el carrer m'he adonat d'una flor comuna, ordinària, una flor d'aquestes que n'hi ha per tot arreu. L'he mirada. En realitat era la primera vegada que la mirava perquè era una flor molt corrent, massa normal. Sempre se'n veuen per aquí i per això mai me n'havia preocupat. L'he mirada i la sorpresa ha fet acte de presència. Aquesta primera trobada amb la flor, amb aquesta flor corrent, s'ha convertit en una cosa singular. M'ha vingut al cap que ella sempre havia estat aquí esperant-me però que jo no l'havia mirat mai. He sentit pena i li he demanat perdó. Algú que venia, en veure'm parlar, m'ha preguntat si em passava alguna cosa. Li he dit: «Acabo de veure una cosa molt poc comuna en aquesta flor tant comuna: la flor m'estava esperant des de sempre i jo no ho sabia, però avui ens hem trobat. La flor ha deixat de ser corrent. Jo he penetrat en ella i ella en mi.»

Paisatge

«Sigues només testimoni del teu silenci, la seva guaita permanent. No facis res, estigues només amb tu. No facis cap moviment, no tinguis cap desig, cap pensament, res que sigui pertorbador, només mantén-te observant en silenci tot el que està passant».

       Així vaig passar un any en silenci. Dormia en silenci, menjava en silenci i cada vegada em feia més i més silenciós exteriorment i interiorment fins que em vaig convertir en un estany de silenci, sense vibracions ni ones, fins que em vaig oblidar que havia passat un any.

El saber

Un mar de flors.

Ara ja no creiem només pel que tu deies; nosaltres mateixos l'hem sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món. Jo 4.

«Ara ja no creiem només pel que tu deies», li diuen a la dona del pou, ara sabem que aquest és el misteri suprem. Ara s'ha convertit per a nosaltres en una cosa tan misteriosa que fins i tot abandonem l'esperança de resoldre-la. Però això no vol dir desesperació. Vol dir la comprensió de la naturalesa mateixa del misteri.

El misteri era tan gran que tot esforç per entendre'l hagués estat absurd. No tenia sentit voler-ho fer només amb l'intel·lecte perquè havien arribat al límit de la facultat de pensar. «Pensar» havia desaparegut i començava el saber. El saber era fruit d'una trobada existencial, no de la ment sinó de la totalitat del ser.

A través del seu cos, a través dels seus ulls, a través de les seves mans, a través del seu cor, tota la personalitat d'aquells samaritans havia contactat amb la totalitat del misteri i el que els passava no podia ser descrit i el que podien descriure no era el que els estava passant.

La ignorància

Mentre baixaven de la muntanya. Mt 17

La ignorància no té principi però té un final. No podem dir on o quan va començar la nostra ignorància perquè hi estem submergits. El final de la ignorància s'esdevé, però, quan una evidència poderosíssima et pren, es fon amb tu i t'il·lumina de tal manera que tot el d'abans perd consistència com si no hagués existit mai.

El secret

Jesús els manà que no diguessin res a ningú. Mt 17

El secret és l'únic mitjà per a transmetre el coneixement. Jesús, després de la transfiguració, ordena als deixebles que no parlin amb ningú de la veritat del que acaben de presenciar perquè la nostra ment sempre en parlaria ja que quan coneix algun enigma li és molt difícil mantenir-lo en secret.

c o v i d

La barrera

No busquis! No podem buscar, no podem anar darrere de res perquè només podem buscar allò que ja coneixíem d'abans. Buscar vol dir desitjar quelcom i és impossible buscar-ho si es desconeix. Com vols buscar res si no en saps res?

La mentida

Li vaig dir: «Correm, que a casa teva es cala foc». Aquestes paraules van ressonar tan fort dintre seu que immediatament va entendre la situació en tota l'envergadura. No vaig haver de dir-li res més. Simplement em vaig posar a córrer i ell em va seguir.

Besllum

Besllum, -ms. Possiblement del llatí vix, a penes, i lūmen, llum.

Vislumbre f [claridad tenue] entreclaror, besllum. fig [atisbo] indici m, senyal m.

Quan era jove em semblava que l'espiritualitat era un guany difícil i només per a experts, però ara veig que ni era difícil ni era cap guany. Simplement era natural perquè, siguis com siguis i fent el que fas, ja ets espiritual. No ho pots evitar.

Si l'espiritualitat fos un guany o es pogués comprar seria impossible. Si jo ara encara no fos espiritual, ja no podria ser-ne mai perquè ¿com podria ser espiritual algú que no ho és? Els esforços que faria per assolir-ho serien inútils i farien riure.

La recerca espiritual no ve d'una atracció exterior, ve d'una empenta, una empenta interior. Si la recerca depengués d'una atracció no seria sincera perquè esperaria una gratificació. Seria una atracció de fira.

La recerca espiritual ve d'una forta batzegada que t'empeny cap a alguna cosa des de l'interior més pregon de tu mateix, alguna cosa de la qual potser alguna vegada n'havies tingut una besllum però que, de tan breu, no havies pogut interpretar-la.

El «factor entrega»

La segona fase és informal. Simplement esdevé. No la demanes, no te la donen, succeeix. S'esdevé en el més pregon del teu interior i saps perfectament que ha estat així. En aquesta fase és on es dóna l'entrega del deixeble i la responsabilitat del mestre. És un pont. Per això, quan estàs en condicions d'entregar-te apareix el mestre. El mestre és aquí.