Si volem que les activitats de l'ànima ens pertanyin les hem de convertir en conscients.
Tinc per costum seguir la litúrgia de laudes i de vespres a través de Montserrat Ràdio. Això m'ha fet pensar moltes vegades on soc mentre escolto. No soc a Montserrat presencialment com tampoc el senyal és exacte en el temps al dels monjos. On sóc, doncs? Quan m'han preguntat per aquesta dèria meva, sempre he respost que es tracta d'un exercici espiritual. En fer-lo prenc consciència d'on sóc.
La consciència és una llambregada, un punt de vista, un centre de perspectiva. «El meu jo» coincideix amb aquest punt, a partir del qual s'obre una imatge del món i de l'ànima.
La consciència —el nostre jo— se situa en mig de dues zones que es despleguen per sobre i per sota: d'una banda la vida silenciosa i inconscient del nostre jo en Déu i de l'altra la vida silenciosa i inconscient del cos.
Amb el raonament podem reconèixer i fixar l'existència d'aquests dos nivells, però no som veritablement allò que som fins que en tenim consciència.
Si poguéssim tenir consciència de la vida de l'esperit i percebre les seves pulsacions com ho fem amb els batecs del cor, aquesta vida espiritual envairia el terreny de la consciència, de tal manera que es convertiria del tot en nosaltres mateixos i seria la nostra vida veritable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada