• Presentació

Plànol de la zona, 1890.

Piquer Jover, Josep Joan. «Vida ermitana a Barcelona i als seus entorns. Analecta Sacra Tarraconensia, 1976, Vol. 49, p. 205-343.

Vaig llegir el treball de Josep-Joan Piquer (vegeu-lo sencer aquí) amb la sensació d’una certesa antiga però molt desdibuixada pel pas del temps, del fet que tots portem un ermità en el nostre interior.

Venia de descobrir la Font del Roure (vegeu aquí) i, resseguint els seus torrents, vaig arribar on hi hagué la cova del pare Francesc Palau i l’ermita de la Santa Creu.

El text de Piqué tocava molt de prop coses que rumiava des de feia temps, entre elles la necessitat de solitud i d'aïllament com a aliment previ a tot altre aliment, com a aire previ a tot altre vent i em va semblar que un ermità donava respostes molt creatives amb la seva actitud de «plantar cara» al món, imposant amb una autoritat insobornable i prèvia a qualsevol altra cosa, aquest espai de solitud —la cova— per damunt de tot altre bé del mon.

Qui és, però, aquest ermità tan genèric?

Potser en el fons no seria cap ermità, sinó el relat que de l’ermità en faria algú, i que tan sols parlaria del que hi ha en l’interior de qui escriu.

L’ermità, ens diu Joan-Josep Piquer, és algú que, entre altres coses, lluita contra el diable. «En aquells temps, hom creu que no hi havia soledats buides, sinó que els homes vivien immersos en una multitud d'esperits que tenien el seu amagatall dins de les residències dels penitents. El gravat que representa les temptacions de sant Antoni ens revela d'una manera sensible quina és la veritable situació del que analitzem. D'una banda el dimoni que, prenent formes repugnants —el porc—, el fastigueja i el turmenta. D'altra part i fent viu contrast, una noia bella i suggestiva li exhibeix els seus encants mentre el sant, victoriós i serè, roman completament absort en la contemplació, abstret del medi que l'envolta, o més ben dit, dels records d'una vida passada i de les seves manifestacions mai no apagades del tot.»

L’ermità, doncs, és algú que ha sabut reconciliar-se i conviure amb aquests esperits seus. Els haurà conegut i domesticat i hi conviurà sense haver de donar comptes a ningú… nisi Deus, com en el conte del Bou i del Bover.

Potser, però, les raons més fondes de l’ermità les trobem en les escriptures, «el llibre que sostenen permanentment obert» en totes les estampes.

Sempre que m’arribava la vostra paraula, jo la devorava, i era un goig i una delícia per al meu cor. Jo porto el vostre nom, Senyor, Déu de l’univers. Jr 15.

L’ermità ho sap prou bé això i podríem dir que el seu anhel més gran és ser-ne conscient les vint i quatre hores del dia. Mai no se’n voldria separar. Per això li és «tan feixuc de baixar a Barcelona» ja que allà constata el veritable pes que és portar aquest nom. La llegenda de sant Cristòfol és molt explícita en aquest sentit i, també, d'això tracta abastament mossèn Cinto en el seus poemes Flors del Calvari molt vinculat, com podrem veure, amb aquesta ermita.

En un moment donat Piquer parla d’aquesta «estranya meravella» referint-se al món eremític al llarg de la història. Sí, efectivament, és un regal altament enriquidor per al mon interior de la pietat d'una espiritualitat que no vol donar a tòrcer el seu braç. L’eremita assegut als peus de la ciutat, callant —i callat—, amb el llibre obert a les mans —i al cor—, desprotegit, fràgil i a la vista de tothom.

L'ermità no ha d’explicar res. Hi ha un llibre que, des del silenci de la soledad sonora l'explica molt millor que no ho faria ell. Del més pregon d'aquesta soledat ens arriben una colla de noms que dóna bo de llegir-los a poc a poc. Qui eren, com vivien, quins passos van donar abans d'arribar al desert? Altre cop les respostes cauen en un silenci magestuós i profund ja que del cert no en sabem ni tampoc no en podem dir res i hem de callar si no volem projectar una nova fantasia a costa dels autèntics ermitans que s'han guanyat el silenci absolut —la santedat absoluta— amb el pas dels segles. Què en sabem? «Mutius porta bastó i carabasseta de pelegrí»: això és tot el que sabem. Així Sant Pau, Sant Antoni, Abraham de Xidane, Malc, Teonas, Mutius, Hel·lè, Pitrió, Apel·les, Orígenes, Evagrius, Or, Copres, Macari d'Alexandria, Onofre o Piamó.

També em va impactar molt la visita que Piquer fa a aquests llocs, a «aquestes contrades on floriren els primers asceteris» perquè de jove n'havia visitat molts amb assiduïtat sense saber-ne res. Em va fer l'efecte que assistia a la contemplació de la més bella guia de viatges que mai havia vist.

Potser valdria la pena parlar també de l'espai interior de l'ermità, de les dimensions o de l'emplaçament de l'habiracle, de quin criteri tenia per escollir el lloc o de com esgarrapava la terra pam a pam. «Ja ho veus, visc en aquesta cova, és tot el que tinc. Deu fer uns dotze pams d'amplada i onze d'alçada. Ara hi ha una porta i una finestreta. Aquí dormo i habito. Ahir em va venir a visitar el rector. L’accés és tan petit, tan baix i tan estret que el pobre, de vell que era, no podia entrar. Aquí em va portar el Déu immens, fet nen, nascut, també, en una cova. Passo l'hivern molt bé, perquè, encara que estigui, no dintre la penya sinó dins i sota de terra, el lloc és molt còmode per a l'esperit i la cova és seca, silenciosa, recollida i calenta.»

Si el Senyor no construeix la casa és inútil l’afany dels constructors. S 127.

És aquí on vull quedar-me per sempre, m'agrada, hi vull residir. S 132.

L'ermità recorda:

«Recorda't del camí que el Senyor t'ha fet fer pel desert des de fa quaranta anys per afligir-te, per provar-te, per conèixer els sentiments del teu cor i veure si observaries o no els seus manaments. T'afligí fent-te passar fam, però després t'alimentà amb el mannà, que ni tu ni els teus pares no coneixíeu, perquè aprenguessis que l'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu. Recorda't del Senyor, el teu Déu, que et va fer sortir de la terra d'Egipte, un lloc d'esclavatge; que t'ha fet passar per aquest desert immens i terrible, infestat de serps verinoses i d'escorpins, una terra eixuta, sense aigua, on per a tu va fer saltar un doll d'aigua de la roca dura, i t'hi alimentava amb el mannà, que els teus pares no coneixien». Dt 8.