Benvolguda «amiga del alma». Sí, he dormit bé però m'he llevat tocat, com trasbalsat. Provaré d'explicar-me. Veuràs, ahir, a més de ser la festa que el relat del teu correu evoca, també era l'aniversari de la mort de René Descartes (31 març 1596 / 11 febrer 1650).He pensat: «És curiós que el filòsof escollís per morir el dia de la Mare de Déu de Lorda».
Però això estava ple de disbarats. Un no escull el dia de la seva mort i menys no pot escollir per morir una festivitat que s'esdevindrà 300 anys més tard.
Com saps, Descartes té aquella frase que em va frapar molt quan era jove: Cogito ergo sum. Je pense, donc je suis. Doncs bé, amb aquesta frase s'inicia l'Època moderna basada en el discurs del jo que ho sap o ho pot tot. El discurs en el qual, com a moderns que som, és obligat que ens submergim. L'educació es basa en això. És obligat que pensis, que diguis «jo» i com més fort ho facis millor. D'ara endavant has de dir «jo» i «penso» altrament no seràs, no existiràs.
La obligació del jo, la obligació del pensar. Una mena de fusell que portes a l'esquena. «Si no dius jo, si no penses, disparo» diu qui porta el fusell. Si ho deixes de fer moriràs i no seràs, no existiràs. I com a últim refugi sempre quedava el de la representació, el de fer-ho veure. «Faré veure que sóc jo. Faré veure que penso».
Vaig créixer envoltat d'aquesta perplexitat —temor?— ja que em preguntava: «Qui dimonis pot ser aquest jo? Què dimonis he de pensar?». Però com és que han estat tan estressants per a mi aquestes tres paraules del filòsof? Què es diu amb elles que em pogués afectar tant?
Potser es deia que «els temps» que precediren a aquesta frase evocaven alguna cosa considerablement diferent. Descartes —abans d'ell— arrossegava un pensament que es podria expressar d'aquesta manera: «És perquè sóc pensat que existeixo».
Te n'adones? Això canvia moltíssim les coses! Això vol dir que fins a Descartes es vivia amb l'íntim convenciment que som pensats i que és per això que existim. Es donava per suposat que la nostra existència era deguda a algú (Algú) que prèviament ens havia pensat.
Potser sempre he estat basculant en aquest moment. Potser en aquest fidel de la balança han basculat totes les meves «conversions». D'una banda la «obligació» a pensar un jo com a cosa primera i, de l'altre, el silenciós convenciment que això no era veritat, que en realitat jo era pensat per algú i que si s'havia de demanar raons sobre aquest tema calia fer-ho a ell.
La passejada d'avui ha estat al·lucinada d'aquest pensament. No era jo que caminava, jo era caminat per algú. Així pel carrer de la Murtra, pel carrer de Fastenrath, pel carrer del Santuari, pel carrer de Lorda (!), pel Camí dels Àngels (!), pel de la Mare de Déu, pel de Santa Rosalia... fins a casa.
T'he de dir que no m'he cansat gens. Això que t'acabo d'explicar m'ocupava tots els instants de cada pas. A cada moment, a cada respiració, em deixava omplir per «allò que em pensava». Ja no era jo que anava més o menys depressa, més o menys amb dolor, més o menys amb jo, sinó que jo «era anat». Jo m'adreçava a allò que em pensava, a Aquell que en aquell precís moment m'estava pensant, a Aquell que m'estimava i que tímidament però ple d’alegria exclamava com Joana Raspall en veure'm: «No sé si per a ell és vida haver-se trobat amb mi. Per a mi és tota una troballa que no sé com valorar. El veig tan polit i tan net que mai de la vida el gosaria llençar.»
Dit a la manera que t’ho vaig dir ahir: «Déu digué: «Que existeixis». I vaig existir. Déu veié que jo era bo de debò. Déu em separà de la foscor i em donà a el nom de «dia», i a la foscor, el de «nit». Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia.
Pensar això em fa plorar.
Gràcies per haver pensat en mi en un dia tan assenyalat. Sóc conscient que encara et dec una resposta a la pregunta que em vas fer l'altre dia: «Et sents estimat?».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada