Tot l'univers es conforma a la forma d’aquestes dues mans.
En el camí que va d’Ulldemolins a l’ermita de sant Bartomeu hi ha un revolt que pren el vessant contrari de la torrentada que hi porta. Allunyada de la pista es veu una esplanada erma plena de grava que, si no us hi apropeu, la confondreu amb la pedra reduïda a trossets amb què s'aferma el sòl d'una calçada. Allà em vaig asseure i allò que semblaven petits rocs sense més ni més em van començar a ensenyar les seves petites osques. Era un lloc on s’hi havia treballat el sílex. Una punta de fletxa de sílex volia dir tantes coses! Algú amb molta destresa la va saber colpejar fins a donar-li la forma. Quan va ser? Qui era? Això va passar aquí mateix!
La forma d’una punta de fletxa comprèn i explica la forma del tòrax d’una persona i és una al·legoria de dues mans juntes pregant.
—Per què, quan resem, posem les mans juntes davant del pit?
—No les posem. S’hi posen soles i es converteixen en purs recorreguts dels rius de l’aigua propis de la pregària que no hi deixa de circular. No hi podem fer res: passen per allà, no han trobat cap altre lloc millor. Són com les osques o entalladures en una pedra. Aquests corrents passen tan a prop del cor que refresquen el seu foc i entre els pulmons que són dues serralades enmig de les quals hi ha una vall verda amb molta herba.
Quan posem les mans juntes, els colzes i les aixelles s’obren com ales i eixamplen el plexe, protegint-lo, per on han de transcórrer les lluminoses mans transparents i ens preguntem d’on pot venir aquesta llum que emeten.
Quan posem les mans juntes, el cap, amb els ulls tancats i serens, és com si no hi fos i s'emmotlla a la forma de les mans. Els ulls, tancats a allò de què es tanquen, s’obren a un no veure-hi resplendent. I els badius amb l’aire que respiren. I les orelles pendents d’un so que no s’arriba a sentir mai.
Quan posem les mans juntes circulen entrellaçats i estretament junts tots els circuits que són de colors, però quins colors!
Quan posem les mans juntes no és important el que diguem. Les mans, més potents i netes que qualsevol paraula, ja ho diuen tot i percebem que qui les ha d’escoltar en el silenci, està content. Dir una sola paraula seria una pèrdua de temps imperdonable.
Quan posem les mans juntes percebem la ruta d’ascens que fa la pregària fins a arribar al capdamunt, a la coroneta, i a allò que allà es veu. Potser no és res, potser és tot. Potser és un blanc encegador o potser és terriblement negre. Potser és com l’entallament o les fenedures o les clivelles o els resquills diamantins dels sílexs.
Tot l'univers es conforma a la forma d’aquestes dues mans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada