El pardal

The Sparrow

[El pardal]

To my Father

Aquest pardal
       que ha arribat a la meva finestra
              més que una cosa natural
és una veritat poètica.
       Tot en ell en dóna notícia:
              la seva veu,
els seus moviments,
       els costums,
              el goig
amb el qual se sacseja les ales
       a la pols —
              efectivament, ho fa
per lliurar-se dels polls
       però l’alleujament que té
              l’impulsa
a piular vigorosament —
       alguna cosa
              més propera a la música
que a cap altre cosa.
       On sigui que és,
              quan comença la primavera,
potser a un carreró
       a un palau,
              impertorbable
els seus embolics amorosos.
       Comença en l’ou,
              el sexe és el geni :
hi ha cap presumpció
       cap estarrufament més gran
              de nosaltres mateixos ?
Alguna cosa que ens mena,
       gairebé sempre, a estimbar-nos.
              Ah, ni el gall ni el corb
amb les seves veus desafiants
       de piular
              insistent.
Una vegada
       a El Paso,
              al capvespre,
vaig veure
       deu mil pardals.
              Venien del desert
a dormir.
       Ompliren els arbres
              d’un parc petit.
Els humans
       amb les orelles que els brunzien,
              fugiren
sota una pluja d’excrements.
       Van deixar lliure el terreny als
              llargandaixos que vivien a la font.
La seva imatge
       no és menys familiar
              que la de l’aristocràtic
unicorni, llàstima
       que ara, avui
              no hi hagi més civada :
això els facilitava la vida.
       Tant se val :
              la seva mida breu,
els seus ulls aguts,
       el seu bec tan eficaç
              i la seva truculència li
garanteixen la supervivència
       — per no parlar
              de la seva fillada
innombrable.
       Fins i tot
              els japonesos el coneixen
i l’han pintat
       amb simpatia,
              amb una pregona intuició
envers les seves més petites
       característiques.
              Res
menys subtil
       que els seus festeigs.
              S’ajup
davant la femella,
       arrossega les ales,
              valzeja,
tira enrrera el cap
       i simplement, per fi,
              crida.
L’estrèpit és fabulós.
       La seva manera de netejar-se el bec
              colpejant-lo
damunt una post
       és contundent.
              Com tot
allò que fa.
       Les celles rogenques
              li donen aquest aire
de ser sempre
       el guanyador
              — no obstant això
vaig veure una vegada
       una de les femelles,
              aferrada amb determinació
a la vora
       d’una canonada d’aigua,
              atrapant-ne un
per la coroneta de plomes
       perquè que no cridés,
              penjat
sobre els carrers de la ciutat,
       fins que
              va acabar amb ell.
I tot això
       per què ?
              Ella es gronxava,
confosa per la seva gesta,
       ella mateixa.
              Vaig riure de bona gana.
Pràctic fins al final,
       allò que va triomfar
              a la fi
fou el poema
       de la seva existència:
              un floc de plomes
aixafat al paviment,
       les ales esteses
              simètricament,
en forma de vol,
       el cap desfet,
              el negre escut d’armes del seu pit
indesxifrable :
       l’efígie d’un pardal,
              ara només una hòstia seca,
llençada aquí per a dir
       — i dient-ho
              sense ofendre,
bellament :
       Aquest vaig ser jo,
              un pardal.
He donat el millor de mi
       adéu 

El pardal, The sparrow
  William Carlos Williams