L'úter de la mare és la veritable, única i exclusiva escola on tots hem après a estar sols.
Es diu que l'anhel de nirvana, d’il·luminació, de salvació o de paradís que tots portem a dins, en realitat és la memòria profundament gravada d'aquesta estada. Allí vam conèixer la solitud i la felicitat.
Estàvem sols, érem Déu. No hi havia ningú més. Ningú no ens molestava ni interferia. Érem amos i senyors. Sense conflictes, la pau era intrínseca. Hi havia silenci i no llenguatge. Residíem en el més profund de nosaltres mateixos.
Així s’explicaria el pensament que tots tenim que la vida era bella en la infantesa. També, tots els països i les tradicions el tenen i evoquen que en el passat hi hagué una edat d'or.
Els hindús en diuen Satyuga, l'Era de la Veritat. Expliquen que en el passat, en algun moment molt abans que comencés la Història, tot era bell i feliç. No hi havia conflictes ni antagonismes ni violència i prevalia l'amor.
Els cristians diem que Adam i Eva vivien a l'Edèn, a un jardí, al paradís, en absoluta innocència fins que vingué la caiguda. Però l'edat d'or va ser abans de la caiguda.
A Mesopotàmia s'ha trobat una pedra de fa sis mil anys amb una inscripció que sembla l’editorial d’un diari. Diu: «Aquesta és l'era del pecat i tot ha anat per mal camí: els fills no creuen els pares, l'esposa no creu el marit i impera la foscor. Què se n’ha fet d'aquells dies daurats, dels dies del passat?» És una inscripció de fa sis mil anys.
Lao Tse també parla que en el passat, tot era bonic. Prevalia el Tao i com que no hi havia res de dolent, ningú no predicava. No hi havia coses per a canviar o transformar. No hi havia sacerdots ni líders, i tot estava tan bé que ni tan sols hi havia religió. No calia. Tampoc no hi havia sants, perquè no hi havia pecadors. Tothom era tan sant que ningú no era conscient de qui era savi o pecador.
La psicologia afirma que en realitat aquest passat no ha existit mai ni a enlloc veritablement. Es tracta de la memòria que tots tenim de la nostra estada en l'úter i que aquesta memòria sí que existeix realment.
El claustre matern és com l'oceà. El líquid on hem flotat durant nou mesos té uns components molt semblants als de l'aigua de mar: les mateixes sals i molts dels seus minerals. És aigua de mar assossegadora.
L'úter manté la temperatura adequada encara que la mare tremoli de fred. Per al nen sempre fa la mateixa calor. Amb aquesta escalfor hem flotat feliços, sense preocupacions, ansietats ni responsabilitats, completament sols sense ser conscients ni tan sols de la mare.
El record d'aquesta empremta persisteix en tothom i és una realitat fonamental perquè, d'una banda, així de sols érem abans d'entrar en la societat i així tornarà a ser quan en sortim, i de l'altra perquè quedem nus, desproveïts i cara a cara davant l'abans i el després d'aquest pas de vianants.
Del salm 77: Quan recordo allò que Déu havia fet, sospiro / em sento defallir sempre que hi penso / no arribo a aclucar els ulls / em contorbo tant, que ni goso parlar / penso en les èpoques llunyanes /recordo els temps antics / de nit rumio dintre meu / i em pregunto a mi mateix: / «És que el Senyor ens ha abandonat per sempre / i ja no ens serà propici mai més? / ¿Ha deixat per sempre d'estimar-nos / i ha anul·lat d'ara endavant les seves promeses? / És que Déu s'ha oblidat de compadir / i la severitat li endureix el cor?» / I exclamo: «És per això que sofreixo: / la mà de l'Altíssim ja no actua com abans». / Recordo de nou les gestes del Senyor, / tots aquells fets meravellosos; / repasso dintre meu les vostres obres, / i penso en les vostres proeses. / Déu meu, era sant el vostre obrar, quin déu era gran com ho era el nostre?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada