La pericoresi —circumincessió o inhabitació mútua— és un concepte teològic que expressa el grau d'unió de les persones de la Trinitat, el «ser en» entre elles: com el Pare és en el Fill i ell en el Pare i com amb l'Esperit sant.
Això pressuposa l'afirmació que en Déu hi ha un sol ser, una substància i essència i una mateixa naturalesa divina i només hi ha distinció per les relacions que es donen entre elles: la paternitat, la filiació, i la processó o espiració.
La paraula pericoresi prové del grec i significa recirculació o recapitulació. Del grec va passar al llatí amb dues expressions similars: circumincessio i circuminsessio. La primera expressa dinamisme: vol dir moure's o fer girs al voltant d'algú o d'alguna cosa. La segona subratlla la ubicació dels uns en els altres. Literalment diria: tots tres seuen en un mateix lloc.
«Pericoresi» era també el nom d'una dansa, en la qual algú girava al voltant d’algú altre, entrellaçats com si fossin un de sol. El ball expressa de manera anàloga el significat teològic del terme. La pericoresi és la dansa de l'amor.
El Canticus Rothschild prova d’explicar-ho gràficament. Es tracta d’un llibre de pergamí petit com un mòbil. És un manuscrit profusament il·luminat d'origen francoflamenc fet a principis del segle XIV. Algú ha dit que és «un popurri de versos bíblics, lloances litúrgiques, fórmules dogmàtiques, exegesis i aforismes teològics que ens guien amb meditacions sobre el paradís, el Càntic dels Càntics, la Mare de Déu fins a la unió mística per, finalment, arribar a la contemplació de la Trinitat». Té una mida aproximada de 8,8 x 11,5 cm.
Podem contemplar en la successió d'imatges que es donen més avall com la cinta trenada de la Trinitat es transforma gradualment, passant d'imatges de proximitat personal a figures rotacionals geomètriques i ontològiques. Ve a ser un apogeu de l'ontografia medieval.
Tota la successió combina vint-i-quatre etapes principals entre les quals hi ha pàgines amb textos, lletres capitulars, escenes de llocs comuns o de la vida quotidiana del monjo que el va fer.
Una interpretació de les vuit que es reprodueixen més avall és aquesta: 1. El Pare i el Fill en un embolcall comú, tocant l'Esperit. 2. L'el·lipsoide trinitari, envoltat per una cinta, sobre un fons de llum flamejant. 3. Les figures de la Trinitat nuades en anells a partir d'una cinta trenada. 4. L'hipernús flamejant s'endinsa en el cor d'un cercle que anuncia el món. 5. L'estructura tripersonal de Déu és reformada per l'esfera neoplatònica d'emanació. A sota, encara es poden veure els peus del Pare i del Fill i les ales deant l'Esperit són a dalt. 6. La transformació còsmica de Déu en una esfera en el moment de la finalització. Les figures són absorbides per les estructures. 7. La roseta trinitària es torna a il·luminar. 8. L'apocalipsi de l'esfera trinitària, símbol del cosmopersonalisme.
Són imatges que evoquen la tridimensionalitat de l'interior encès de l'autor i semblen fotografies de vuit moments o fases de «budells espirituals» en el seu procés d'il·luminació que dansen fins a l'esclat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada