Autoretrat

Teixits d’immunitat

L’objectiu primer de qualsevol cos, sigui el d’un animal o el d’una societat, és la defensa. Des dels teixits cel·lulars fins als impostos, des de les cèl·lules fins a les lleis. Les societats són teixits d’immunitat que els homes fem per tenir espais de recer, interioritats que ens defensen de l’exterior.

Dubtar

El més important és estar davant seu, no perdre'l mai de vista ni per activa ni per passiva o, com diuen els Salms, glorificar-lo sempre.

Dubtar d'ell és una manera: Abram —que estava davant del mateix Déu— li pregunta quina garantia li dona que ell sigui realment Déu!

Preparar

—Avi, què és la vida?

Flor i arracada

Flor d'acàcia i arracada. Qui ha fet que coincidissin?

A la vora

La vora, la franja, la gira, el replec, la ribera, el marge són parts extremes d'una extensió quan toca un dels llindars que la limiten.

El cor

De la segona carta de sant Pau als cristians de Corint.

«Que cadascú doni allò que el cor li diu»

Com qui diu: «Que no sigui algú que dona alguna cosa, que sigui un cor, que sigui el meu cor, que pugui sentir la seva veu». M'agrada escoltar i ser fidel a aquesta veu. Em sembla que Déu m'omple de favors i fa que tingui sempre allò que necessito per a poder sentir-la.

Fer cas

«Qui m'estima farà cas de les meves paraules i el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell».

És com si aquestes paraules dibuixessin un corrent molt poderós, un circuit, un espai que no permet que el deixis de recórrer fins haver fet el volt sencer.

Enyor

Absència, mancança, privació, esvaniment, penúria, carència, eclipsi, enyor

Pintats a la paret

L’ocellet no vol volar ja volaria ja volaria. L’ocellet no vol volar ja volaria si fos clar. L’ocellet aixeca el vol canta i vola canta i vola. L’ocellet aixeca el vol canta i vola que fa sol.

Francesc Pujols

Tipuana

 

Tants de dies a l'aguait
sota una branca d'acàcia!
Amb pas petit camina el juny
i sembla que tot torna on ha de ser:
al llindar d'un cercle nou
i al fons de la veu que el diu i espera.

Acreditar-se

—Acrediteu-vos. Qui sou?

Aigua corrent mai mata la gent

Un bou coneix el seu propietari, i un ase, l'estable del seu amo, però a mi ningú no em coneix, el meu poble m'ignora, diu el Senyor. Is 1.

Sosteniu la causa dels orfes i les reclamacions de les viudes i després podreu discutir amb mi, diu el Senyor. Is 1.

De clam ve reclam i després ve reclamació i després ve algú que un dia va anar a reclamar a una oficina alguna cosa injusta per la qual li semblava que mai no havia esta prou rescabalada.

Aquesta injustícia era per a ella més que una ferida sagnant i malgrat els esforços, les seves paraules sempre feien olor de reclamació, sempre deien: «Com és que ningú veu el meu dolor? Amb qui puc parlar de la meva pena? Qui escoltarà la meva soledat? Qui omplirà tanta buidor?»

Les reclamacions semblen veus que surten de les codolles fondes d'un riu quan es buiden. Per això és tan important que els vasos de terrissa que som, siguin comunicants. A quin toll li cal aigua? Un gorg fa una reclamació: si l'he sentida puc fer-me el sord?

Un gorg buit no té sentit. Es converteix en un bassal que es va assecant i trenca el curs del riu fins que s'extingueix la vida de la llera perquè l'aigua corrent no mata. Sosteniu, diu el profeta, sosteniu.

Com aquestes

Al marc d'un mirall enganxat a un mur del carrer de Ceuta pintat amb el vermell de les zones d'alerta dels carrers, hi ha escrit amb tinta blava: «Guapa com aquestes».

Per primera vegada

És a Antioquia on els creients van ser anomenats cristians per primera vegada. Ac 11

Tot i que pel context el sentit de la frase és clar, aquestes paraules per elles mateixes, fan pensar. Fan que ens preguntem per exemple: «I abans, com érem anomenats els creients?» o també: «Quant de temps abans? Trenta anys abans? Deu segles abans? Mil milennis abans?»

Tenir l'univers a les mans

L'Esperit Sant entén el llenguatge de l’univers perquè l’omple i el té a les mans i per això també entén tots i cadascun dels nostres llenguatges locals o particulars. Els entén, no els jutja. Ens entén.

Crònica d'una setmana

«Tingueu confiança» recordo que deia sovint. I bé ¿quan havíem de tenir confiança sinó ara? La seva absència. Hi pot haver res més desolador?

Conèixer els secrets de Déu

Qui pot conèixer el pensament del Senyor, qui l’ha assessorat com a conseller? 1C.

No em tingueu per indigne dels vostres servents. Sa 9.

Un dia, quan llegia «No em tingueu per indigne dels vostres servents» em va semblar que hi posava: «No em tingueu per indigne dels vostres secrets», com qui diu: «Teniu-me com a digne de les vostres confidències més íntimes com es té a un amic per qui no hi ha secrets.

Qui sap si amb aquest lapsus de lectura no expressava el desig més profund de tota persona: ser amic íntim de Déu, saber tots els seus secrets, tot el que ell sap i no sap, tot el que diu i no diu, compartir-ho sentint-ho dels seus propis llavis com un xiuxiueig. A qui no li agradaria ser el confident de Déu?

Si una mà