Cebes

En el somni s’encenia una zona lluminosa a l’interior del tòrax. Potser la llum venia de l’interior de dues mans juntes que la protegien en forma de pregària amb els dits cap amunt. Potser venia del cor d’una ceba que tenia dins el pit amb el seu centre lluminós envoltat de moltes capes.  

Em vaig despertar amb el convenciment que només som capes sobreposades, epitelis un damunt de l’altre, cebes. Potser sí, perquè diuen que tot en l’univers creat ve d’un punt central petitíssim però molt potent. Una vegada hi hagué un punt, un centre, a partir del qual s’anaren sumant capes i més capes, que engreixaren la idea de ceba fins a fer-la cos. 

Vistes així les coses, en el somni m’hi podia reconèixer nítidament. No em costava gaire de situar-me, de recordar o de percebre una altra vegada aquest centre rabent, viu i lluminós, aquest esclat inicial que tots portem a dintre i que no s'ha apagat mai. El recupero, «torno als orígens», no em costa. Fins i tot puc pensar en abans d’aquest llampec creador, però això potser és pensar massa i segueixo l’ona expansiva, fins allà on la porti el vent de les esferes. Les túniques que duc voletejant, ah, aquestes capes lluminoses de ceba que soc!

Una ceba no és cap entitat per ella mateixa. És un moment, una petita estona de vida d'un univers viu. Sortosament, però, una ceba és més intel·ligent que qualsevol explicació. En la seva saviesa hi ha implícit el silenci que tenen les grans meravelles. Amb la mudesa la ceba ho diu tot i somriu picant als ulls de qui li pregunta mort d’enveja per què ell no és ella. 

Aquesta petita durada que és una ceba no pot explicar tot el temps dins del qual ella és perquè no el pot percebre sencer. En canvi, el temps sí que podria fer-ho amb l'estona que és una ceba, però no li cal perquè el temps de la ceba hi és inclòs. No la ceba, doncs, sinó la ceba de què sigui ceba, seria el tema a parlar, ja que no és ceba perquè sí. 

Per dir ceba hem d’estar fora d’ella, no ser-la. La ceba no s’autonomena ceba a ella mateixa. Prou feina té. Per a ser una bona ceba, ha d’estar molt i molt concentrada en ella mateixa, ser molt meticulosa i no perdre ni un pessic d’atenció. D’aquí venen les seves virtuts guaridores. Es poden percebre des del mateix moment que la plantem o que la collim fins que la cuinem o la masteguem crua o cuita. És com menjar llum. A banda de l’aliment, ens aporta una estructura i una coherència perdudes («Ah, jo havia perdut el cor, el nucli, el centre de la meva vida i la ceba m'ha dit on era!») i també estremiments com els de tenir-ne un tel tendre o sec a les mans. 

De les capes de la ceba en diuen corfolls: cor foll. 

La dita «La ceba ha de sentir les campanes» vol dir que, en plantar-la, s’ha de colgar molt poc. 

La dita «Si un tel de ceba es menjava un capellà, no diria mai més missa» vol dir dues coses. Una, que és el tel de ceba qui es menja el capellà i, dues, que és el capellà qui es menja el tel de ceba. D’ambdues maneres ens quedem sense missa. 

Els tels de ceba són èpoques. N’hi ha de més prims que d’altres com els anells dels arbres. Ha plogut molt o poc. La ceba pot portar fàcilment a la seva consciència un determinat tel de quan era jove perquè el conserva molt viu, ben premsat i protegit, ja que té sempre present la imatge emissora del centre radiant. 

Malgrat tot, la ceba no pot deixar de tenir un sentiment desconegut de coses que no veu, però no les inquireix ni les tafaneja. Les deixa com són. La ceba se sent feliç d’haver adquirit el coneixement de no poder saber-ne res.