Baal Shem

Hi havia una vegada un mestre jueu que es deia Baal Shem. Era el rabí d'un poblet i sempre que hi havia dificultats a la comunitat —alguna malaltia, alguna desgràcia— es retirava sol al bosc. Anava a un lloc determinat sota un arbre determinat i allí feia un ritual tot resant a Déu. Així la desgràcia abandonava el poble i la malaltia desapareixia.

El cavall

Hi havia una vegada a l'Himalaia tres monjos que estaven meditant en una cova i així van passar un any. Estaven en silenci, asseguts, en oració, meditant. Un dia un genet va passar tan a prop seu que el van veure. Un dels tres monjos digué: «El cavall on anava el genet era blanc». Els altres dos van seguir callats. Després d'un any el segon ermità va dir: «El cavall era negre i no blanc». I així passà també una altra vegada un any, transcorregut el qual tercer ermità va dir: «Si hi ha d’haver discussions me'n vaig. Si ens hem de barallar me'n torno al monestir. N’estic fart: esteu alterant el meu silenci!»

n o v a a v i n g u d a

Sin embargo

Sin embargo hay vida aquí: hoy canta con más rabia que nunca la cigarra aunque sople la brisa de montaña. Aquí, y no hay más. Es como lo de antes, como lo de siempre: diste la vida por un canto, por lo más puro del canto. No sufras, el pájaro no cayó ni nadie percibió nada.

El contacte

Mentre pujava pel tram d'unes escales mecàniques tan sols ocupat per mi he tingut un sobresalt, un ensurt: algú m'havia tocat i no hi havia ningú. Qui o què havia passat?

Tornadit

Tornadit és una manera de dir voltadit que no és més que un panadís superficial estès al voltant de les ungles, una cuissor. Però «torna dit» pot voler dir vuelve dedo i vuelve dicho. Així, en castellà tindríem: «Vuelve una vez dicho», «Vuelve diciéndose» i «Vuelve en forma de dicho»

Jesús (2)

«Ah si tingués un mestre» diem en moments difícils, com si el mestre ens pogués indicar a cada moment el millor del que hem de fer. Però un mestre així mai no ve perquè no n'és.

Jesús

A ningú no li agrada de tenir al seu costat algú que estigui sempre  en alerta  i plenament conscient. Per això varen crucificar Jesús. No cal culpar els jueus. En qualsevol altre lloc del món també l'haurien crucificat perquè ningú no està preparat per acceptar tanta consciència.

Baixada de la Glòria

M'ha tocat de venir a viure a un carrer que fa cantonada amb la Baixada de la Glòria i això fa que em pregunti què és la Glòria. Hi ha cinc trams d'escales algunes mecàniques des de Vallcarca per arribar a la Glòria. Quan s'acaben les escales es travessa l'avinguda del Coll del Portell i s'entra al Parc Güell «per darrera». Un camí ens porta fins un turonet conegut com Les Tres Creus. Més amunt ja no ens pot portar la Baixada de la Glòria. La baixada baixa d'aquí. Contemplar la perspectiva del carrer des d'aquí dalt fa vertígen. Sembla traçat amb regla. La continuació del carrer passat Vallcarca, quan s'enfila cap al Putxet, ara ha pres el nom d'Agramunt però abans era el mateix. Un dia hi heu d'anar tots els qui esteu interessats en saber alguna cosa sobre la Glòria

Dieziocho de julio

Ahir, tornant cap a casa, em vaig trobar per terra al llarg del Passeig unes pàgines de La oscura historia de la prima Montse de Juan Marsé. Les seves novel·les parlen del barri i la biblioteca porta el seu nom. Va morir ahir.

Ostres ostres

Bon dia, ostres, quin bon dia el del senyor del bastó! No hi ha paraules per explicar-ho. No m'ha donat temps ni d'enfocar els ulls per veure exactament qui era. Tan sols m'he pogut girar per tornar-li la salutació que he fet amb molta alegria. Portava un bastó que picava ferm a terra, pam pam. Devia tenir uns noranta anys però semblava més jove. Anava amb barret i calça curta. Potser era algú a qui fa temps vaig saludar un dia per primer cop a la plaça. Qui era, qui era? No sé com es diu. Ell, però, m'ha reconegut. La salutació ha estat sonora, clara, neta, en català d'una boca castellana i del tot inesperada. M'ha ben tret de l'absorviment. Bon dia, bon dia, ostres si l'haguéssiu sentit.

L'escala de Jacob

Cada dia per agafar l'autobús havíem de pujar un carrer (Feijoo) amb quatre trams d'escales mecàniques seguits. Si un les ha d'utilitzar sovint, el temps que triguen a fer la pujada de vegades es fa llarg o avorrit o s'omple d'ansietat o no s'acaba mai. És un temps mort. Un standby. Un lapse. Un encara no. Un no-temps i per això de vegades convida a pregar. Un va, simplement és portat.

Amarar

Embebido de tarde y viento, los ojos cerrados. Ya no hay, lo siento, tuve que escoger entre la tarde y el viento o la tarde y el viento. Nada más. Podría estar quién sabe dónde, sin embargo he hecho lo normal: la tarde y el viento. Soy ellos. Podría estar en otro lugar? A ellos he otorgado toda mi confianza. Mejor tarde y viento que todo. Que raro, qué lástima, no poder decir éxtasis por no haber leído sobre ello.

No sé què dir

Es tracta d'una lletra pintada a un banc del Passeig de Sant Joan. Cada vegada que la miro quedo fascinat. Podria ser la representació estilitzada d'una caravela.

Hola Joan

Petard

Solstici

Poema

Amb un esforç d'aprofundiment de la consciència aquest poema podria desaparèixer completament i així, amb la seva desaparició, floriria el secret de l'èxtasi d'entrega des del qual s'havia manifestat.

Delectar-se

«La gent l'escoltava de gust», disfrutaba escuchándolo. Vol dir que s'ho passava bé sentint-lo parlar. Gaudir, complaure’s, recrear-se, delectar-se. Només fruïnt-les, podrem entendre les paraules de Jesús.

Dia vuitanta-unè

Carrers de Lisboa i del Capcir, prop dels plàtans de La Clota. (Flor d'arbre ampolla. Brachychiton populneus)

Pentacosta

Glòria a vós Jesús que us heu fet germà nostre.

       Feu que al cor de la meva existència descobreixi la vostra presència estimant als germans.

Tres precs

Gràcies Senyor per aquest nou dia, per aquesta nova oportunitat que em doneu. Que quan acabi la jornada em trobi una mica més a prop vostre.

Sentir el ressò del sagrat en nosaltres

«Sloterdijk explora el vuitè dia de la creació», per Rafael Fuentes.

Peter Soterdijk (Karlsruhe, 1947) analitza en aquest treball les conseqüències de la desaparició de Déu en les cultures laiques de la modernitat.

Rosa mística

Rosa mystica. Turris ebúrnea. Domus áurea. Iánua cæli. Stella matutína. De les Lletanies lauretanes

—Avi, què és una rosa mística?

—Els homes naixem com una llavor, tot i que confondre aquesta llavor amb la pròpia vida seria un error. Un dia te'n parlaré.

Password

Les merles, a primera hora, fan un cant que no passa desapercebut per repetitiu i copiós. El mascle piula un «ti-to-tí» que la femella respon amb un xisclet, una mena de «shxiií».

Dia seixanta-quatrè

Passatge de Ros quan conflueix amb el carrer del Llobregós, baixant a mà dreta, un cop creuat el carrer de Batet.

Dia seixanta-tresè

Plou

Pena sense paraules

Una de les experiències més grans i belles és sentir l'anhel en estat pur, un anhel sense saber de què. Quan saps què anheles, l'anhel es converteix en desig i un desig és un obstacle, però l'anhel pur, una mena de pena sense paraules, sense cap objectiu visible ni meta per assolir, només un foc pur que crema tots els obstacles i tots els absurds que el temps ha acumulat en tu i al teu voltant.

Animamor

—Avi, per què he de plorar sempre que m'arriba l'amor?

—I què volies? Què més vols? Et passa que en el fons creus que aquestes llàgrimes són dolentes. Pensa-ho, però: Realment és dolent plorar quan ens arriba l'amor?

L'espera és una perla

Quan entrem a una església no entrem a un lloc qualsevol. Potser per això aquí la porta significa tantes coses i potser és a les portes d'una església on la paràbola del Bon Pastor s'entén millor. L'espera, l'ovella, la porta, el mestre, el deixeble, el pastor. Com és la relació entre un mestre i un deixeble?

Hi faltes tu

El camí de la religió és el camí de l'amor, d'entrada perquè «allà» ningú lluita amb ningú. Allà el tot existeix per a tu i tu existeixes per al tot i això vol dir harmonia. Ningú no hi és, allà, per conquerir ningú. Com conqueriria una part a una altra si només hi ha tot?

El camí del cor

La poesia és més a prop de la religió que la teologia perquè la imaginació li és més propera que la raó. Per a un temperament lògic és difícil caure en la religió perquè la lògica és rígida, no és flexible, no té portes. És una camisa de força.

Dia trenta-cinquè

Sobre si les imatges respiren.

Sobre les pàgines d'imatges

Sou convidats a visitar els àlbums que vaig fent (vegeu la columna de la dreta del bloc). N'hi ha un dedicat a les imatges recollides durant el confinament. Aplega algunes «llambregades de mòbil» i dia a dia es va actualitzant. N'hi ha un altre dedicat a l'escala. Hi ha la Història d'una A que és el que m'ha animat a escriure aquesta entrada. Es tracta d'uns enquadraments als quals he aplicat la lletra A amb diferents filtres, colors, ombres i intensitats. N'hi ha tres més: l'Àlbum de la nit, l'Àlbum del blanc i el negre i l'Àlbum de l'hotel. (IMPORTANT: cliqueu damunt les imatges per veure-les millor)

La celebració

No cal que demostris res. Amb el fet que Déu t'hagi engendrat ja n'hi ha prou: has estat acceptat. Déu t'ha criat, això és suficient, això ho explica tot. Quina altra prova vols? No cal que siguis ningú important perquè ja ets important, ja ets allò que havies de ser. Així que no tens cap excusa per ajornar la celebració.

L'entrega

L'entrega a Déu es dóna de manera involuntària: s'esdevé quan t'adones de l'existència en tu de l'absència de tu. No és fruit de cap acció teva, no hi ha esforç. Si n'hi hagués no seria entrega perquè qualsevol esforç seria «teu». En el lliurament hi ha un adonar-se d'alguna cosa inexplicable, inesperada i sorprenent potser per massa propera.

Transmetre

Jo no veig la llum. Els ulls veuen vibracions que es transformen en ones elèctriques o en compostos químics i jo no he vist mai aquestes ones ni aquests components. Aquests ingredients transporten el missatge que posteriorment és descodificat en la meva ment. Tan sols són codis. Després, en ser descodificats, la ment em dóna el missatge de la llum i és quan dic: «He vist llum o el sol ha sortit». Però jo no hauré vist sortir el sol. Haurà estat un procés químic el qui me n'haurà informat i no la mateixa sortida del sol que només serà una foto descodificada.

Dia disetè

Paraules-llavor

Què és una paraula-llavor? En primer lloc, ha de ser breu. Però una paraula sempre és com una llavor: potent, prenyada i plena de possibilitats. Per això te'n pots fer ressò infinitament i, com més hi medites, com més permets que et penetri més et són revelats nous significats. Aquestes paraules-llavor demostren que van ser trobades en un silenci profund.

Dia catorzè

La sorpresa

Quan he creuat el carrer m'he adonat d'una flor comuna, ordinària, una flor d'aquestes que n'hi ha per tot arreu. L'he mirada. En realitat era la primera vegada que la mirava perquè era una flor molt corrent, massa normal. Sempre se'n veuen per aquí i per això mai me n'havia preocupat. L'he mirada i la sorpresa ha fet acte de presència. Aquesta primera trobada amb la flor, amb aquesta flor corrent, s'ha convertit en una cosa singular. M'ha vingut al cap que ella sempre havia estat aquí esperant-me però que jo no l'havia mirat mai. He sentit pena i li he demanat perdó. Algú que venia, en veure'm parlar, m'ha preguntat si em passava alguna cosa. Li he dit: «Acabo de veure una cosa molt poc comuna en aquesta flor tant comuna: la flor m'estava esperant des de sempre i jo no ho sabia, però avui ens hem trobat. La flor ha deixat de ser corrent. Jo he penetrat en ella i ella en mi.»

