dissabte, 11 de maig del 2019

De la dolcesa

«Jo mateix, Pau, us ho demano per la dolcesa i la bondat del Crist» 
De la contundència o del to o de la passió o de la urgència d'aquestes paraules de sant Pau se'n pot desprendre que la dolcesa i la bondat eren coses més que evidents entre els primers cristians.
Tots les havien tastades i de tan òbvies no calia ni parlar-ne. Aquestes dues qualitats de Jesús eren tan portentoses que depassaven en molt tot el que tots ells havien conegut com a dolç o com a bo fins aleshores. Pau escrivia als corintis tenint el pensament posat en una evidència que fós per a ells a tota prova. Pau no enganyava ni parlava amb metàfores quan les va escriure perquè, com qui no vol, amb aquesta frase dóna coneixement del gran secret: Jesús és dolç, si no és dolç no és Jesús. 
Les escriptures són plenes d'aquesta paraula per parlar de Déu i el mateix Pau les utilitza moltes altres vegades.
Els diccionaris ens diuen de la dolcesa que és «allò que té un sabor com el del sucre o de la mel, allò que no és amarg o àcid o salat, allò que fa, sobre l'oïda, la vista o l'ànim, una impressió plaent comparable a la del sucre sobre el gust, allò que és d'una gran suavitat o blanor, allò sense res de violent, de rigorós ni de fatigant» però amb això no avancem gaire perquè són definicions a la contra.
Tampoc és que la condició divina sigui reduïble a aquesta definició. No. La dolcesa aplicada a Déu es presenta com a camí i com a constatació de la seva presència en la nostra recerca d'ell. 
La paraula actua com un reclam: un ha de seguir la dolcesa sempre naixent si vol conèixer alguna cosa de Jesús. Sense ella Déu ens seria completament desconegut. Déu es val de coses bones per apropar-se a nosaltres. Som nosaltres que en recelem. En canvi ens hauríem de deixar portar o submergir en aquesta dolcesa de la qual parla Pau de manera tan forta i tan vehement.
El concepte de dolcesa no el va inventar sant Pau. És com si fes de portaveu d'aquesta paraula que tantes vegades havia vist escrita en les escriptures, que tantes vegades havia escoltat abans. Vegem-ne alguns exemples:
L'aliment que ens donaves mostrava com n'ets de dolç amb els teus fills perquè s'ajustava al desig de qui el menjava, s'acomodava al gust de cada un. 
Guardar el meu record és més dolç que la mel, diu el Senyor, posseir-me és més dolç que la bresca. 
Una dolça intimitat ens unia: ens trobàvem plegats a la casa de Déu! 
La seva boca és dolça. Tot ell és una delícia. Així és el meu estimat, així és el meu amor, filles de Jerusalem. 
Que n'és de dolça la llum! Que n'és, d'agradable, veure el sol! 
Quina dolçor, les vostres promeses! Les trobo, quan en parlo, més dolces que la mel. 
Que em besi amb besos de la seva boca! Les seves carícies són més dolces que el vi.
Aquestes citacions que no accepten comentaris per diàfanes, ens refermen en la confirmació que la dolcesa és el camí o la manera que Déu tria per donar-se a conèixer. Aquesta dolcesa li és natural. No ha de fer cap esforç per ser dolç.
Quan Déu es dóna a conèixer no hi pot haver dubtes sobre ell i quan s'apareix la seva majestat sempre ho ha de fer de manera inefable a fi que nosaltres no en tinguem cap dubte. El saber d'ell, la visió d'ell ha de ser irrefutable: «Ell és Déu, sens dubte». És experiencia d'ell. De quina altra manera ens ho podria donar a entendre sinó amb la dolcesa? De la dolcesa no en desconfiem. El dolç és bo, és òptim.
Quan els creients els ve la lloança als llavis, els ve després d'haver obtingut la dolcesa, d'haver-la tastada.
La dolcesa és un eros ple d'amabilitat, d'afectuositat, de franquesa, de cortesia, de senzillesa, d'atenció, de bonhomia, de simplicitat, de simpatia, de benignitat i de sociabilitat. La dolcesa és el tracte trinitari per excel·lència. Sempre són dolces les paraules que s'adrecen mútuament el pare, el fill i l'esperit. Sempre. ¿Com sinó dolces no haurien de ser les seves paraules quan ens parla personalment?
A un nen, quan posa el dit al pot de mel i el llepa li ve la dolcesa que permet el pas a una intimitat fins que es desvetlla la presència resplandent.
És el que diu el salm: Tasteu i veureu que n'és de bo el Senyor. 
Déu de la pau, de la tendresa i de l'amor, vós que feu resplandir els nostres cors de joia, feu-nos dolços acollidors d’aquells que estan cansats i ressentits de la recerca però assedegats de vós. 
Vós que heu vestit tan dolçament els lliris del camp i alimenteu els ocells del cel, doneu-nos el que ens cal per viure, juntament amb un cor generós per compartir-ho amb tots els necessitats.
Vós que ressucitàreu a Crist d’entre els morts per proclamar-lo salvador nostre per la dolcesa, allibereu-nos de les nostres asprors. 
Vós que sou i éreu la dolcesa, doneu-nos un cor d’infant que ens permeti meravellar-nos en tot moment de la vostra creació.
Amén

4 comentaris:

  1. Deixa'm dir el que penso: Jesús és dolç i és bo... però hi han coses que em semblen dolces i bones que no venen de Jesús. Tinc el gust avariat.

    ResponElimina
  2. Panis vivus vitam præstans hómini, præsta meæ menti de te vívere, et te illi semper dulce sápere (St. Tomàs)
    Oh dulcis Virgo Maria (Salve)
    Jesús digué: Les meves ovelles reconeixen la meva [dolça] veu (Jo)

    ResponElimina
  3. Dulce sapere: com si la dolcesa fos un concepte d'una categoria tan alta que tingués un saber i un coneixement propis. «El saber de la dolcesa...»

    ResponElimina
  4. Aquest vers llatí "Et te ílli semper dúlce sápere" el tradueixen així:
    => et de toujours savourer ta douceur
    => i d'assaborir sempre ta dolcesa
    => y que siempre saboree tu dulzura

    Savourer, assaborir, saborear, saber, savoir venen del verb llatí sapere

    ResponElimina