La follia

Em preguntava quin text podria acompanyar aquesta carta del tarot —Le Mat, de valor zero en la baralla: algú que fa camí, amb una cara blanca i resplendent de tant mirar el cel— quan em van parlar de l’Elogi de la follia d’Erasme de Rotterdam. Per l’edat em tocava d'haver-lo llegit abans, però com sigui que no ho vaig fer, dono ara una versió escurçada de l’últim i el penúltim capítol. Recordem que Erasme en aquesta obra fa parlar a la niciesa en primera persona fent un recorregut per llocs comuns. El penúltim capítol comença així: .

«Com que els textos que he citat no gaudeixen de reputació entre els cristians, ara em referiré a les Sagrades Escriptures, com acostumen a fer els erudits. (...)» 

L'Eclesiastès al capítol primer, diu: «El nombre dels necis és infinit». ¿No indica això que ho són el comú dels homes, excepte un petitíssim nombre que no sé si algú en podrà dir res? Jeremies és més explícit quan diu: «L'home s'ha tornat neci a causa de la seva saviesa». Atribueix aquest profeta la saviesa a Déu i deixa la bogeria als homes, perquè també afirma: «Que l'home no es vanagloriï del seu saber». Per què Jeremies no ho vol? Simplement perquè aquesta saviesa no existeix. 

Però tornem a l'Eclesiastès quan diu: «Vanitat de vanitats, tot és vanitat». Què hem d'entendre sinó que la vida humana és una farsa estúpida conduïda per la bogeria? (...) A l’Eclesiastès també hi ha escrit: «El neci és vel·leïtós com la lluna, mentre el savi roman tan estable com el sol». Això indica que tots els homes són necis i que només Déu pot tenir el títol de savi, perquè la lluna simbolitza la naturalesa humana i el sol, deu de tota llum, a Déu. Cal afegir al que acabem de dir que Jesús mateix diu a l'Evangeli que ningú no pot dir-se bo llevat de Déu. Per tant si, segons els estoics, tothom que no és savi és neci i el bo és també savi, cal deduir que la neciesa abasta tots els mortals. 

Salomó, al capítol XV, sosté que: «la bogeria és l'alegria del neci», és a dir, que clarament manifesta que sense aquesta neciesa no hi ha res de grat en l'existència. Confirma el que s'ha dit aquesta frase: «Qui afegeix ciència afegeix dolor i en un gran saber sempre hi ha una gran pena». Aquest mateix il·lustre predicador expressa que: «Al cor dels savis habita la tristesa i al dels necis, l'alegria». Potser per això ell mateix va voler conèixer no només la saviesa, sinó també la bogeria. Tan sols cal llegir aquestes paraules en el primer capítol: «Vaig dedicar el meu cor a conèixer la prudència i la saviesa, els errors i la bogeria». I és fàcil de comprendre que aquest passatge és un elogi per a mi, la bogeria, ja que l'autor em va posar en darrer terme i el mateix Eclesiastès sosté que els darrers seran els primers. (...) 

Què s'ha de guardar millor, el que és estrany i valuós o el que és vulgar i vil? Encara que ho oculteu, contestarà en el vostre lloc el proverbi grec que diu «Deixa el càntir a la porta»; i que ningú ho menyspreï temeràriament, perquè ho cita el déu dels nostres mestres, Aristòtil. Hi hauria algú prou estúpid per deixar al carrer les seves joies i diners? Em sembla que no; més aviat se'ls amaga al lloc més recòndit dels cofres més forts. El que no val res, es deixa a la vista. Aleshores, si el que és valuós s'amaga i el que és vil es deixa a la vista, és obvi que la saviesa, que es prohibeix d’amagar, és inferior a la neciesa, que s'aconsella ocultar. Vegeu el testimoniatge literal: «És preferible l'home que amaga la seva niciesa que qui amaga la seva saviesa». 

Sant Pau va acceptar de bon grat la mateixa qualificació en l'Epístola als Corintis: «Parlo al neci —diu— perquè ho soc més que ningú», com si realment volgués convèncer-los que ningú no l’avantatjava en ximpleria. (...)

