«Estem naturalment orientats cap a Déu». De les Grans Regles de sant Basili.
L’amor de Déu no s’ensenya. Ningú no ens ha ensenyat a alegrar-nos de la llum ni a voler la vida per damunt de tot. Tampoc ningú no ens ha ensenyat a estimar els qui ens han posat al món o els qui ens han educat. Igualment o potser amb molta més raó, no hi ha cap lliçó exterior que ens ensenyi a estimar a Déu.
La mateixa manera de ser de l’ésser viu, vull dir de l’home, ha estat posada com una llavor que porta en ella mateixa el principi d’aquesta capacitat d’estimar. En rebre de Déu el manament de l’amor, obtenim de seguida, des del primer moment, la capacitat natural d‘estimar. No actua pas des de fora. Cadascun se’n pot adonar per un mateix i en ell mateix ja que tots busquem naturalment allò que és bonic i bell encara que la noció de bellesa sigui diferent per a l’un i per a l’altre. Sense que ningú ens n’ensenyi estimem els qui ens estan vinculats per la sang o per alguna afinitat. En fi, manifestem sincerament la nostra benevolença als nostres benefactors. I doncs, què hi ha de més admirable que la bellesa divina? Què podem pensar més digne de complaença que la magnificència de Déu. Quin desig hi ha tan ardent i tan intolerable com la set provocada per Déu en l’ànima purificada de tots els vicis que exclama amb emoció sincera: «l’amor m’ha ferit». Que en són d’inefables i d’indescriptibles els raigs de la bellesa divina...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada