Assenyalar l'inassenyalable

Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor. Ps 89

El meu passat, el meu present i el meu futur: aquesta és la línia, aquest és el criteri. Jo vaig pel meu camí i tu pel teu. Cadascú té el seu. Mai no es troben. Encara que visquem molkt junts no ens aconseguim mai perquè uns anem i venim d'uns llocs i d'altres d'uns altres: uns pertanyen al seu passat, el seu present neix del seu passat i el seu futur serà conseqüència del seu passat i del seu present, i això amb totes les persones amb les que confluïm. Només els amants es troben perquè, de sobte, de coincidir un dia l'un davant de l'altre, en sorgeix un temps i un espai diferents que tenen una altra gravetat, que no són seus, però que són més seus que ells mateixos. El qui s'estimen coincideixen en un instant únic i aquest instant no pertany ni a l'un ni a l'altre. És un estat de coses nou i desconegut. No prové de passats. El temps aquí té una dimensió diferent. No és lineal, no va del passat al futur, sinó d'un present a un altre present. Hi ha hagut una trobada entre dos instants presents que ha creat una dimensió diferent o hi ha hagut una dimensió diferent que ha creat la trobada i aquesta és una dimensió d'eternitat. Com escoltar, com sentir, com referir-me a aquesta dimensió d'eternitat? No només entendre-la amb la raó o amb el sentiment sinó amb la totalitat de l'ésser, amb cada cèl·lula, amb cada respiració, viure-la amb cada pensament, i tot al mateix temps. Com funciona aquesta dimensió? Com estar, com romandre, com fondre'm, com parlar de i des d'aquesta totalitat? Pensar això és tan desmesurat que només pot ser possible des d'una passivitat absoluta, allà on res és actiu, on tot roman silenciós, on no s'actua, on tan sols s'és allà, perquè només quan tan sols som presència la porta de l'incognoscible s'obrirà. Incognoscible vol dir allò que, tot i que no pot ser conegut, sí que pot ser trobat, o viscut o sentit o que, de cop i volta, ho pots tenir cara a cara. Pot ser «trobat» però, així i tot, és incognoscible i només sabem dir que estem incomprensiblement immersos en ell, en un misteri immens que no podem desxifrar ni explicar. Aquestes paraules tenen un significat, encara que més que significat seria millor dir «allò que indiquen» perquè les paraules actuen com a signes, com a símbols, com a indicacions. Les paraules són per «mostrar» alguna cosa, no per a dir res. Pots dir alguna cosa amb paraules, pots assenyalar alguna cosa amb les paraules però si ho fas, la paraula ha de ser trascendida immediatament, s'ha d'oblidar. Aquest text utilitza paraules, les ha de fer servir, però representen el silenci, el seu silenci previ, el silenci d'on venen totes les paraules. Parlen, però ho fan des del silenci. Els psicòlegs diuen que no emprem les paraules per dir alguna cosa sinó per amagar-la. Parlem perquè volem amagar alguna cosa. Si volem encobrir alguna cosa no podem quedar-nos callats, ja que amb la fesomia la revelaríem. Per això, quan algú té alguna cosa per amagar, parla sempre pels descosits. Amb paraules podem enganyar però amb el silenci no.