Ni amb aquesta frase buscava donar a entendre que fos més neci que els altres, ja que el que va dir va ser «Ells són ministres de Crist, però jo també», com qui té per honra explicar que això era el mateix que pels altres; i va afegir: «I jo encara més, perquè sabia que no només era igual als restants apòstols sinó que en alguna cosa era superior. I perquè aquesta asseveració que ell tenia per certa no sonés arrogant, es va defensar amb el pretext de la neciesa; perquè dir la veritat sense causar ofensa és privilegi dels necis.» 

Els deixaré pensant en el que veritablement va voler dir sant Pau quan va escriure això. Pel que fa a mi, m'atenc a l'opinió dels nostres obesos teòlegs, tan prestigiosos als ulls del poble i amb els quals la majoria dels nostres doctes prefereixen enganyar-se, a concordar amb els savis que dominen tres llengües. Doncs ni un sol d'aquests petits hel·lenistes fa més del que pot fer un lloro, sobretot un teòleg insigne, el nom del qual oculto perquè els meus lloros no li recitin l'epigrama grec de l'ase que va tocar la lira. Aquest personatge ha explicat amb magistral teologia el passatge que ens ocupa i en arribar a la frase «Parlo com a neci, perquè ho soc més que ningú» fa una nota i, a més, afegeix un tros de profunda dialèctica. Transcric les seves paraules, tant en la forma com en l'essència: «Parlo com a neci», o sigui «Si semblo neci perquè em comparo amb els falsos apòstols, ho semblaré encara més quan veieu que em tinc per superior a ells». I després, oblidant-se del tema, passa a altres consideracions. (...) 

Alguns passatges de Sant Pau presenten contradiccions que no apareixien al text original. I si hem de creure Sant Jeroni, que coneixia cinc llengües, quan l'apòstol va anar a Atenes va veure per casualitat la inscripció d'un altar i la va alterar per convertir-la en argument a favor de la fe cristiana. Va suprimir tot el que no li convenia i va mantenir només les paraules finals, encara que una mica alterades. La inscripció original deia: «Als déus d'Àsia, d'Europa i Àfrica; als déus estrangers i desconeguts». 

Seguint aquest camí, els teòlegs busquen per tot arreu fragments que els vinguin bé, mistificant-los en cas necessari, sense pensar que el que és anterior o el que segueix pot no guardar relació amb el tema o fins i tot contradir-lo; és aquest un mètode tan desvergonyit que fins i tot l’han imitat els jurisconsults. (...)

Tornem a Sant Pau: «Suporteu —va dir— amb paciència als necis». I també «Rebeu-me com un ignorant» i «No parlo amb inspiració divina, sinó portat per la ignorància». I encara afegeix: «Per Jesucrist som necis». Hi ha millor elogi de la bogeria? Doncs també la va recomanar com la cosa més necessària i útil: «Qui de vosaltres es cregui savi que actuï com a ximple per trobar la veritable saviesa». 

Per la seva banda, Sant Lluc diu que Jesús, quan va trobar dos dels seus deixebles al camí d'Emmaús, els va anomenar bojos. És admirable que fins i tot Sant Pau atribueixi una mica de neciesa a Déu, ja que va dir: «La neciesa de Déu és superior a la saviesa dels homes», si bé Orígens, en la seva interpretació, va afirmar que no hi ha comparació entre el concepte humà i aquesta neciesa, perquè és la mateixa a què es refereix un altre passatge: «La paraula de la Creu és nècia per als que es condemnen». 

Però, per què turmentar-me reunint tants testimonis que recolzin les meves afirmacions, quan veiem en els Salms que Crist diu clarament al seu Pare: «Tu coneixes la meva ignorància»? (...) Jesús detestava els doctes que es vanagloriaven de la seva prudència, com clarament ho testimonia Sant Pau: «Déu escull precisament allò que el món considera neci» i «Déu ha volgut salvar el món mitjançant la neciesa», ja que no podia ser salvat per la saviesa. Déu ho declara en paraules del profeta: «Confondré la saviesa dels savis i condemnaré la prudència dels prudents». 

Així mateix, s'afanya d'haver amagat als savis el misteri de la salvació i haver-ho revelat als pàrvuls, és a dir, als bojos i als pobres d'esperit; perquè aquesta paraula en grec significa el que és oposat de savi. Per això mateix Jesús ataca a l'Evangeli amb insistència els savis, mentre protegeix la multitud ignorant. Quina altra cosa pot significar «Ai de vosaltres, escribes i fariseus!»? En canvi, se'l veu feliç quan es troba amb nens, dones i pescadors. Entre els animals, prefereix els que s'allunyen més de l'astúcia de la guineu. Per això va triar cavalcar en ruc, encara que ho pogués haver fet en els més ferotges lleons; l'Esperit Sant baixa fins a ell en forma de colom, i no d'àliga o falcó. Per la mateixa raó, a les Sagrades Escriptures es parla constantment de cérvols, gaseles i bens; Jesús anomena ovelles els qui creuen en ell i estan destinats a la vida eterna. No hi ha cap animal més mansoi que aquest, com ho prova Aristòtil quan diu: «ànima de xai» com a insult contra els estúpids i maldestres; i, tot i això, Crist es declara pastor d'aquest ramat. 

Per saber com li agradava aquest nom n'hi ha prou de recordar que Sant Joan el va presentar al poble dient: «Aquest és l’anyell de Déu», expressió que es repeteix sovint a l'Apocalipsi. Això prova que tots els homes, fins i tot els pietosos, són necis. El mateix Jesucrist, que era «la saviesa del seu Pare», va tenir que fer-se, en certa manera, el boig per posar remei a la bogeria humana, de la mateixa manera que es va revestir de carn pecadora per redimir el pecat. I ho va fer mitjançant la simplicitat dels apòstols, homes senzills i rústics, a qui va recomanar especialment que s'apartessin de la saviesa i s'inspiressin en l'exemple dels nens, els ocells i les flors silvestres, és a dir, els éssers innocents, sense intel·ligència, que viuen segons la seva naturalesa i sense preocupacions. 

Portat per la mateixa idea, els va aconsellar que no meditessin el que havien de contestar a les sinagogues i tribunals i els encarregava que no confiessin en la seva prudència sinó que en descansessin del tot. Per la mateixa raó va ordenar Déu a l'home que no toqués l'arbre de la ciència, sota pena de severs càstigs, ja que hi residia la desgràcia. Sant Pau va condemnar la saviesa com a motiu de perdició; i Sant Bernat, coincidint amb la seva opinió, va dir que el lloc que va triar el dimoni per aguaitar els homes s'anomena muntanya de la saviesa. 

La bogeria gaudeix també dels favors del cel, que concedeix al neci el perdó de les seves faltes, mentre el nega rotundament al savi; per això, és natural que els qui han pecat amb coneixement de la seva falta busquin excusa i protecció en la bogeria. En el Llibre dels Nombres, Aaron suplica el perdó per a la seva germana dient a Moisès: «Et suplico, Senyor, que no tinguis en compte aquest pecat, que hem realitzat nèciament». Saül s'excusa amb David dient-li: «M’he comportat com un neci», i apaivaga el Senyor afirmant: «Et prego, Senyor, que no et facis càrrec de la meva infàmia, perquè actuem bojament», com si només al·legant estupidesa o ignorància pogués assolir la disculpa. 

Fins i tot Crist a la Creu prega pels seus enemics amb aquestes paraules: «Pare, perdona'ls», sense donar cap altra raó que la ignorància: «perquè no saben el que fan». També Sant Pau escriu a Timoteu «La misericòrdia de Déu m'ha acollit, ja que he obrat incrèdulament per ignorància». Què és obrar com a ignorant sinó deixar-se emportar per la neciesa més que per la maldat? I quina altra cosa dona a entendre amb «la misericòrdia de Déu m'ha acollit» sinó que només per la neciesa l'ha assolit? També ve al meu suport un passatge de Salmista, que vaig oblidar citar al seu moment: «Senyor, no penseu en les faltes de la meva joventut ni en els meus errors». Es disculpa de la joventut, de la qual és companya inseparable, i dels errors, la repetició dels quals indica una multiplicada neciesa. 

