Una primera qüestió: La ment és pura. No es tracta de la meva ment sinó de la ment on no hi ha cap «meva» o «teva», cap jo ni tu. «Jo» seria la impuresa i just darrere meu hi hauria la ment original, la pura. El «jo» és la pols.
Si intento analitzar què soc, veuré com aquella ment original i pura s'identifica immediatament amb el meu passat, amb els records.
Què soc? Ara mateix, si em fos donat de respondre, ho podria fer de dues maneres. Una seria la resposta verbal i amb ella diria coses del meu passat. Diria: «Em dic així. Pertanyo a tal o a qual família, a aquesta o aquella religió, a un o a un altre país. Tinc estudis o no, soc ric, soc pobre». Tot això són experiències del meu passat, però no són «jo». Són coses que he portat a terme, que hi he passat, que han estat un trajecte i així és com el meu passat va augmentant.
Aquesta seria la resposta verbal, tanmateix quina seria la real? Ara mateix, si deixo de banda tot el meu passat, si oblido els meus pares, la meva família, la meva religió, el meu país i tot allò que és accidental i em quedo només amb mi, aquí i ara ¿qui soc aleshores? No em vindrà cap nom al cap ni cap forma ni cap idea, només hi haurà la consciència neta que existeixo i prou. No podré dir «qui» soc. Simplement diré «soc». Si volgués respondre «qui» hauria d'utilitzar altre cop el passat.
Soc una consciència, una ment pura, un mirall innocent. Ara mateix, només soc una simple consciència que «soc». No cal el «jo». Tan sols soc existència. No tinc forma ni nom.
Es fa difícil de presentar-se en societat amb allò que realment som perquè quan ens relacionem necessitem algun nom, alguna forma. El meu passat és qui em proveeix del nom i de la forma. Aquest nom i aquesta forma són útils. Sense ells seria difícil sobreviure. Són necessaris, però no són jo, tan sols són etiquetes i degut a aquesta necessitat utilitària, la ment original s'identifica amb el nom i la forma que són la pols que s'hi acumula.
Una segona qüestió: Quin és el problema que hi ha perquè hàgim de fer tants d'esforços per saber qui som? Per què no hauríem de saber-ho sense esforç? Per què hi ha problema?
Ets, saps que ets, així que ¿per què no pots saber qui ets? On t'equivoques? Per què no tens consciència de qui ets? Quina és la barrera que impedeix aquest autoconeixement bàsic? Si ho poguéssim comprendre la barrera es dissoldria fàcilment.
Potser la veritable qüestió no és com conèixer-se sinó saber com no t'estàs coneixent, com t'estàs perdent una realitat tan òbvia, com se t'escapa una veritat bàsica que és tan a prop teu, com persisteixes a seguir sense veure-hi.
Has creat un dispositiu automàtic de defensa, altrament hauria de ser difícil escapar-se d'un mateix. Has creat murs. D'alguna manera t'estàs enganyant.
Quin és aquest truc, el dispositiu d'escapar-te, de deixar de conèixer-te a tu mateix? Si no comprens el truc res del que facis t'ajudarà, perquè el truc romandrà i seguiràs preguntant una vegada i una altra «com conèixer-se a un mateix, com conèixer la veritat, com conèixer la realitat» i així seguiràs fent la barrera cada vegada més alta i res del que puguis fer hi ajudarà.
No cal res positiu per conèixer-se a un mateix, tan sols cal una cosa negativa. Només has d'enderrocar la barrera que tu mateix has construït i quan no hi hagi barrera, et coneixeràs.
El coneixement passa, travessa, s'esdevé, s'escola quan no hi ha barreres i en això no es pot fer cap esforç.
Carrer de La Costa, 16.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada