Tinc tres pedretes blanques sobre el palmell de la mà.
Què coses em dirien si entengués el seu parlar!
Devien sentir-se forasteres entre els terrossos del camp;
potser venen de roques altes destrossades per un llamp,
i les aigües de neu fosa les han arrossegades aquí.
No sé si per a elles és vida, haver-se trobat amb mi.
Per a mi és una trobada que no sé com valorar.
Les veig tan polides i tan netes... No les gosaré llençar.
Joana Raspall. Revista Projecte, 2. Pàg. 27. Modificat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada