La paraula parèntesi

La paraula parèntesi ve del nom grec παρένθεσις (addició) o del verb παρεντίθημι (col·locar), on trobem παρά (contra o prop), ἐν (dins) i τίθημι o θεσις (posar o posició, conclusió).

Podríem dir: «El parèntesi té la funció de conduir alguna cosa fins a col·locar-la a prop de dins, a tocar d’un interior tot reivindicant l’existència d’aquestes entranyes».

Així és com el parèntesi «tocaria» aquest interior assenyalant-lo. Per dir-ho d’alguna manera el descobriria, el crearia, en pintaria la intimitat. Abans d’ell mai no havíem pogut pensar que allà hi podia haver profunditat de cap mena. El text corria sòlid i pla.

Les passejades o la vintena de moments que aquí es donen recalquen la importància de la interioritat per ella mateixa, li atorguen un espai propi com a pas previ a qualsevol altra manifestació.

Aquestes passejades, fent veure que són de no res, des de la seva intranscendència i beneitejant una mica tenen la mirada posada en el més remot, verídic i essencial, però malauradament perdut. Allò que sense cap nom ni representació verbal possible, batega, però, i mobilitza contínuament el nostre desitjar conscient.

Aquestes «altres paraules» impossibles són, en el fons, l’objecte de tot parèntesi: paraules insignificants, silencioses, perdudes per la consciència, però determinants des d’aquesta banda interior del llenguatge que és un parèntesi per la veu que a dins se sent.