Set frases com pessics

Senyor, Déu de l'univers Ap 15

Diem univers, però també de vegades diem Déu de l’univers. Si diem Déu de l’univers, l’univers s'expandeix fins a distàncies insospitades. L’univers, per ell mateix, ja és molt gran. Encara avui ningú no sap quant. Són dimensions inconcebibles per a nosaltres que tenim aquesta manera tan prima de mesurar el temps; minuts, segons, hores, anys, segles… Res no ens obliga a moure'ns-en o potser ens hi aferrem per por. A qui no li ve el pànic pensant distàncies com aquestes? Parlem de l’univers, però no sabem de què parlem perquè no el podem conèixer a tocar: tot són equacions. Nosaltres som grans de sorra «insignificants». Per això el nostre lloc d’estada òptim serà el del silenci com a tals granets, el de ni pensar-nos. Així és com podem passar a formar-ne part.

La claror de la seva mirada Sl 67

Com o què pot ser la claror d’aquesta mirada? Qui ens en pot dir alguna cosa? L’expressió és exacta perquè ve d’una exactitud reconeguda com a veritable en els nostre interior conscient o inconscient. D’una manera o altra, sabem de què ens estan parlant. Només és qüestió de graus. Li passa a tothom. Però en mi ¿hi és aquesta claror enlluernadora? I la mirada? La veig? L’aguanto? Per quanta estona? Per això, una cosa tan desmesurada i inconcebible com aquesta, és millor demanar-la en forma de súplica i que sigui la mirada mateixa i no nosaltres que ens faci veure tots aquests prodigis.

Calleu, cels! Dt 32

«Calleu, cels». Això vol dir que el cel parla o que parlava abans d’obeir aquesta ordre tan imperativa de callar. Qui pot fer callar el cel? Qui és més gran que ell per a poder-li-ho ordenar? En tot cas es tracta d’algú molt poderós, ja que sap fer caure les seves paraules com la rosada damunt nostre i això, ni passa sovint ni està a l’abast de tothom. D’on li ve aquest poder? De qui li pugui venir en tenim notícia pel coneixement mateix que ell en té. Si no el conegués amb tanta intimitat no podria explicar com «el trobà un dia en una terra despoblada, entre els udols i la desolació del desert». Tampoc podria descriure amb tanta minuciositat la seva presència explicant «com l’envoltà per protegir-lo, de quina manera se n’ocupà i el guardà com la nineta dels seus ulls. Com l’àguila que desvetlla la niuada i volteja sobre els seus aguilons, desplegà les ales, el prengué, i el portà sobre el seu plomatge. El Senyor tot sol el guiava, no l’ajudaven déus estrangers.» Només amb raons tan poderoses com aquestes es poden fer callar els cels.

Que es publiqui Is 12

«Que ho publiquin», «que ho donin» o no sé com dir-ho, perquè aquí publicar no entra en el temps ni és un esdeveniment posterior al fet de cantar com si hi hagués un copista que es dediqués a traslladar les notes del cant a pentagrames. No, aquí no hi ha temps per a luxes d’aquesta mena. Aquí, tot és immediat. El cant i la seva publicació és un sol moment. La publicació és imprescindible al cant perquè el cant també ho és per a la publicació. La publicació és el guió del cant. El cant segueix el guió. Ho fa «perquè ho exigeix el guió». Es diu que Jesús tan sols es dedicà a publicar la veu del Pare. Es diu que ell no tenia veu pròpia.

De les entranyes Jb 1

El fet mateix de succeir és el que preocupa a Job i per explicar-ho parla de béns i de mals. Ve a dir que de vegades hi ha coses i d’altres no n'hi ha, que de vegades tenim i d’altres no tenim, però que és millor no fixar-se en elles sinó únicament en el mateix fet de succeir. «Acceptem els béns que Déu ens dona i no hem d'acceptar els mals?». Depèn. Com podem dir-ne béns o mals? Amb quin criteri o des de quina perspectiva? Els que en diem mals, després es tornen béns. Què queda? El fet de succeir que ve del Senyor. El «succeïment».

Molt abans, jo ja havia nascut Pr 8

«Ah, qui fos aquesta saviesa!» exclamem després de llegir les paraules del llibre dels Proverbis. El cert, però, és que d’alguna manera les som i qui les va escriure, segurament que tenia un somriure als llavis perquè parlava d’alguna cosa seva, molt evident, molt intima i amb la qual semblava que hi estava parlant. No s’escriuen aquestes paraules sense haver estat al lloc que descriuen o, si més no, sense haver-les sigut. Tots hi hem sigut —hi som!— en aquest moment principal. Tothom ha tingut contacte amb l’origen perquè tots en venim o l’hem sigut i el som de manera inseparable. Aquest seria el missatge de fons. Ho portem gravat en el disc dur. No en podem prescindir. Podem ser-ne inconscients, però paraules com aquestes ens desvetllen de tal manera que tan sols voldríem pronunciar, nosaltres també, aquest tan categòric i diàfan «jo he nascut abans que les muntanyes». Ens adonem de quin paisatge estem dibuixant? Diu: «Jo era al seu costat, com un deixeble preferit, jugava i no parava de jugar i rèiem!» D’aquí venim. Per més que busquem, no trobarem res més proper a la nostra veritat més pregona i autèntica, no hi podem fer res. Són aquestes delícies les que tant ens espanten. «De molt abans de començar les seves obres m’infantà.» Com podem retrocedir o entrar o comprendre un tipus de temps com aquest? Fixeu-vos que diu: «Molt abans!» Qui «sap» això, ho sap tot: «Sap o coneix les obres del Senyor» i és que només essent-lo el podria conèixer.

Sé que m’escolteu Sl 86

Com ho sap? D’on li ve aquest saber? Com sabem que ho sap? En podem donar fe que això és així? Aquest saber sona contundent i fora de tot dubte. Aquesta escolta no és la d’un discurs qualsevol. Hi ha una sinceritat extrema que sembla dir: no en sé més. Hauria dit alguna cosa així, amb aquesta inclinació de cap, abans amb les claus? «Sé que m’escolteu», però tan sols és un aire, una brisa que passa, molt difícil de fixar. És un gest, una penyora. És el favor de passar. Observo la possibilitat que aquesta escolta hi sigui o que de vegades es doni o que la percebi de manera autèntica amb tots els meus sentits, perquè sovint m’enganyo i veig miratges on no hi ha res. «Feu-me aquest gest, penyora de favor». Es pot dir res més bonic de manera tan delicada?