Paisatge

«Sigues només testimoni del teu silenci, la seva guaita permanent. No facis res, estigues només amb tu. No facis cap moviment, no tinguis cap desig, cap pensament, res que sigui pertorbador, només mantén-te observant en silenci tot el que està passant».

       Així vaig passar un any en silenci. Dormia en silenci, menjava en silenci i cada vegada em feia més i més silenciós exteriorment i interiorment fins que em vaig convertir en un estany de silenci, sense vibracions ni ones, fins que em vaig oblidar que havia passat un any.

El saber

Un mar de flors.

Ara ja no creiem només pel que tu deies; nosaltres mateixos l'hem sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món. Jo 4.

«Ara ja no creiem només pel que tu deies», li diuen a la dona del pou, ara sabem que aquest és el misteri suprem. Ara s'ha convertit per a nosaltres en una cosa tan misteriosa que fins i tot abandonem l'esperança de resoldre-la. Però això no vol dir desesperació. Vol dir la comprensió de la naturalesa mateixa del misteri.

El misteri era tan gran que tot esforç per entendre'l hagués estat absurd. No tenia sentit voler-ho fer només amb l'intel·lecte perquè havien arribat al límit de la facultat de pensar. «Pensar» havia desaparegut i començava el saber. El saber era fruit d'una trobada existencial, no de la ment sinó de la totalitat del ser.

A través del seu cos, a través dels seus ulls, a través de les seves mans, a través del seu cor, tota la personalitat d'aquells samaritans havia contactat amb la totalitat del misteri i el que els passava no podia ser descrit i el que podien descriure no era el que els estava passant.

La ignorància

Mentre baixaven de la muntanya. Mt 17

La ignorància no té principi però té un final. No podem dir on o quan va començar la nostra ignorància perquè hi estem submergits. El final de la ignorància s'esdevé, però, quan una evidència poderosíssima et pren, es fon amb tu i t'il·lumina de tal manera que tot el d'abans perd consistència com si no hagués existit mai.

El secret

Jesús els manà que no diguessin res a ningú. Mt 17

El secret és l'únic mitjà per a transmetre el coneixement. Jesús, després de la transfiguració, ordena als deixebles que no parlin amb ningú de la veritat del que acaben de presenciar perquè la nostra ment sempre en parlaria ja que quan coneix algun enigma li és molt difícil mantenir-lo en secret.

c o v i d

La barrera

No busquis! No podem buscar, no podem anar darrere de res perquè només podem buscar allò que ja coneixíem d'abans. Buscar vol dir desitjar quelcom i és impossible buscar-ho si es desconeix. Com vols buscar res si no en saps res?

La mentida

Li vaig dir: «Correm, que a casa teva es cala foc». Aquestes paraules van ressonar tan fort dintre seu que immediatament va entendre la situació en tota l'envergadura. No vaig haver de dir-li res més. Simplement em vaig posar a córrer i ell em va seguir.

Besllum

Besllum, -ms. Possiblement del llatí vix, a penes, i lūmen, llum.

Vislumbre f [claridad tenue] entreclaror, besllum. fig [atisbo] indici m, senyal m.

Quan era jove em semblava que l'espiritualitat era un guany difícil i només per a experts, però ara veig que ni era difícil ni era cap guany. Simplement era natural perquè, siguis com siguis i fent el que fas, ja ets espiritual. No ho pots evitar.

Si l'espiritualitat fos un guany o es pogués comprar seria impossible. Si jo ara encara no fos espiritual, ja no podria ser-ne mai perquè ¿com podria ser espiritual algú que no ho és? Els esforços que faria per assolir-ho serien inútils i farien riure.

La recerca espiritual no ve d'una atracció exterior, ve d'una empenta, una empenta interior. Si la recerca depengués d'una atracció no seria sincera perquè esperaria una gratificació. Seria una atracció de fira.

La recerca espiritual ve d'una forta batzegada que t'empeny cap a alguna cosa des de l'interior més pregon de tu mateix, alguna cosa de la qual potser alguna vegada n'havies tingut una besllum però que, de tan breu, no havies pogut interpretar-la.

El «factor entrega»

La segona fase és informal. Simplement esdevé. No la demanes, no te la donen, succeeix. S'esdevé en el més pregon del teu interior i saps perfectament que ha estat així. En aquesta fase és on es dóna l'entrega del deixeble i la responsabilitat del mestre. És un pont. Per això, quan estàs en condicions d'entregar-te apareix el mestre. El mestre és aquí.

Dimecres de cendra

En una festa no he d'escollir res i per això obtinc l'entrada de tot allò que em va arribant, des dels músics i convidats fins la totalitat de l'existència. En una festa celebro aquesta totalitat. D'aquesta comunió, d'aquesta celebració, d'aquest ser conscient sense objecte, sense haver d'elegir o focalitzar res, d'aquesta actitud «sense ànim de lucre» en dic església. La festa és aquest mateix moment i tota la seva gent, em dic, aquest mateix acte en el qual estic immers sense haver de representar cap paper, sense haver de preocupar-me per cap resultat ni per obtenir res. No hi ha res a assolir de manera que, sense neguits de cap mena, puc fruir amb tot el goig del món d'allò que hi ha ara i aquí.

Frases d'autobús

De vegades al bus, com que els trajectes són llargs, copio frases que en succesius viatges vaig modificant fins arribar a fixar el més exactament possible el sentit que per a mi tenen els sons que desprenen. De vegades les canvio tant que són irreconeixibles de les originals però conserven la frescor d'haver-se apropat al màxim a allò que en aquell moment em semblava que el meu interior demanava que li fos dit. De vegades la modificació tan sols consisteix a eliminar una coma, però amb aquest gest insignificant la frase s'omple de perfum. Són curtes. El treball amb el teclat del mòbil entre sotracs i frenades així ho demana si no es vol perdre el fil argumental. Han de ser breus. De vegades, a punt de finalitzar el trajecte, amb el paràgraf més o menys resolt, em dic: «Quan em jubili i tingui temps, de cada una d'aquestes frases en faré el capítol d'un llibre apassionant.

Insignificança

«No volia que la gent ho sabés. No pogué passar desapercebut.» Mc 7

Jesús volia passar desapercebut. Se sentia bé en l'aïllament, en la pregària, en la contemplació, en la soledat, en la intimitat, en la meditació. Tots aquests estats li eren propis, naturals. No havia de fer cap esforç per assolir-los perquè ja els era absolutament. Per això preferia mantenir-se amagat, invisible, imperceptible, dissimulat o insignificant com els nens. Ho havia après de la seva mare, d'allò que Déu havia mirat d'ella: la seva petitesa, la seva insignificança.

Celebració

Un dia et vaig mirar i et vas encendre i il·luminar. Pensava: «Si et miro t'il·lumino perquè tots els resplandors són una espurna d'una cosa molt petita anomenada «ara» que és on, ara mateix, som.

»Ens hem trobat en aquest mirall anomenat ara, estimada, i si m'envolto d'un univers fulgurant, l'univers sencer —les roques, els rius, els oceans, les estrelles, la gent, tu— tot serà rutil·lant. Dependrà de mi. Allà on seré crearé món.

»Si sóc malhaurat crearé un món malhaurat. Si sóc il·luminat viuré en un món il·luminat. Si dintre meu l'energia és una celebració, la totalitat del món serà, com ara, la simfonia d'aquesta celebració.»

Dormir el doble

Avui quan m'he llevat he recordat que el so dolcíssim d'una flauta no havia deixat de sonar en el meu interior durant tota la nit. Quan m'he despertat encara podia seguir el compàs de la melodia amb nitidesa. Quan m'he despertat, no és que no hagi dormit o no hagi descansat, al contrari: és com si hagués dormit el doble o com si hagués dormit despert. I ara, seguint amb la mà les anades i vingudes d'aquesta harmonia, em submergeixo encara en el concert infinit de l'univers. Si algú escolta aquesta música és molt a prop meu.