* * *

La felicitat suprema és una mena de bogeria.
El misticisme 

Això es veurà amb claredat després d'una breu demostració de com aquesta felicitat suprema a què aspiren els pietosos no és sinó un gènere de bogeria. Abans que ningú, Plató ho va intuir quan va escriure que la felicitat més perfecta és el deliri dels amants. En efecte, l'enamorat pot afirmar que no viu en ell, sinó en l'ésser estimat, i la seva felicitat és tant més gran quant més s'oblida de si mateix per identificar-se amb l’altre. Quan l'esperit puja de manera que ja no governa pròpiament el seu cos, és evident que es produeix un deliri. Quin altre sentit tenen les expressions vulgars com «torna en tu», «està fora d’ell» o «ja ha tornat en si»? Doncs bé: com més intens és l'amor, més profund i vehement és el deliri que provoca. Per tant, què és, doncs, aquesta vida a la qual aquestes ànimes aspiren amb tant de fervor? L'esperit, com avassallador, absorbeix el cos més fàcilment com més grans són els dejunis i les penitències amb què ha estat preparat. I l'esperit, alhora, és absorbit per l'essència divina, que és molt superior a ell. Així, quan l'home està completament «fora de si», pot assolir la felicitat, perquè estarà desposseït de la materialitat i viurà inefablement confós amb el Bé Suprem, que atrau cap a ell totes les coses pures. És cert que la felicitat no pot ser perfecta fins que l'ànima no hagi recobrat el seu antic cos conduint-lo a la immortalitat, però com que la vida devota és una meditació sobre aquesta existència futura, com una ombra, de vegades és recompensada amb una mena d'aroma i gaudi d'ella. 

Això, encara que només sigui una gota en relació amb la deu del goig diví, és més valuós que tots els plaers humans reunits. De tal manera sobrepassen els delits espirituals als materials, els invisibles als visibles! El profeta ho va anunciar així als elegits: «El que Déu guarda per als qui l'estimen no ho ha sentit mai cap ull ni cap oïda ni cap cor». I aquesta és una bogeria que no destrueix la mort, sinó que la perfecciona en l'altra vida. 

Aquells pocs que han gaudit d'aquests plaers han experimentat una cosa molt semblant a la bogeria. Diuen coses incoherents i estranyes als costums humans. Parlen sense sentit i canvien constantment d’estat d’ànim; estan un moment tristos i al següent estan alegres; ploren, riuen o sangloten; i en suma, estan realment fora de si. Quan recobren el coneixement desconeixen si han estat en el seu cos o fora d'ell, adormits o desperts; no recorden sinó com en un somni el que van sentir, van veure, van parlar i van fer. La seva única certesa és que van ser profundament feliços en el seu èxtasi i lamenten haver recobrat la raó, de manera que res no els és tan grat com gaudir ininterrompudament de la seva bogeria especial. Aquesta és una petita bestreta de la felicitat futura. 

* * *

Epíleg 

Però contemplo que m'he estès massa en el meu discurs. Si algú em retreu haver traspassat els límits convenients i haver parlat amb pedanteria, que tingui en compte que soc «la» Bogeria... i soc dona, que encara és pitjor. Que recordi, a més, el proverbi grec que diu: «Els nens i els bojos diuen les veritats», tret que pensi que això no parla de les dones, sinó només dels homes. Veig que esteu esperant un epíleg; però seria enterament boig qui pensés que recordo una sola paraula de tot el que acabo de dir... Us deixo un antic adagi: «No m'agraden els convidats amb bona memòria». I jo afegeixo: «Detesto els oients que tot ho recorden». Per tot això, oblideu el que he dit, il·lustres seguidors de la bogeria! Salut a tots! Beveu, viviu i aplaudiu!

Final

* * *

De vegades diem: «Ai, boig de mi!» o «Ai, el boig de mi que sóc!»