No he pogut vèncer la temptació i he entrat a un hortet que hi ha pujant el carrer de la Farigola a la dreta. En diuen «el patatero». Per arribar-hi cal fer coses i grans gambades que a la meva edat no s'han de fer. Portava un objectiu secret i quan he vist que ningú no em veia i podia passar desapercebut fins a fer-me invisible del tot, hi he entrat.
Quina meravella! La persona que en té cura ha de ser un gran professional. No es veia excessivament arreglat però tampoc gens deixat. Es notava que s'hi treballava, que era viu i hauria donat un dit de la mà per poder menjar un d'aquells enciams escarolats que desprenien tan bona olor — olor de terra humida.
Doncs bé, el propòsit era veure si entre les plantes aromàtiques —romaní, farigola, espígol, etc.— que envoltaven —i protegien— l'hort, hi havia poliol. I vet aquí que les meves suors s'havien vist recompensades. Efectivament, a un racó d'un angle, protegit per dos murs, ha aparegut un matoll que passava una mica desapercebut darrere unes espectaculars mates de lavanda. Encara no era massa olorós, però he pogut percebre perfectament la blancor del seu perfum naixent, tan fi i tan honest.
En fi, he acabat la ronda caminant molt curosament, molt poc a poic, procurant no esberlar cap canya trencada mentre anava pensant en com m'ho faria per baixar. El moment més complicat ha estat el fort pendent i quan anava a fer la primera passa ha aparegut a la vorera un senyor vellet que m'ha dit: «Ande, cójase de mi mano». Així ho he fet, així he baixat i, quan començava articular alguna paraula d'agraïment, ell no m'ha deixat parlar i ha insistit: «No, no, ni hablar, hasta la acera».
Finalment, quan ha vist que m'havia deixat en un lloc prou segur ha marxat tan desimbolt com havia vingut. Jo, com si m'hagués d'excusar d'alguna malifeta però sobretot per deixar sortir de mi alguna paraula d'agraïment, li he dit: Sólo quería oler el poleo, però ja no hi he sigut a temps perquè no ho havia sentit. El seu caminar desmanyegat, una mica coix, amb un braç agafant l'altre pel colze que basculava, semblava dir: Segur que és a mi a qui has d'agrair res?
Com és que havíem coincidit tan i tan exactament?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada