En el somni, una allau de verd estava a punt d’engolir-me. Em vaig posar a córrer pensant que m’atraparia, però vaig veure que hi havia un mur que contenia la inundació i em protegia. Vaig recular per contemplar l’escena. Feia dies que havia plogut bastant després d’un temps llarg de sequera. L’herba havia crescut molt i s’abocava fins al límit del parapet.
Per una banda, observava els subjectadors clavats fondament a la muntanya que aguantaven la xarxa de fils d’acer, com si l’herba s’hagués d’ensorrar o desbordar i, per altra banda, em deixava inundar per l’incessant flux de verd que m’era abocat a doll sense que m’arribés a tocar. Era una donació directa i personal. A ningú més li era donada. No hi havia gent al carrer.
Jo, que no era ni res ni ningú, em veia protagonista d’aquesta esllavissada. L’allau només era per a mi. Pensar això m'omplí de pànic i em va fer vacil·lar. Dubtant vaig tornar enrere unes quantes passes per comprovar que tot era com ho estava veient. Es podia dir que el verd no era només color, era aire que respirava i m’oxigenava i el reconeixia com alguna cosa que algú havia preparat per a mi molt meticulosament. Però de tot plegat era impossible fer-ne cap constructe coherent. Com ho explicaré tot això quan s’acabi el somni? em preguntava.
El començament
Si des del passeig de la Vall d’Hebron pugeu pel carrer de Veciana, arribareu al carrer d’Ariosto que, amb el de Goldoni, fan una volta al capdamunt d’un turonet. Tenen una sortida al carrer de Mediona que desemboca a la cruïlla on conflueixen, a més del carrer de Veciana, els carrers del General Mendoza, de la Mare de Déu dels Àngels, de Manlleu i de Cardedeu. Quan van urbanitzar el lloc, la corba de l’antic camí va deixar una clariana que ara és una placeta. Aquí comença la davallada del carrer de Cardedeu fins que acaba al passeig de la Mare de Déu del Coll.
La baixada, a la banda de muntanya, té un mur contenidor per fixar el límit del parc amb el del carrer. Ara la verdor és dominant, desbordant, un mar de festuca i agrets. Assegut a la placeta encenc un cigarret. Per què s’hi està tan bé? Se sent algun piulet, el ròssec d’alguna fulla seca o la crepitació del tabac cremant i petjades que venen de lluny. Quin goig fa escoltar els passos assossegats d’algú, com de vegades els d'un senyor amb el transistor a la mà acompanyant un gos. On sec hi ha moltes closques de caragols.
La donació
Per damunt del mur que marca el límit del parc i del carrer, veig com em són donats, abocats, aquests béns que venen de Déu. No hi són en cap altre lloc aquestes coses. Potser les sobreestimo massa. Potser pel record del carrer on vaig néixer. Els dies eren així, com ara. No havia de fer cap esforç. El mur que conté el límit del parc i una mica més amunt algunes malles i cables clavats terra endins per a sostenir la muntanya sacsegen l’ànim de la caminada. Volen aguantar la muntanya titànicament com si hi hagués un perill imminent que es desplomés. Diem fins aquí i prou, però també diem que en qualsevol moment pot caure.
La coherència
Visc «des-coherent» o incoherent la major part del temps. Què vull dir? Les coses estan separades, trencades, allunyadíssimes les unes de les altres, tot i que potser, però, no tant. Si hi ha una terra no només poblada per humans, si hi ha un univers i un cel i un Déu, per què no tenir-ho en compte? Es troben a faltar aquests devessalls de verd, de silenci, de vent i de blaus. A baix he de pensar puntualment en cada passa que dono. Les passes són comptades, a baix. I malgrat tot, amb tota la meva misèria, soc aquí. «On m’amagaria?» pregunta el salm. Pel bo i el dolent, plaf, soc aquí, al teu davant, faci el que faci, digui el que digui, sense poder fer res, sense poder dir res, ja que tot ho fas tu, ho dius tu i tot és tu. Què vols que faci? Què vols que digui? Fer o dir alguna cosa seria embrutar encara més les coses perquè seria creure que hi ha algú que les fa que no ets tu, tot i que tu no fas res perquè només ets.
El vagareig
Deambular, tot i que no només. Ser vagarejat. El vagareig com a totalitat, i jo a dins seu. Que tot plegat tan sols sigui a tu degut és el que massa sovint oblido. Arribar al fons d’aquest pensament de manera plena seria dir gràcies per la donació que em fas, pel fet de fluir d’un ara seguit d’un altre en espais de temps microscòpicament petits, reconèixer-ho radicalment.
Les negociacions secretes que tenim tu i jo fetes amb moltes trampes: el cigarret, la virtualitat, els cascos, les veus, els tons, les cadències i, en tot això, no poder negar la presència de, per exemple, sant Benet. «Vostè té molta imaginació, ha vist moltes pel·lícules i va tot el dia flipat!» podria dir algú que m'escoltés.
Però, anar tot el dia flipat, què vol dir? Vol dir establir ponts amb les eines que es tenen entre els contundents blocs de ciment del temps, de les rutines i de les agres lleis del carrer. A d’altres no els passa, d’acord, però hi ha una mirada universal igual tant per a ells com per a mi. Millor no pensar-hi en ells. Anàvem, deia, però no anem: som anats. Aquest només-ser-anat tan categòric que ens deixa desarmats en tots els sentits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada