El diccionari defineix la paraula corona com «un cèrcol fet de flors, de branques o de metall, que cenyeix el cap i s'usa com a adorn, insígnia honorífica, símbol de dignitat o de reialesa», i dona els sinònims de diadema, garlanda, laurèola.
Totes les realitats tenen corona. Sense corona no serien res. Per això el seu encant i la seva bellesa ens fascinen tant. Cal pensar i buscar i tenir sempre la mirada posada en la corona de les realitats per més insignificants que siguin perquè en aquestes la corona és tan visible que enlluerna. Efectivament, sense que hi hagués una corona, a una ermita mai no hi pujaria ningú.
Malgrat que no sé res ni he vist mai cap corona, ara n'imagino una de blanca, alta i tan inabastable que no la veiem, però que no podem deixar de pensar-hi. Cap mà no la pot tocar, tot i que les mans hi siguin a tocar, a punt d'arribar-hi. No la veiem, però ens hi podem apropar. Allà on abans només hi havia un cap, ara, damunt seu apareix una corona. Millor dit, és el cap qui davalla de la corona perquè era prèvia al cap.
La corona és el cèrcol del ball que dansen un cor i una ona. (És un acudit massa fàcil).
En aquest ball d’ascens, el coll és un lloc de pas important. És on els cercolets es creuen, com veurem més endavant quan parlem de la dansa. Hi ha molt de trànsit aquí i el coll haurà de ser tan lluent com l'aire que hi circularà. Serà tan resplendent com els anhels que modularan els muscles del coll. Serà tan ple d'estimació com l'estimació que haurà arreplegat mentre ascendia passant pels braços, les mans, els dits i el cor. Per aquí hi passa el flux permanent de la vida.
No si es pot saber científicament què és una corona perquè és un «fent-se» permanent. La corona diu ànima i l'ànima diu corona. No hi ha ànima sense corona ni corona sense ànima. Allà on es toquen les coses del cel i les de la terra és un lloc subtil i variable. Una membrana mòbil i escapadissa com una medusa. També es podria dir que brilla o que és incandescent. Corona és el rodonament que li ve de la bota. Anella que puja cos amunt per fora i anella amunt per dins. Esfera i bota per fora i per dins, com en el ball.
La posició inicial consisteix a formar dues fileres de parelles, cada una aguantant un cercolet. Es comença quan avancen les dues fileres i, en trobar-se, una d'elles aixeca els cercolets per tal que les parelles de l'altra filera passin per sota. Quan es tornen a trobar, ho fan al revés: la filera que ha passat per sota alçarà els cercolets per tal que ara hi passin els altres.
Arribats de nou a la posició inicial les dues fileres es desplacen cap al centre i fan una sola fila. Avancen cap endavant i, quan les últimes parelles arriben del darrere se separen cadascuna per la seva banda per tornar a trobar-se al començament i baixar en una sola fila. Quan la filera és recta tornen a desdoblar-se.
Les parelles que es creuen de dos en dos i giren una volta de molinet amb el cercolet creuat, canvien la direcció i fan una altra volta en sentit contrari. En acabar desfan la figura i tornen a lloc. Quan el nombre de parelles és múltiple de tres es repeteix el moviment anterior, però entrecreuant tres cercolets. El nombre de parelles pot ser múltiple de quatre.
Les parelles es tornen a ajuntar al mig en una sola fila i alcen el cercolets per tal de fer un pont. La primera parella comença a passar per sota del pont i les altres es van desplaçant cap al davant. Quan tots han passat pel pont es desplacen seguint a la primera parella per acabar la dansa. A la variant de Vilanova hi ha dos personatges afegits: el Majoral i l'Àngel que sol ser un nen petit que corona la darrera evolució del ball anomenada «Bota» i consisteix a fer una volta amb els cèrcols, damunt la qual puja l'àngel.
La corona es fa en el ball, després deixa d’existir per passar a formar part del món de les paraules.
Una jaculatòria o elogi de la Mare de Déu en el dia del seu naixement diu d'ella: «Corona del dogma». Us imagineu? Tot el «τᾰ́ δόγματα» que vol dir tota la saviesa, tota la consciència, tots els coneixements, totes les paraules, tots els misteris de tots els homes junts i, encara després, coronats per una diadema puríssima.
Sant Pau escriu: «Que la pau de Crist coroni —coroni— en els vostres cors els combats que manteniu. Sigueu agraïts».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada