Com un cant de cadernera

Capítol 1 

  

Benvolguda.

Em preguntes pel meu canvi i no sabia què dir-te fins que vaig recordar una cosa que em va passar poc després d'acabar la carrera.

Ja coneixes la meva passió per la música. Doncs bé, com que per la feina vaig haver de viure a un altre lloc, demanava a tothom si sabien d'algú que em deixès una estona un harmònium per seguir les meves pràctiques. Així és com em van adreçar a la capella del Santíssim d'un hospital que era als afores de la ciutat. Un vell instrument que es manxava amb pedals.

Com saps, a les esglésies, a una banda del sagrari hi un gresol encès i l'harmònium on jo tocava era al seu costat. Un dia la flama aparegué apagada i una estranya sensació de solitud i de fred ho va envoltar tot.

Vaig començar a treballar i les mans s’agarrotaven. Calia fer esforços per seguir tocant. Res no havia canviat però els dits, aquell dia, semblaven de glaç. Què estava passant? Tampoc feia tant fred! La única diferència entre la setmana passada i aquesta era la candela apagada. No n'hi havia per tant.

Al vespre, mentre sopava em vaig adonar que encara hi pensava. La simple absència d’una flama havia provocat un remolí d'atenció o un reguitzell de qüestions que no m'havia fet mai abans. Recordo que un dia fins i tot vaig riure quan vaig pensar que, si Déu era present al sagrari i la flama de la candela en donava testimoni, es podia dir que aquell dimarts si no hi havia flama tampoc hi havia Déu.

Quan la setmana següent hi vaig tornar em va semblar que no hi anava com abans. Tot el que involuntàriament havia estat reflexionant al llarg d'aquells dies em venia al cap i els exercicis de digitació es convertien en rutines sense atenció.

Recordava les ganes amb que havia esperat l’arribada del dimarts m'interrogava per què havia vetllat tant aquesta espera. Era cert que en aquella estona gaudia d'uns moments de descans però abans les coses no eren així. Abans no ho esperava amb tanta intensitat. Què havia canviat? No ho sabia. Jo era la mare de sempre, la professora de sempre que exercia a l'Institut de sempre i que tenia les idees de sempre. Amb tot, hi havia alguna cosa que se m’escapava, un nus que demanava ser desfet, una clau amagada que havia de ser lògica, simple i silenciosa de trobar.

Com podràs comprovar tu mateixa, era tan senzilla que no la veia perquè la tenia massa a la vista. Va ser un dia de maig que em fou donat de conèixer el desenllaç.

Totes les reflexions, les imaginacions, el mateix indret on tocava o les ganes de tornar-hi tenien un denominador comú, una paraula que passava per totes elles i no sabia quina era. No era ni la música ni l'esbarjo.

Així és com poc a poc em vaig adonar que d'ençà del dia que la flama aparegué apagada, la pregunta per Déu apareixia per tots costats. Sense la paraula «Déu» res del que m’estava passant no tenia sentit. La paraula Déu ho lligava tot. Ara ja ho tenia clar.

Era a un lloc de Déu» —una església— on jo anava a assajar. Era al costat d'una flama «a Déu referida que jo movia les mans pel teclat, Era la possibilitat «que Déu no existís» com la flama d'aquell dia.

Déu! Hi havia Déu? La seva paraula era per tot arreu.

Aquesta era la paraula que em perseguia, la més present, el denominador comú de totes les meves cabòries, molt més que els progressos que feia amb el teclat.

Tan sols calia acceptar l'evidència i aquest va ser el primer pas. Quan el vaig donar vaig recordar les paraules del salm. Jo també sentia un parlar que m'era desconegut: «Li he tret el pes de les espatlles, i els cabassos de les mans. Has cridat quan et veies oprimida, t'he salvat, t'he respost en el tro misteriós, t'he provat a les fonts de Meribà». Efectivament, em sentia molt més lleugera, descarregada d'una càrrega que ni tan sols jo sabia que suportava.

Fixa't que acceptar la  p a r a u l a  «Déu» és, en el fons, reconèixer la seva existència perquè no podem quedar-nos fora del llenguatge que diem. Aquest fou el començament de tot. Ara puc dir que sense aquest pas no hagués arrencat a conèixer res de debò. A partir d'aquest fet insignificant —una candela apagada— es pot dir que vaig encetar el canvi a tal com em coneixes ara.

Reconèixer que buscava aquesta paraula al mateix temps que ella em buscava a mi! Reconèixer que em seguia molt aprop des del dia que la xinxeta del sagrari aparegué apagada. Déu era la paraula i... la paraula era Déu.

Recordo amb intensitat aquell dia quan vaig sortir de l'hospital. Una nena entonava una cançó i, en sentir les seves paraules, em vaig desfer en plors per tanta evidència: percebia com un cant de cadernera que la paraula «Déu» floria sense por i sense impediments en el meu interior tant si la candela era encesa com si no i això m'omplia d'una alegria gran.

Ara ve el mes de maig, regalada primavera, floriran totes les flors, els clavells i les roselles. Cantaran els passerells per les fresques aigüeleres cantarà el rossinyol, el tord i la cadernera.

Poc temps després vaig fer la cosa més bonica que mai no havia fet: deixar-ho tot i peregrinar a Lourdes. En algun lloc conservo alguna nota. Si les trobo miraré de fer-te'n un relat que et sigui fàcilment entenedor.

Mentrestant rep de qui t'estima una abraçada d'agraïment per les teves tan càlides paraules.