Incloure

Inclou. No et cansis d'incloure, no excloguis mai res. Si ho inclous tot, podràs incloure també un arbre dintre teu. Et sentiràs fresc i jove, ja ho veuràs, no són imaginacions. L'arbre i tu pertanyeu a la mateixa terra i teniu les mateixes arrels en el mateix existir. L'arbre de-tu, el tu de-l'arbre, la vitalitat, la saba, els verds, l'ufanor, les brancades abraçant cada vegada més i més existència sense excloure'n gens.

Jesús ens proposa l'exercici definitiu d'inclusivitat: «Estima el teu enemic com a tu mateix». Ens diu que si podem incloure l'enemic dins nostre no ens podrà fer mal. Ens podrà matar però no ens pot fer mal. El mal, en tot cas, el faríem nosaltres amb la seva exclusió. Si exclous, separes i aïlles d'existir. Si inclous l'enemic, què més pots incloure?

Recorda, doncs, d'incloure l'«incloure» en el teu estil de vida, en la dieta diària. Prova d'incloure cada dia una mica més. Com més inclous més expandeixes la creació. Arribarà un dia que desapareixeràs del tot perquè hauràs inclòs en tu mateix l'existència sencera.

Coses que passen

Hi ha coses que només les puc fer jo i hi ha coses que passen només quan jo no hi sóc, com néixer, morir, estimar o resar...

Tot el que és bell em passa. Jo no podria fer coses com aquestes, jo no sóc jo. Això no ho hauria d'oblidar mai.

El pèndol

Un dia que anava cansat em vaig mig adormir al banc d'un parc i en l'entreson, mentre la respiració s'anava enlentint, a poc a poc l'atenció es va anar centrant en els intervals que feien els pulmons quan s'aturaven, quan canviaven i deixaven d'inspirar, quan detenien el pèndol abans de començar a espirar.

Recordo que en un d'aquests moments de no-alè —un no-moment, per tant— les qualitats més subtils de la meva creativitat esclataren i, amb gran alegria es desplegaren lluminoses en configuracions delicadíssimes que s'anaren infiltrant pels porus de la meva pell omplint-la de dolçor i de lleugeresa. Era el cel que em prenia en braços.

El cel

Deixa que el cel esdevingui.

No el forcis, no es pot fer.

Tan sols pots permetre-ho.

Permet que el cel esdevingui en tu.

Sigues una vall

blanca i

entregada i

pacient i

flueix,

deixa que et porti la marea

no li posis impediments

no nedis contra corrent,

fes-te un amb l'aigua del cel

dissipa't-hi

font-te en el seu cabal

sigues emanació seva,

deixa de ser tu,

desapareix.

L'arbre i el sol

Si demà no sortís el sol, aquest arbre moriria perquè está tan íntimament lligat al sol que són una sola vida.

La distància entre el sol i l'arbre és molta. Els raigs de llum i d'escalfor triguen deu minuts en arribar de l'un a l'altre.

Deu minuts és molt a tres-cents mil quilòmetres per segon. La distància és enorme però si el sol s'apagués l'arbre es moriria.

L'arbre i el sol, doncs, existeixen junts. Són impensables l'un sense l'altre. L'árbre es fon amb el sol a cada moment mentre que el sol, fonent-se amb l'arbre, fa que visqui segon a segon.

Però encara passa una altra cosa: si el sol dóna vida a l'arbre, l'arbre li torna la vida al sol. L'árbre dóna vida al sol perquè els dos són una sola cosa, perquè un és la resposta de l'altre i perquè sense respostes no hi hauria vida.

Celebrar

Déu és algú que ha après el secret de com ser feliç amb tot l'univers: amb cada flor, amb cada riu, amb cada roca, amb cada estrella. Algú que s'ha fos en cada una d'aquestes coses en una contínua i eterna celebració. Déu és amor. Nosaltres som celebracions seves.