Presentar el bloc és difícil. Hi ha tres frases extretes d’un llibre de Pierre Hadot que podrien indicar la intenció o allò que en el bloc es voldria dir. Són aquestes:
Thomas Mann: «Vivim i morim en un misteri i, si volem, podem qualificar de religiosa la consciència que en tenim.»
Einstein: «L’emoció més forta que mai he tingut l’he experimentada davant el misteri de la vida.»
Merleau-Ponty: «La filosofia ens desperta a allò que l’existència del món i la nostra tenen de problemàtic en elles mateixes fins al punt de curar-nos per sempre de buscar, com deia Bergson, una solució “en la llibreta del Mestre”.»
Però quan m'engresco en alguna entrada, no només hi ha allò que hi vull dir, també hi ha allò que es pot dir i allò que s’ha de dir.
Les coses, en aquest bloc, són dites com poden. De vegades posen l’èmfasi en les imatges i d’altres en els textos. De vegades fan olor de poema, d’altres de tractat o de sermó. De vegades són simplement còpies o manipulacions o enormes alentiments d’una sola paraula que queda flotant tot el dia en l’atmosfera del cor.
I finalment hi ha les coses que s'hi han de dir i comprovo com gairebé totes parteixen d'una ingenuïtat. Són volgudament ingènues. Ingènues, però, de segona o tercera generació. Són imitacions d’una antiga decisió presa conscientment de mirar-ho tot càndidament, en si mateix i en l’entorn, amb el risc, de vegades, de fregar el ridícul. Però allò que en el fons ho empeny és la voluntat de desvetllar els missatges originals en la seva màxima expressió i, per a fer-ho, sembla que tot hagi de valdre.
Explica Hadot que Marc Aureli s’esforçava a despertar en ell els dogmes estoics que havien de governar la seva vida, però que en el dia a dia perdien la persuasió original que havien tingut. Calia, doncs, guanyar-los de nou com fos i sense descans. L’objectiu era tenir sempre a mà de manera eficaç aquests dogmes i, per a poder despertar-los àgilment, adoptà la forma de l’aforisme, una exposició curta i xocant que els tornava a donar vida.
Sovint, per referir-se al gènere literari dels escrits de Marc Aureli, s'ha utilitzat la paraula υπομνηματα (hypomnemata) que designa les notes que s'escriuen de manera privada, perquè efectivament aquests aforismes sòn exhortacions que Marc Aureli es feia a ell mateix. Aquest és el cas del bloc. Totes les coses que s'hi diuen em tenen a mi com a destinatari primer, ja que soc jo qui no les entén i les vol comprendre.
És clar que també hi ha una voluntat donadora com la que expressa el salm: «Conteu a les nacions la glòria del Senyor i a tots els pobles els seus prodigis.» Cantar, fins allà on es pugui, el prodigi, l’èxtasi de ser.
P.S. Hi ha una primera presentació on s'explica el perquè del títol del bloc. La podeu llegir clicant aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada